¿Buen o mal gusto?

Aquest dibuix el vaig trobar a la contraportada del diari Bon dia, del dimarts, 29 d'agost, acompanyat del lema "Montilla diu que l'Onze de Setembre deixarà de ser ministre" i em va cridar l'atenció: barreja un veritable enginy amb un sarcasme obert per aquells de nosaltres de ment més oberta, i, pels més sensibles, és d'una enorme dosis de mal gust. Serà una qüestió de trobar l'equilibri personal entre els extrems de sensibilitat? No ho sé, potser és més aviat una qüestió de posar la mateixa imatge en un diari neoyorquí dintre d'un parell de setmanes... He dit alguna vegada que m'agrada "tocar els botons" a la gent: acció i efecte, provocar i a veure com reaccionen?

Adéu a la innocència!

Homenatge a Lolo Ferrari.
Fent zapping un divendres a la nit cap al tard (tantes cadenes, però mai fan res, i és encara pitjor la televisió que pagues, molts més canals i encara més brossa), vaig acabar entre els canals de documentals, mirant estudis de crim estil F.B.I. El següent programa que feien, un cop creuat el mar interminable de la propaganda, estudiava les circumstàncies de la mort d'una dona francesa, de nom Eve, que va adoptar el pseudònim de Lolo Ferrari. Semblava interessant i, com que no feien res més, m'hi vaig apuntar. Eve va néixer en el sí d'una família que no l'estimava, i aquest rebuig la va marcar durant tota la seva curta edat adulta. Abans dels 20 es va aparellar amb un narcotraficant, acabat de sortir de la presó, i aquí va començar també la seva devallada vital. L'ideal estètic del seu home es basava en els dragqueens, i l'Eve va abandonar el seu cos a les seves mans: es va posar implants, els implants més grans del món, per esdevenir la dona amb més pitolera que mai hagi exisitit. Segons ella, el tamany desproporcionat la consolava de la manca d'afecte matern, que havia començat des del moment en que la seva mare es va negar a amamantar-la. Després del pit, van començar les remodelacions de la cara: silicona als llavis, nas retocat, etc., i cada vegada més adquiria l'aparença d'un dragqueen.
Mentrestant, la seva ínfima fama començava a sofrir, ja no cridava gens l'atenció a la televisió provincial francesa: ella i el seu home es trobaven en una situació de veritable penúria. Solució: el seu home va facilitar que vengués el seu cos, primer com a prostituta, i després com a estrella pornogràfica, ja que com diu Bukowski en un dels contes de Se busca una mujer, "a veces es más rentable tener un coño que una polla". El sexe els va ajudar a anar tirant. El seu debut mundial va arribar un dia que va treure la pitolera a Cannes, en sec estava a les pantalles de tothom, programes de música, va treure un disc... Però, quan ja havia caducat l'atracció de la seva novetat, va decaure ràpidament la seva fama. Poc després es troba morta a casa seva, i la policía encara es debat entre dues possibles causes: ofegada per culpa del pes dels implants sobre els seus pulmons, o estrangulada per les mans del seu home, que s'havia desil·lusionat en el moment en que la fama va morir.

The streets are paved with gold.

Aquest matí la vida em somreia: he sortit de casa a dos quarts de vuit en punt, i he anat baixant xino xano cap el bus, hi ha un xòfer substitut, tot és baixada, i no cal patir, que aquests dies no hauré de sortir de casa amb l'esmorzar a la boca, com aquell qui diu. Baixant per l'última costa, en sec una llum cegadora s'eleva des de la porqueria del carrer: O!, un euro, i jo gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí cap a la parada.

Dos autobusos i una hora més tard ja sóc a Lleida, camí a la Universitat: creuo el semàfor i vaig pujant per la vorera cap a l'entrada principal, i allí al costat de la gespa, en sec, una visió meravellosa: un bitllet de 10 euros, i encara més gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí amb la seguretat de saber que durant una horeta la vida m'ha somrigut!

La VIOLACIÓ dels drets humans, que entre tots permetem.

Denúncia i absència d'apologia: dramatització d'un cas real, llarg temps callat i desconegut.

Tot just comença a eixir el sol, hi ha una cua que es forma des de fa hores: homes, dones i nens esperen pacientment, ja que l'espera potser aportarà l'anhelat tresor: la possibilitat inverosímil d'una vida millor. L'ubicació de la trama és una oficina que s'encarrega dels assumptes d'immigració, d'una ciutat de l'interior del país. Com animals, entre barreres, esperen les nacionalitats del món: humillats, degradats... però, què més dóna, només són estrangers, no es mereixen cap respecte, si volien respecte, haver-se quedat als seus països d'origen.
La cua es forma, cada dia de l'any, menys festius religiosos, que els bons cristians que hi treballen a l'oficina miren d'acatar. L'oficina obre a les 9 del matí, alguns ja hi porten allí, fent cua, des de les 5. Però l'espera no garanteix que aquell dia seran atesos, ja que els funcionaris treballen hores estrictes, a les 17 hores en punt tanquen, i qui està al final de la cua sobre les 14 hores, ja presenteix que aquell dia no l'atendran, per molt que desitgi que sí. Què hi farem, l'esperança és l'últim que es perd!

