martes, febrero 10, 2009

QUAN LA MORT ÉS L'ÚNICA OPCIÓ HUMANA...

Eluana Englaro ha mort...per fi, després de disset anys de ser simple carcassa humana buida d'humanitat. La mort assistida torna a obrir el debat sobre les possibles justificacions morals de l'eutanàsia. És correcte ajudar a algú a morir? La resposta sens lloc a dubte és que SÍ, un SÍ en majúscules, sense lloc a discussió ni malsentesos.
Un poeta molt conegut exposa en un llibre que ell en temps recents m'ha confessat que és una obra forçada, en comparació amb la resta dels seus llibres que han nascut per una sort d'inspiració, com deia exposa molt bé la diferència entre la calma i la pau. Es tracta de dos estats ben diferents que rarament es creuen benèvolament pel nostre camí: la calma és aquella especie de quasi felicitat que s'alça amb nosaltres els dies que ens llevem tard i no tenim res a fer, i ve molt condicionada per les circumstàncies. Poques vegades condueix a la pau que és un estat més rebuscat i menys disposat a prestar-nos la seva benevolència. Durant els últims disset anys, Eluana Englaro ha viscut la calma imposada per les circumstàncies; per fi ha arribat a la pau.




Sovint li dic a la meva mare que si mai em passi res semblant que no em tingui així, en estat vegetatiu esperant que un dia deixi de ser una carcassa buida de la persona que sóc. No som el nostre cos, la carn i els ossos no són allò que fa que la gent ens estimi, sinó aquella llampegada d'esperit que es coli pels nostres ulls i s'enfili per la nostra llengua. Quan això deixi d'existir i només quedi el cos, la forma exterior, el paper físic que faig en el món, per què mantenir-me en estat vegetatiu. No seré jo, sinó només una carcassa buida de la que vaig ser!


El somriure només és la "huella dactilar del alma" quan aquella ànima encara està personificada!

lunes, febrero 09, 2009

Coses que em pregunto...

Fa dies que em pregunto per què els 'artistes' (i ho poso entre cometes, ja que em sembla un terme que es fa servir massa a la 'ligera', és a dir, sense massa fonaments) són cada dia més plàstics. Aquest matí navegant m'he trobat una imatge recent dels germans Jonas (d'aquí l'ús qüestionable del mot 'artistes') i, la veritat, el pose, l'enorme falta d'expressivitat, el cabell massa estilitzat amb gomina, la seva mirada patèticament poc seductora...els feia semblar manequís, substituts pseudo-humans de cartulina que anaven a no sé on a fer el paper (en el sentit quasi literal del terme si ens hem d'atendre al seu aspecte cartulínic forçat). I és més, posats a comparar, i que consti, no és que em fixi massa, sinó que és tan sols una observació sarcàstica de les que faig, si comparem una foto dels germans Jonas amb les seves rèpliques de cera, és complica la cosa: QUI ÉS QUI?

Vegeu i compareu:



PRIMERA IMATGE: CERA. SEGONA: ELS ORIGINALS...O NO? I VICE VERSA!

Potser si fos una noieta adolescent amb les hormones a flor de pell saltaria a la defensa d'aquests aspirants a artistes, que no ho seran mai...Encara que, coneixement-me com em conec, ho dubto!

Com pot ser que l'espècie humana hagi deteriorat al punt que allò que sembla de novel·la (el salt d'aquests 'artistes' [ejem] a la fama, etc), ens cridi més l'atenció pel suport de paper compartit (les revistes que ho expliquen i la seva aparença inexpressiva de cartulina) que les 'persones' [ejem] que ho encarnin? Molt baix hem caigut amics, molt baix.
------------------------------------------------------

Boicot als robots del pop: pòsters en viu amb el somriure a punt per les càmeres i les vendes!