sábado, abril 29, 2006

La clonació ideològica.

És un fenòmen àmpliament vist, a totes les ciutats, a tots els pobles, de totes les comarques, regions i països, sempre hi ha algú que protesta contra algo: els immigrants, els maltractes, el bar de la cantonada, la nova cimentera que extendrà un element cancerígen per mitja comarca, i bona part de la del costat, la caserna pel poble, etc. Des del moment en què un veí penja un cartellet al balcó, com a clons comencen a aflorar pancartes i escrits de totes les finestres i portes i qualsevol forat viable, dels demés edificis del carrer. És igual si, de bon principi, tots pensaven igual, el cas és que tard o d'hora, tots hi cauen: n'hi ha que s'adhereixen dissimuladament, amb un paperet mig amagat darrera la persiana trencada, d'altres que es llancen amb més ganes a l'empressa entre mans, i sota el lema de s'ha de ser solidari, cobreixen totes les superfícies cristal·lines amb cartells i pancartes d'última generació, que el cosí o la tieta del veí de la casa de vacances, han fet en 5 minuts amb el seu ordinador nou... Però, solidaritats a part, sembla que abandonen les seves pròpies ideologies per apuntar-se a la moda, perquè els fa por que si exposen la seva vertadera opinió la pròxima manifestació escrita serà Fem fora al veí de la casa de la cantonada, que no opina el mateix que nosaltres... No cal anar tan lluny, tothom té la seva opinió, això és el que ens distingueix dels altres i ens fa interessants, que si tots fossim iguals, què avorrit que seria lo món... Evitem a tota costa la simple clonació ideològica!!!!!!

miércoles, abril 26, 2006

Els límits de l'eternitat.

Els sintagmes per sempre, para siempre i forever quin valor tenen? Quantes vegades hem relacionat un concepte etern amb la nostra vida? Amigues per sempre? pues, no, perquè a la mínima me n'aniré amb una altra que em promet no sé què, que de totes maneres al final no caurà, i ja ni cal que parlem de l'amor. Al món de la música, quants artistes es pensen que duraran per aquesta quantitat sumament subjectiva de temps que és "sempre". Ara estic pensant en l'últim disc, de fa un parell d'anys, que van treure al mercat les Spice Girls - Forever, potser de lo millor que havien tret -, no les va garantir l'eternitat, ja que sense la Geri, molts consideraven que no valia la pena comptar per sempre amb el seu disc entre la seva col·lecció. Donada la precarietat de l'existència humana, avui estan molt de moda els músics virtuals, o semivirtuals, tipus Gorrillaz o Gnarls Barkley, que acaba de robar el número 1 gràcies a la seva difusió per internet. No obstant això, quan la generació dels 80 i 90 ja no existim, quedarà rastre d'aquests grups ultramoderns...no ho veig tan clar. Sembla ser que alguns artistes més consolidats entenguin l'eternitat des de la perspectiva del canvi continu, quan mor un del grup, que s'apunti algú que encara té les espectatives d'eternitat intactes, com han fet tan sols l'any passat els australians INXS, encara que això va ser una fita impossible en el cas del Freddie Mercury (o Faruk Bulsara, com millor el coneixia la seva família). D'altres, per trobar continuitat, es veuen obligats a modificar parts del repertori per trobar l'esperança d'eternitat dintre de societats més conservadores, on les paraulotes i al·lusions al sexe són una innovació, com és el cas dels Rolling Stones a la Xina; però dubto molt que això faci durar el seu record per sempre. D'altres, com la Madonna, es pensen que recular figurativament en el temps, els guardarà plaça...
Per sempre, para siempre i forever, doncs, són praules i sintagmes que s'usen amb freqüència, però quin valor tenen? L'altre dia paralava amb el meu tutor de tesis, i li demanava que em recomanés un diccionari de símbols, perquè volia tenir un a casa para siempre, però aquest para siempre quin límit té? dura fins que m'acabi d'adonar d'una vegada que el chollo de les lletres no té futur, i que val més que em dediqui a lavendera o charlatana, que sembla que paguen més; o que em fiqui al món del periodisme o la crítica literària, que cremen molt, encara que tot crema, fins i tot la tesis doctoral últimament...
I quan vaig a la consulta d'oncologia amb ma mare, i li diuen que els seus nivells tumorals estan en augment, i que restaran així per sempre, això vol dir que continuaré tenint mare durant dos setmanes més, que arribarà a la meva lectura de tesis, o que demà estarà morta. Algú té una resposta?

miércoles, abril 19, 2006

Més Woody...

Jo vaig ser expulsat del col·legi
per copiar en un examen de metafísica;
vaig mirar dins l'ànima del company
que s'asseia al meu costat.

Woody Allen.

martes, abril 18, 2006

Al·lèrgia a la primavera...

Contemplant el matí que m'espera a la feina, que des de què han canviat els rellotges comença una hora abans, reflexiono sobre la meva al·lèrgia a la primavera, mentre intento veure aquesta pantalla a través d'una conjuntivitis de copón, i les teranyines que tinc als ulls de no haver dormit gens. Embriagada d'antihistamínics, que no sé ni quin dia és, porto un acostipat de polen al damunt que quasi em fa imprescindible comprar accions en la companyia més gran de mocadors de paper (per no dir una marca comercial molt difosa, i que quasibé tothom, menys yo, fa servir). Aquests dies al anar a córrer pels camins al voltant del meu poble, tots els mosquits, les mosques, vespes i demés insectes m'han localitzat, com si portés un imà al cos... I em plantejo, si tot plegat és possible ser feliç quan ets mil vegades més cegata del normal, no pots respirar ni engulir, i, si fossis susceptible (que no és el meu cas, a part de amb les vespes),tindries el cos ple de picades...Sort que no estic enamorada, sinó crec que se m'acabaria d'enfonsar el món!

miércoles, abril 12, 2006

Els avantatges (i inconvenients) de ser atea...però de molt bon rotllo!

