The she-devil who hides within.

A casa tenim una ràdio dels anys 70, i és un encant de màquina: quan l'engeges s'il·lumina la pantalla amb els noms de les principals capitals radiofòniques d'aleshores: Stuttgart, Viena, Luxembourg... Ja no arriben aquestes emisores, la major part perdudes entre el temps, però el cacharro encara rutlla bé. Com que té connexió d'auxiliar, li hem engantxat un CD vell que tenim a casa, i a vegades m'escapo allà a escoltar la veritable potència de la música. La màquina resucita al so d'artistes com Madonna i Pink, i el to de les reproduccions va pujant i pujant, mentre el component maligne del meu caràcter es va escapant i va apujant la música al màxim que pot soportar, per tocar els nassos a una veïna que es queixa quan sent que mon pare toca el piano. Ja tinc ganes de veure com reacciona amb els Red hot chili peppers!

La nostalgia del temps.

És estrany tornar a veure'ns les cares després de tant temps: quasi dos anys després de la nostra última trobada, i ens tornem a veure aquí a la universitat... quina nostalgia: la meva millor amiga de l'època de carrera em ve a veure. Estem profundament diferents: una altra vida ens separa, però tot i això, encara ens coneixem. L'amistat encara viu, però l'esperit d'abans s'ha cobert d'una lleugera capa de nostalgia, que entorbirà el record d'ahir. Així és la vida, la separació d'alguna forma o altra és obligatòria: les coses mai tornen a ser iguals, la distància entorbeix, dóna lloc ample i generós a la nostalgia i inclús mata el vincle. Però, tot i això, encara ens fa molta gràcia tornar-nos a trobar! Recordem gustosament els vells temps, "¿te acuerdas de ése?", "ésa siempre hacía una pinta"..., alhora que exposem el present.

Al suplement El viajero aquest matí, mentre estava organitzant la premsa, com faig cada matí, m'he trobat a primera plana una fotografia que m'ha despertat un altre tipus de nostalgia: la dels llocs als que fa temps que no he tornat. A la imatge relluïa la cala de La Jobera i el poble emmurallat de Tamarit de la Costa daurada, on vaig passar bon tros de la meva infantessa... i que ara fa uns 9 anys que no visito.

Els vídeo-clips i els CDs oblidats de temps ençà, que després et tornes a trobar, fent de "maruja" per casa, desperten un altre tipus de nostalgia, que et fa plantejar com et podria haver agradat tal o qual grup... els gustos canvien. Una cosa semblant se't passa pel cap, quan fas memòria dels nois que t'han fet gràcia, i que, per sort, ara estan perduts entre les terranyines dels anys.

En fi, aquesta nostalgia del temps forma part de la meva història, i no la canviaria per res del món.

EUREKAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!

Per fi!!!, he acabat The poetry of experience , el fill mental del Robert Langbaum, que és un (però només un) dels pitjors llibres que he hagut d'empassar al llarg dels anys d'estudiant. Ja està, ara la tesis la tinc a la butxaca, com aquell qui diu, ha, ha, ha, ha, ha (riure nerviós, tirant cap a molt HISTÈRIC), només, NOMÉS, em cal posar-me a escriure-la... Però, una promesa és una promesa: em vaig jurar que un cop acabat el tirant cap a inintel·ligible desperdici de paper, em prendria uns dies (llegeix setmanes) per apagar els focs del cap que se m'ha quedat veritablement cremat!