Uuuuuuuuu! Ahhhhhhhhhhhhhh!

Resulta que l'altre dia quan cercava a un buscador molt conegut aquest espai meu, vaig trobar que alguna persona m'ha tildat d'insensible en una altra pàgina que registra aquestes coses pel que vaig escriure sobre l'Eulana Englaro. He de dir que em fa gràcia haver-li tocat tant els nassos a algú que s'ha molestat a ficar-me una etiqueta, em dóna un plaer...no, no, una satisfacció enorme! Així sia ara que, per expressar coses que són veritat que la gent s'hagi de picar, total el que vaig dir ho vaig dir amb correcció i enfocant-ho des del punt de vista del que voldria que fessin si jo fos la víctima...No em disculpo, que li hagin per fi donat la pau a aquesta pobre noia que portava quasi 20 anys vegetativa, buida d'ella mateixa, i contribuint al dolor dels que la estimaven i no reconeixien la persona que va ser en la carcassa buida, em sembla correcte...i pels que em tilden d'insensible, només se m'ocurreix badallar! Yawn!

Qui té més cor és aquell que és capaç de deixar marxar les coses que estima, amb la seguritat de què, d'alguna forma o altra, tornaran cap a ell! L'insensible simplement no té cor...

PIDULENTA!

Filòloga aturada es dedica a inventar paraules noves per passar les hores tedioses de la desocupació, el buit econòmic que la precipita al marge de la 'pidulenteria' - unió de 'pidolaire' i 'pudolenta' -, sinònim de noia aturrada sense un duro...

A tot arreu veig articles i anuncis que parlen de com estalviar de cara a 'la cuesta de octubre', però, seductors, deixen de dir que un duro cria a un altre, i que si no en tens cap, només et queda una solució lametable, ergo, convertir-te en 'pidulenta'! Quina mania!

Britney reciclat

Celebration, el recopilatori esperat de la Madonna, ha sortit al mercat, i fa una setmaneta que sona al reproductor del meu ordenador. Però, el que sona no és la Madonna de sempre, ritmes sofisticats, lletres ben pensades, so medit...sinó una especie de puteria barata d'una dona cinquantona que ja és hora que es tapi i no ensenyi tanta carn musculosa. Les dues cançons noves, 'Revolver' i 'Celebration' contenen diàlegs explícitament sexuals que es desdiuen amb la sutilitat artística d'aquesta dona: des de quan una dona madura es tira als peus dels homes com si fos una adolescent frustrada, i els invita a despullar-la? Massa em sona a Britney Spears reciclada i no pas a la Madonna de sempre. El sexe ven, però em sembla que el que fa la Madonna en la seva última entrega és posar fred, i no pas calent. La reina del reciclatge, que s'ha reinventat tantes vegades, s'ha quedat sense idees aquesta vegada i ha decidit 'emular' a una altra fracassada del pop que, a diferència dels residus reciclables, ja no admet ser reciclat més...

We're on a road to nowhere...

Companys, companyes, no anem a cap lloc...Tantes carreres saturades que t'encaren a un somni inútilment massa lluny de les nostres mans, per veure`s algun dia realitzat...He acabat d'estudiar, per fi, diuen els meus pares! (i tot sigui dit, jo també fins a cert punt!), el doctorat està complert i ara és hora de buscar feina i donar forma al futur! Però, vet aquí, i és trist, que, com els famosos d'avui en dia, no es necessiten títols, ni estudis, ni aptituds ni cultura...perquè qualsevol amb mitja neurona i un certificat de no res es converteix en l'estrella de no sé quina telebrossa de moda...Per ser famós, no cal res d'especial, i per treballar tampoc...Sóc doctora, el Servei d'Ocupació de Catalunya em diu que, si tinc una mica de sort, em cridaran per desenvolupar les tasques d'auxiliar administrativa...haver-ho sabut fa 10 anys! Que no hauria estudiat res!

