La VIOLACIÓ dels drets humans, que entre tots permetem.

Denúncia i absència d'apologia: dramatització d'un cas real, llarg temps callat i desconegut.

Tot just comença a eixir el sol, hi ha una cua que es forma des de fa hores: homes, dones i nens esperen pacientment, ja que l'espera potser aportarà l'anhelat tresor: la possibilitat inverosímil d'una vida millor. L'ubicació de la trama és una oficina que s'encarrega dels assumptes d'immigració, d'una ciutat de l'interior del país. Com animals, entre barreres, esperen les nacionalitats del món: humillats, degradats... però, què més dóna, només són estrangers, no es mereixen cap respecte, si volien respecte, haver-se quedat als seus països d'origen.
La cua es forma, cada dia de l'any, menys festius religiosos, que els bons cristians que hi treballen a l'oficina miren d'acatar. L'oficina obre a les 9 del matí, alguns ja hi porten allí, fent cua, des de les 5. Però l'espera no garanteix que aquell dia seran atesos, ja que els funcionaris treballen hores estrictes, a les 17 hores en punt tanquen, i qui està al final de la cua sobre les 14 hores, ja presenteix que aquell dia no l'atendran, per molt que desitgi que sí. Què hi farem, l'esperança és l'últim que es perd!

Però no cal fer cua... si s'està disposat a vendre l'ànima a un gestor, que farà cua per a tu i els teus, mentre li paguis uns 90€ per persona. Ben mirat, el somni d'una vida millor, els treurà o els diners o el temps, però què més dóna, si només són estrangers...

A vegades hi ha sort, arriben en un parell d'hores al capdavant de la cua. Aleshores, l'ofensa dels policíes: no els miren als ulls, els parlen mirant als peus, amb despreci... hi ha massa complicitat en el contacte visual, a més a més, ja és sabut, els ulls parlen molt. Però només són estrangers...

Després comença la feina de debò: paper per aquí, certificat per allà: "No, ya se lo hemos dicho, no nos creemos que ésta sea su hija. Ya, ya, muy bien, nos han traído el certificado de nacimiento y el de bodas, pero no prueban nada, tan sólo confirman que dos personas se casaron y que una niña nació. Tendrán que ir al Consulado de su país para que les haga un certificado, conforme ésta es su hija." Però el cònsul que es forra fent certificats a punta pala, com sap si li estan prenent el pèl o no? Igual ni li importa.

Fets els tràmits, l'espera perquè Madrid verifiqui tot i retorni els papers amb el seu vist-i-plau. Més cues, més hores perdudes perseguint un somni que es fa molt de demanar... Però, només són estrangers...

Quan tot ha estat verificat, més cues i esperes davant una altra oficina. Quan arriba el torn, entren els estrangers, dit índex i fotos preparats. I el tio que introdueix la informació pertinent a l'ordinador, si té mal dia, canvia la data de naixement a uns quants estrangers, què més dóna... "Mira, ésta no me hace demasiado buena pinta, le voy a cambiar la fecha de nacimiento. ¿Y qué más da si durante tres o más meses, debe soportar las miraditas y risitas de todo aquel que le solicite el carné de identidad y compruebe que, por tener más de 80 años, se conserva impecable? ¿Qué importa?, tan sólo es una extranjera más..."

Segons han anat comprovant els científics al llarg de dècades, sembla ser que, en un principi, tots érem estrangers, però no intercontinentals, sinó que interplanetaris. No creieu que comença a ser hora de que, en el món suposadament civilitzat, aquestes aberracions socials no tinguin lloc?