Fa uns dies em vaig comprar l'últim CD de la Madonna, Hard Candy, i mentre anava pujant cap al Carrefour, anava pensant en l'American Life, que també es va donar a conèixer al mes d'abril, ara fa 5 anys. Recordo que, com havia passat fins a les hores, em devien faltar 4 ó 5 euros per poder comprar-me el disc - la meva adicció a la música no ha minvat amb els anys -, i ma mare, sabent com el volia, em va prestar els diners. Ara, però, les coses han canviat, ma mare ja està malalta, més malalta que llavors, i mentre feia camí al supermercat anava rumiant aquestes coses, com solc fer, i pensant com canvien les coses d'un moment a l'altre.
Diuen que la música és emoció, que és la forma més profunda de conectar i d'alliberar els sentiments que tens adintre, una manera de conèixer-nos i d'aprofundir-nos. La Madonna en aquest sentit no és l'artista més emblemàtica, i ara que ma mare està decididament malalta, potser em ve més al cap, per mitjà del cor, la música enlairada de l'òpera de Vivaldi, la Música Sacra, que s'enlaira com si mai haguéssim de morir, i, el que és pitjor, reconèixer la mort en la figura d'un ésser viu!