Val més ser vulgar i poc educada en aquest món, perquè és l'única garantia de què conseguiràs l'èxit i et fortràs millonària!!

Tornem a la càrrega!!!

Després d'una llarga absència per una sèrie de problemes familiars, dels quals alguns ja esteu al corrent, torno a la càrrega i em poso mans a l'obra de seguir despotricant de les coses superflues que poblen la nostra vida a través de l'espai internàutic compartit: a la realitat inútil del féicebuk - no en tinc i no me'n penso fer -, s'afegeixen els tests inútils de ' A qué famoso te pareces?' Bé, anem a deixar una cosa clara, qualsevol persona amb mitja neurona ben assentada al cervell, tindrà molt ben païdes les teories de la singularitat humana i fugirà d'aquestes trampes acumula correus-enviament massiu d'spams...Com coi, si jo sóc jo, o almenys ho era l'última vegada que ho vaig comprovar, he de semblar-me a algun artistilla de poca monta que només fa mal als ulls amb les seves ruqueries reciclades de moda! Que si m'assemblo a la Paris Hilton o a la Beyoncé Knowles? Ho dubto, primer de tot, només tenint en compte els 'accidents' de l'ésser, ho veig negre: vaig néixer abans de les dos, tot i que són contemporànies meves, una és negra (pinta malament això, ja que jo de negra, no gran cosa), l'altra és una pèrdua d'espai que va acumulant 'amics reality' allí on va. Totes dues són més baixes que jo. Totes dues fan veure que canten en ocasions, jo només canto de tant en quant a la dutxa i no ho faig veure! Totes dues són riques, mentre que el meu compte corrent participa en la crisi general que des d'un temps ençà sacseja aquest món real en el qual no ens assemblem a les artistes busca-fama...

L'altra opció era el Rafa Nadal, però tinc molt assumit a aquestes altures que no seré mai home... o sigui, la resposta sembla diàfana en el seu neguit de recopilació de adreces electròniques per nutrir els spammers toca-collons! Si tant clar és perquè hi ha gent de poca cèl·lula cerebral que es llancin a la recerca d'una resposta intrigament avorrida?: Vd. se parece más al Rafa Nadal! Tonteries!!

Un nou time out!

Us deixo amb un parell - llegiu tres - pàgines web d'interès i que us faran riure en aquells moments quan la moral frega baix. Gaudiu! i ja ens tornarem a veure més endavant, o no...

P.d. Estan a links...

Les paradoxes del feicebuk!

No en tinc de feicebuk, i no me'n penso fer: la idea de viure una vida lluny de l'anonimat, a l'aguait de tothom que passi per allí en busca d'una raó de ser, no em crida l'atenció. La integritat que tinc em serveix per anar tirant endavant, sense el support d'altres que recerquen els 5 segons de fama als ulls dels demés internautes. No obstant això, de tant en quant m'arriba algun recordatori de què tal o qual em vol agregar al seu espai de feicebuk. Vet aquí, que l'altre dia - llegiu setmana - em va arribar un recordatori d'una noia amb la que vaig coincidir a una entrevista de feina a Barcelona, durant uns 20 minuts, a finals de febrer del 2007. Vam intercanviar adreces electròniques, i recordo que ens vam escriure per preguntar què tal havia anat l'entrevista. Vet aquí que, d'un temps ençà, m'envia un recordatori dient-me que em vol afegir al llistat d'amics de feicebuk...PERÒÒÒÒ, per què coi em vol agregar, si no ens coneixem i no ens hem vist des del febrer del 2007, i no hem continuat en contacte, PER QUÈ voler agregar-me al feicebuk! Ho trobo una veritable pèrdua de temps!

No ho sé, potser abans no era tan sarcàstica, potser serà cosa de si algú ho sap que m'enviï un recordatori del feicebuk aclarint-m'ho...

Curiositats de les llengües...