Però no cal fer cua... si s'està disposat a vendre l'ànima a un gestor, que farà cua per a tu i els teus, mentre li paguis uns 90€ per persona. Ben mirat, el somni d'una vida millor, els treurà o els diners o el temps, però què més dóna, si només són estrangers...

A vegades hi ha sort, arriben en un parell d'hores al capdavant de la cua. Aleshores, l'ofensa dels policíes: no els miren als ulls, els parlen mirant als peus, amb despreci... hi ha massa complicitat en el contacte visual, a més a més, ja és sabut, els ulls parlen molt. Però només són estrangers...

Després comença la feina de debò: paper per aquí, certificat per allà: "No, ya se lo hemos dicho, no nos creemos que ésta sea su hija. Ya, ya, muy bien, nos han traído el certificado de nacimiento y el de bodas, pero no prueban nada, tan sólo confirman que dos personas se casaron y que una niña nació. Tendrán que ir al Consulado de su país para que les haga un certificado, conforme ésta es su hija." Però el cònsul que es forra fent certificats a punta pala, com sap si li estan prenent el pèl o no? Igual ni li importa.

Fets els tràmits, l'espera perquè Madrid verifiqui tot i retorni els papers amb el seu vist-i-plau. Més cues, més hores perdudes perseguint un somni que es fa molt de demanar... Però, només són estrangers...

Quan tot ha estat verificat, més cues i esperes davant una altra oficina. Quan arriba el torn, entren els estrangers, dit índex i fotos preparats. I el tio que introdueix la informació pertinent a l'ordinador, si té mal dia, canvia la data de naixement a uns quants estrangers, què més dóna... "Mira, ésta no me hace demasiado buena pinta, le voy a cambiar la fecha de nacimiento. ¿Y qué más da si durante tres o más meses, debe soportar las miraditas y risitas de todo aquel que le solicite el carné de identidad y compruebe que, por tener más de 80 años, se conserva impecable? ¿Qué importa?, tan sólo es una extranjera más..."

Segons han anat comprovant els científics al llarg de dècades, sembla ser que, en un principi, tots érem estrangers, però no intercontinentals, sinó que interplanetaris. No creieu que comença a ser hora de que, en el món suposadament civilitzat, aquestes aberracions socials no tinguin lloc?

Y el diluvio cayó...

Ahir, des d'un punt de vista meteorològic, va fer un dia de "perros": una nuvolositat tranquil·la es va estendre sobre la comarca garriguenca, acompanyada d'un vent traveser durant tot el dia. Jo estava amb el meu amic Langbaum, lluitant contra un atac seriòs i debilitador de falta de concentració i ganes, provocat per un acostipat d'enveja i un deliciós matí matant neurones davant la tele, quan en sec els núvols benèvols del firmament comencen a mudar, com a veritables cameleons demoníacs, el seu to blanc i amigable, pel negre de l'infern atmosfèric. Em miro l'hora al mòbil, i veig que són quarts de nou: tot just tornava a ser amiga de la concentració, i jo i el Langbaum ens anàvem entenent... i comença a caure gotetes. Segueixo llegint, pensant que serà una típica tempesta d'estiu: una mica de broma durant 20 minutets, i ja tots tranquil·ls i en pau un altre cop. Però, en sec, tot i el Langbaum, i els taps, i el mòbil sense cobertura, el diluvi es llança sobre el meu poble garriguenc...i s'inunda el meu carrer, i baixa el torrent llampant, entre els trons i les descàrregues elèctriques i els miols de la gata que està espantada, i no sap on ficar-se, per la costa del forn de pa que està davant de casa meva. Em trec els taps, per què insistir-hi més amb el Langbaum ?, de fet ja havíem estat lliutant tota la tarda, i em poso a contemplar com el diluvi entra a casa de la veïna del davant, i miro com puja el seu cunyat molt teatralment per la costa, cridant als quatre cantons que farà pagar a l'Ajuntament els desperfectes que ha causat l'aigua del diluvi...i em poso a contemplar aquest món tan imperfecte, on el diluvi entra i fa malbé a les possessions dels rics, mentre que a les menys econòmicament afortunades com jo, que viuen a terra una mica més alta, l'aigua no en fa cas i s'escorra costa avall...

EL 4 D'AGOST: EL MEU VINCLE AMB EL ZAPATERO...

Vés per on, jo i el José Luis Rodríguez Zapatero compartim el dia de cumpleanys... ell es farà molt vell i jo encara seguiré el meu camí per la dècada dels 20. Què vull que em regalin, el món obviament... però dubto molt que arribi. Doncs, res, a seguir-lo perseguint, com sempre.