L'extinció de les humanitats.

Companys, companyes, camarades de carrera! Ja és hora d'agafar les nostres pancartes i plantar cara al govern, si no la cosa realment pinta malament! Les humanitats ja no atreuen, les filologies pertanyen al passat, i estan a punt de quedar-se enterrades si s'aprova lo que tenen pensat els "entrajats" del Govern autonòmic. A la Universitat de Lleida ja no s'arriba al mínim de 15 alumnes que ha fixat la Generalitat, per tal de mantenir oberta una carrera, i les lletres a Lleida amenacen amb ser una cosa del passat. Ja ni podem regalar les carreres en una tòmbola! És qüestió de fer-les més atractives? No ho crec, aquestes coses passen, ja que, com afirmava el personatge apògrif, Juan de Mairena, del Machado: "les actituds d'una societat es regeixen per allò que està en boga", i simplement les lletres no estan ja en boga. No podem pretendre fer campanyes de sensibilització i de defensa, perquè la moda seguirà regint, encara que els quatre gats que encara sentim una inclinació per les lletres en aquesta província, sortim al carrer amb cara de guerra, vestits amb les pancartes que manifestin les nostres inquietuds... Però, algo s'hauria de fer, almenys per deixar testimoni que ens importava un pepino el nostre futur immediat!

L'ADAPTACIÓ DE L'ANATOMIA HUMANA A LES NOVES TECNOLOGIES.

La mania televisiva.

No em va la televisió, sinó que em mola la música! No segueixo les peripècies del Doctor House, ni les burrades de El Gran Hermano...no em consola la televisió, sinó que m'avorreix. Ni em distreuen les pelis, les analitzo molt abans de què s'hagi desenvolupat la trama i, un cop vistos els fallos de la història i el guió, perdo interés, m'aixeco de la butaca i me'n vaig a rondar. Miraré documentals, sí, però a la primera propaganda començo a fer zapping i me'n vaig cap a les cadenes de música. És lo meu, és inevitable...les emocions es condensen millor en una melodia que en un diàleg, que s'extreu d'una melodia: la canço misteriosa d'unes mòmies trobades al desert no és el mateix que una música original, el ritme d'una vida al límit, però igual de previsible, d'una persona imaginària que té els trets d'un Superman indistructible -no obstant, això, inclús el superman, en minúscules, l'actor, era mortal i, com a tal, la vida li va passar factura... L'altre dia un conegut em va preguntar si havia vist no sé què a la tele, però enrecordant-se de què jo no la miro massa, va i em diu :"Ah, no, que tú no miras la tele, que la tele es para tontuelos". Ay, què llestos que som, però no podríem estar més lluny de la veritat. Hi haurà gent molt intel·ligent que es fon amb la tele, i no és que consideri que aquest de què parlo sigui tontuelo, ni molt menys, però a mi no m'atreu la caixa buida, a mi només em cau la baba amb els vídeo-clips!

Un Nadal casi blanquet...

I was dreaming of a white Christmas...i, de bon matí, el dia 23 de desembre em vaig trobar amb aquesta escena. Encara que el canvi climàtic sigui una veritat indiscutible (i indiscutida per la majoria de països, llevat dels Estats Units que, com els alemanys i el tema de l'holocaust, neguen que s'hagi produït, i potser la Xina i la vella Unió Soviètica d'entre els més propers), fa gràcia que la metereologia encara sàpiga treure el conill del barret i sorprendre'ns a tots amb el seu somriure albi de misteri irònic!