Als diaris del dimecres passat vaig trobar un articulet interessant que, tot i ser un exemple tràgic d'alguns dels mecanismes de la societat d'avui en dia, em va fer reflexionar sobre l'ús metafòric i la interpretació malauradament, ho repeteixo, equivocada que en fem d'aquests mecanismes figurats d'expressió: Un senyor de la zona de Barcelona, prop de l'edat de jubilar-se, ha passat a disposició policial perquè al seu pis es dedicava a practicar ''operacions quirúrigiques''. Una de les seves especialitats eren els augments de pit, a només 250 euros, que practiva al seu domicili brutet i ple d'animals domèstics de tota mena. Es veu que venien noies de tot el país a fer-se la ''intervenció'', ja que el preu assequible cridava molt la seva atenció. No obstant això, el poc professional de la salut, simplement les injectava silicona al pit amb una xeringa industrial, sense anestèsies, i preocupacions higièniques de cap mena. Tot i que s'ha de ser molt mal informada per emprendre semblant operació en la que la silicona, que quedi dit, s'injecta sota la pell, no em puc deixar de plantejar si la llengua en la seva existència metafòrica afavoreix aquestes situacions, ja que qui no haurà sentit mai comentar:

...Me he puesto silicona...
...Se ha puesto silicona...

Noies tràgicament estúpides i enganyades pels mecanismes metafòrics de la mateixa llengua, han acceptat malvendre el seu benestar pel preu d'estar a l'altura de l'idioma que les vehicula pel món i que les va transportar a Barcelona, al pis d'un professional de la insalubritat...

La veritable cara de la gent...

Els monstres, ens han ensenyat, només viuen en els contes de fades, no obstant això l'educació, com a institució basada en un principi de creativitat humà, comparteix les seves mancances: els éssers humans mentim, i el sistema educatiu (i no només parlo d'allò que s'ensenya a classe, sinó que també dels valors que ens formen i que rebem d'altres fonts) conté mentides!
Gran part de la nostra educació la rebem d'activitats socials i familiars, és a dir, de monstres qüotidians: monstres de múltiples cares amb els que formem enllaços de més o menys continuitat, i que ens vénen la seva suposada amabilitat al preu de quedar bé i sufragar el compte de la consciència que, omnipresent, demana molt més del que aquesta mena de gent pot arribar a oferir-li com a recompensa...No obstant això, arriba un moment que el 'quedar socialment bé' es demostra com aquell valor buit d'afecte que sempre ha estat i el monstre es revela en tota la seva lletjor!
Quedar bé per consciència és un camí sempre equivocat: una veritat ben sentida, encara que probablement de contingut dolorós dol menys a la llarga. El monstre cohabita amb nosaltres, i ens demonstra la seva poca substància diàriament...la qüestió és descobrir-lo i superar la seva poca substància!

-------------------------------------------------------------------------------------------
Post dedicat a un ésser molt estimat que ahir només es va trobar amb monstres!

QUAN LA MORT ÉS L'ÚNICA OPCIÓ HUMANA...

Eluana Englaro ha mort...per fi, després de disset anys de ser simple carcassa humana buida d'humanitat. La mort assistida torna a obrir el debat sobre les possibles justificacions morals de l'eutanàsia. És correcte ajudar a algú a morir? La resposta sens lloc a dubte és que SÍ, un SÍ en majúscules, sense lloc a discussió ni malsentesos.
Un poeta molt conegut exposa en un llibre que ell en temps recents m'ha confessat que és una obra forçada, en comparació amb la resta dels seus llibres que han nascut per una sort d'inspiració, com deia exposa molt bé la diferència entre la calma i la pau. Es tracta de dos estats ben diferents que rarament es creuen benèvolament pel nostre camí: la calma és aquella especie de quasi felicitat que s'alça amb nosaltres els dies que ens llevem tard i no tenim res a fer, i ve molt condicionada per les circumstàncies. Poques vegades condueix a la pau que és un estat més rebuscat i menys disposat a prestar-nos la seva benevolència. Durant els últims disset anys, Eluana Englaro ha viscut la calma imposada per les circumstàncies; per fi ha arribat a la pau.

