No em fa por la mort...

sinó que és la quietud allò que m'atemoritza. Quan diuen que només comences a valorar la vida de debò després d'una experiència (o més d'una, perquè hi ha alguns que reincidim) de mort, és ben cert. Fa uns quants anys malgastava el meu temps, una hora, un dia, una setmana, mesos i mesos sense fer res productiu...només pel simple fet que et penses que hi ha molt de temps. Aleshores, un bon dia una simple infecció (primer), o un abús del cos (segon), et porten cap allà on mai esperaves arribar de tan jove: i et trobes amb la mort, o més ben dit, no te la trobes, perquè jo no vaig experimentar absolutament res en el temps en què vaig estar clínicament morta... Serà que de tan jove, encara no havia abonat prou diners per fer el típic episodi de vol sobre el meu cos, que quasibé tothom que ha passat per la mateixa experiència descriu, tampoc vaig veure cap espectacle lluminós, ni cap ésser esperant-me amb els braços oberts (ni, per descomptat, cap dimoniet amb la forquilleta cremant)... simplement durant un temps vaig trepitjar el terreny de la no existència. No fa por la mort, deixes d'existir i no t'enterres, fins després quan veus les cares preocupades, la gent al teu voltant aguantant-se l'alè... i quan obres els ulls, inconscient de lo que ha passat, les llàgrimes de felicitat...
En fi, morir no és emocionant, només ho és pels espectadors, per aquells quatre gats que pateixen per aquell qui ja no pateix res... no obstant això, t'empega una necessitat d'aprofitar el temps, i de valorar tot el que tens al teu voltant, per nimi que sigui... i és que ara no paro quieta, he d'estar tot el dia amunt i avall, coneixent gent, fent coses, veient lo món, acumulant experiències... per aprofitar aquests quatre dies al màxim. Però tot sense cap compromís a llarg termini, ja que només em prendrien la llibertat, cosa que ja em farà la mort quan em vingui a veure de forma definitiva.