Tot just començar l'escola als 4 anys, tot just la primera setmana, em vaig trobar amb una assignatura totalment nova que no em va inspirar massa confiança: l'educació religiosa...Era un tema del que mai s'havia parlat en el sí del nucli pagà de casa meva. I com que sempre he estat de naturalesa preguntona, amb cert gust per abusar de la paraula per què, em vaig posar a interrogar, tot i només tenir 4 anys, a la pobre professora sobre aquestes criatures de conte que vivien per sempre i et perdonaven tot... La veritat del cas és que vaig descobrir ben aviat que no perdonaven res, ja que la meva curiositat em va guanyar el càstig per preguntona. De cara a la paret, i amb un bon cabreo al damunt em vaig posar a rumiar la qüestió de si faria espai a la meva vida per un tema que plantegés tants dubtes i tantes preguntes... Per tallar una història molt llarga, vaig arribar a la conclusió de què apostar per l'ateïsme regnant a casa no era mala idea, i és per aquesta raó, després de tants anys de plaer ateïsta, em plantejo els avantatges (i els inconvenients) de la situació:
Avantatges:
1. Pots dormir els diumenges al de matí, i tots els altres dies de festa religiosa en què els fidels van a l'església;(penseu com es queixen en Homer Simpson o el protagonista d'Ana Karenina)
2. T'estalvies un munt de peles, perquè no cal fer la teva reserva al cel;
3. No et cal fer pilota als capellans, perquè ells et facin la reserva;

Inconvenients:
1. Tens un amic menys amb qui confiar, però si de veritat et van el rotllo dels amics invisibles, sin comentarios;
2. Tot cristi fidel intenta convertir-te a la seva opinió, perquè els fa por que no entraràs al cel i et condemnaràs per una eternitat...però tant se val, ja que jo aposto per aquesta vida provada...

jueves, abril 06, 2006

Les coses que et trobes en un autobús...és increïble això, però ben cert.

Com a usuària regular del transport públic, més que res perquè mon pare és un d'aquells que es morirà amb el volant ben agafat entre les urpes!!, em vaig fixant en lo que la gent es descuida en els seients. I vet aquí, que l'altre dia em vaig trobar una peluca, una mata de cabells grisos en un dels seients. Ara bé, es poden perdre moltes coses en un autobús, però mare meva, la perruca, això és el colmo! Tinc un molt bon amic que només fa que deixar-se el paraïgues a l'autocar, i que deu gastar una mitjana de deu paraïgues a l'any, fins i tot si li regalo un, com a ànima caritativa qué sóc, el perd de costum ja. També algun espavilat o espavilada, podrà aprofitar per perdre alguna altra cosa a l'autocar...sempre que tinguin un conductor que només té ulls per la carretera i no pels entreteniments dels viatgers... PERÒ LA PERRUCA, LA PERRUCA... això és molt greu, vet a saber què feia el bon senyor o la bona senyora per perdre's la cabellera postissa. I després, al carrer, no es devien plantejar Coi, si que passa corrent, com és que al meu cap passa tant aire...
La veritat, la gent és més descuidada, si es deiexen la perruca a l'autobús, ves a saber de què se n'obliden si et vénen a veure a casa... Ai déu meu, quina gent!

No em fa por la mort...

sinó que és la quietud allò que m'atemoritza. Quan diuen que només comences a valorar la vida de debò després d'una experiència (o més d'una, perquè hi ha alguns que reincidim) de mort, és ben cert. Fa uns quants anys malgastava el meu temps, una hora, un dia, una setmana, mesos i mesos sense fer res productiu...només pel simple fet que et penses que hi ha molt de temps. Aleshores, un bon dia una simple infecció (primer), o un abús del cos (segon), et porten cap allà on mai esperaves arribar de tan jove: i et trobes amb la mort, o més ben dit, no te la trobes, perquè jo no vaig experimentar absolutament res en el temps en què vaig estar clínicament morta... Serà que de tan jove, encara no havia abonat prou diners per fer el típic episodi de vol sobre el meu cos, que quasibé tothom que ha passat per la mateixa experiència descriu, tampoc vaig veure cap espectacle lluminós, ni cap ésser esperant-me amb els braços oberts (ni, per descomptat, cap dimoniet amb la forquilleta cremant)... simplement durant un temps vaig trepitjar el terreny de la no existència. No fa por la mort, deixes d'existir i no t'enterres, fins després quan veus les cares preocupades, la gent al teu voltant aguantant-se l'alè... i quan obres els ulls, inconscient de lo que ha passat, les llàgrimes de felicitat...
En fi, morir no és emocionant, només ho és pels espectadors, per aquells quatre gats que pateixen per aquell qui ja no pateix res... no obstant això, t'empega una necessitat d'aprofitar el temps, i de valorar tot el que tens al teu voltant, per nimi que sigui... i és que ara no paro quieta, he d'estar tot el dia amunt i avall, coneixent gent, fent coses, veient lo món, acumulant experiències... per aprofitar aquests quatre dies al màxim. Però tot sense cap compromís a llarg termini, ja que només em prendrien la llibertat, cosa que ja em farà la mort quan em vingui a veure de forma definitiva.

Un parell de cites...

"I once took a speed reading course and read War and Peace in 20 minutes.
It's about Russia."
Woody Allen.

"Long stem roses are the way to your heart,
but he needs to start with your head."
Madonna: "Express Yourself".