Sovint li dic a la meva mare que si mai em passi res semblant que no em tingui així, en estat vegetatiu esperant que un dia deixi de ser una carcassa buida de la persona que sóc. No som el nostre cos, la carn i els ossos no són allò que fa que la gent ens estimi, sinó aquella llampegada d'esperit que es coli pels nostres ulls i s'enfili per la nostra llengua. Quan això deixi d'existir i només quedi el cos, la forma exterior, el paper físic que faig en el món, per què mantenir-me en estat vegetatiu. No seré jo, sinó només una carcassa buida de la que vaig ser!

El somriure només és la "huella dactilar del alma" quan aquella ànima encara està personificada!

Coses que em pregunto...

Fa dies que em pregunto per què els 'artistes' (i ho poso entre cometes, ja que em sembla un terme que es fa servir massa a la 'ligera', és a dir, sense massa fonaments) són cada dia més plàstics. Aquest matí navegant m'he trobat una imatge recent dels germans Jonas (d'aquí l'ús qüestionable del mot 'artistes') i, la veritat, el pose, l'enorme falta d'expressivitat, el cabell massa estilitzat amb gomina, la seva mirada patèticament poc seductora...els feia semblar manequís, substituts pseudo-humans de cartulina que anaven a no sé on a fer el paper (en el sentit quasi literal del terme si ens hem d'atendre al seu aspecte cartulínic forçat). I és més, posats a comparar, i que consti, no és que em fixi massa, sinó que és tan sols una observació sarcàstica de les que faig, si comparem una foto dels germans Jonas amb les seves rèpliques de cera, és complica la cosa: QUI ÉS QUI?

Vegeu i compareu:

PRIMERA IMATGE: CERA. SEGONA: ELS ORIGINALS...O NO? I VICE VERSA!

Potser si fos una noieta adolescent amb les hormones a flor de pell saltaria a la defensa d'aquests aspirants a artistes, que no ho seran mai...Encara que, coneixement-me com em conec, ho dubto!

Com pot ser que l'espècie humana hagi deteriorat al punt que allò que sembla de novel·la (el salt d'aquests 'artistes' [ejem] a la fama, etc), ens cridi més l'atenció pel suport de paper compartit (les revistes que ho expliquen i la seva aparença inexpressiva de cartulina) que les 'persones' [ejem] que ho encarnin? Molt baix hem caigut amics, molt baix.

------------------------------------------------------

Boicot als robots del pop: pòsters en viu amb el somriure a punt per les càmeres i les vendes!

Time out!

Dimonis...

Feia temps que no em trobava cara a cara amb un dimoni del meu passat: quatre llargs anys que no ens havíem vist...però de cop i volta allí estaves de nou, tan encissador com sempre, forma sinuosa de líquid apestant, amarg, però dolç per curar problemes quan una se sent a la vora del precipici...ahir, ahir, ahir...després de quatre anys de no tastar-te, et vaig acostar vas de substància caramelosa, negra i amb sucre i gas, als meus llavis i vaig beure gustosament, per a oblidar, per a sentir-me com abans, autodefinida, forta, correcta en el meu posissionament vital...
Ara a refer el camí trencat ahir per un moment de debilitat, ara a recuperar la fortalesa, però el món alegre que m'havia edificat se m'ensorra al voltant, tots presentim quan alguna cosa no rutlla, la acció i la paraula són en aquest sentit enemigues confesades i per això, ahir, Cola-cola del meu desperdici et vaig acostar als meus llavis i vaig entregar-me al glop negre de la desesperació i vaig beure amargament el perdó de la mortalitat.