lunes, abril 02, 2012

La culpa és del "chaval"...

Fa dues setmanes caminava per Lleida, de camí a Correus. Acabava de passar pel cantó de la Bolera, i al següent pas de peatons es para un cotxe blanc mentre creuo. De cara em venia un jove ciclista que també feia cap al pas de peatons. De cop i volta: "crash, boom, bang!!! *****", la bici a un cantó i el noi jove a terra. Un senyor gran que venia de cara amb la dona espetega amb tot l'orgull i pompa soberbi del món: "La culpa és del 'chaval'..."; i el conductor, en comptes de preguntar al ciclista si s'havia pres mal, li comença a explicar que el pas de peatons només és per a peatons i etc., etc., etc. Però em pregunto, el fet que el pas de peatons sigui per a persones caminant (tal com indica la senyal), vol dir que podem xafar els ciclistes? Per què un conductor que xafa a un ciclista en un pas de peatons es llança a una diatriba exposant-li la seva culpabilitat, si la culpa és de qui atropella i no pas del que és atropellat?



Al cap i a la fi, la culpa no és del ciclista, la culpa és de Lleida que té un sistema de carril bici lamentable que comença en un punt i de cop i volta es topa amb un arbre i s'acaba, o de zones habilitades per a bici que estan plenes de cotxes i els policíes, que es fumen un puro, no diuen res...
En fi Lleida no és una ciutat massa verda: no té prou zones contínues habilitades per a bicis i, si es circula per les zones peatonals, que és l'única opció viable per a circular amb dos rodes, has de sortejar les mirades inferioritzades d'aquelles persones que, caminant en zig-zag en gest espanta cocodrils, no deixen passar!

És curiós com sempre es dóna la culpa als que no en tenen...

domingo, marzo 11, 2012

El diccionari del segle XXI...

Abans de què acabés fent la tesi de poesia, em vaig plantejar durant un any llarg treballar la lexicografia: els diccionaris sempre m'havien estat molt útils i quina forma millor per rendir-los-hi homenatge que dedicant quatre anys d'investigació a examinar els seus secrets. De fet, quan finalment em vaig decantar cap a l'estudi de la poesia, el diccionari va ser el meu millor aliat, sobretot si tenim en compte que només existien 11 articles sobre l'autor que vaig estudiar. No obstant, això és una altra història, per un altre dia...

El que últimament em crida l'atenció sobre els diccionaris és que no tenen res a veure amb l'ús que en fem els éssers humans. Prenem per cas na Irene Rigau que ara, de cop i volta ens diu que un sexenni -- sis anys segons l'origen etimològic de la paraula clàssica -- són NOU anys. Però, vet aquí, com pot ser això que, de cop i volta, SIS són NOU. Què vol dir això? Que quan em diuen que la nòmina són menys de sis-cents euros, que en realitat em toquen quasi nou-cents euros...que el sisè pis és el novè...que la línia sis és la línia nou. Car, si canviem una de les entrades del diccionari, n'hem de canviar totes les relacionades, no trobeu?

On anirem a parar quan el SIS de tota la vida s'ha fet NOU!, em pregunto si es pot unir a l'ambigüetat de la qüestió de gènere. Ja no s'és home o dona, o bisexual o homosexual o etc., etc., etc., sinó que ara s'uneixen els números i s'és NOU i no SIS.

A més a més aquests SIS que són NOU no s'avenen massa bé amb les retallades proposades, ja que incrementar SIS a NOU no és pas una retallada sinó un increment, i així no anirem a parar a cap lloc!


En fi, al pròxim pressupost potser la Sra. Rigau s'hauria d'invertir una mica del mateix en comprar-se una bona obra lexicogràfica i així sortir de dubtes, és a dir, esbrinar que SIS no són NOU i que se li n'ha anat l'olla!

El retorn...



Després d'una llarga pausa...he decidit tornar, en la mesura del possible, a les meves ocupacions del bloc. De cop i volta trobo que encara tinc molt a dir!

Com alguns de vosaltres sabreu, aquesta pausa és deguda a què es va morir la meva mare, quasi el centre de la meva vida al llarg de molts anys, i que la meva vida ha canviat d'una manera que ha fet falta un període considerable d'adaptació.

Voldria agraïr a tota aquella gent que m'ha donat el seu suport al llarg d'aquest temps ja que, no és fins que un té problemes de debò, que descobreix qui són els veritables amics.

En fi, tornem a l'atac, amb humor, que d'aqui va néixer la primera idea d'aquest espai!