Lo que los turistas se llevaron...

En nom del progrés finalment ha caigut un dels màrtirs culturals de la Guerra Civil, el record d'una persona que apreciava, i la memòria d'una figura que em va inspirar a arribar on sóc ara!!

FORA immigrant, fora!!!!

La campanya política està començant a ensenyar les urpes, tots els posibles candidats es treuen els secrets, les hipocresies, les homfòbies i els pensaments xenòfons d'aquell lloc més o menys pregon, on fins ara els tenien amagats...un parla d'immigració, i l'altre, per fer-se igual de potent, també en parla... Per les sendes secretes de les consciencies electorals, comença a alçar-se un crit magnànim...si em votes, faré fora als immigrants!!!

"Fuera imigrante, fuera" empieza a sonar en todos los medios de comunicación... pero abrigada con buenas palabras, en les telenotícies, en el programa que et desperta a quarts de set del matí...

PERÒ, i aquest és el gran quid de la qüestió:

PREGUNTO: 'SI FEM FORA ALS IMMIGRANTS, QUI LI NETEJARÀ EL CUL AL PAÍS?'

Paradoxes

Venen les eleccions, els polítics comencen a vendre les seves promeses al públic elector...des del departament d'educació arriba la proposta - sempre futura, per donar lloc a la 'marxa enrera' si tot falla - de fer un 10% de les classes de les carreres en anglès...la promesa d'una civilització multicultural i multilingüe comença a aflorar en la ment política...No obstant això, el candidat dermocristià, deixo noms de banda, però comparteix el cognom amb una capital de província, promet reduir la immigració, sota el lema 'A Catalunya no hi cap tothom'... Fer aquestes classes en anglès, però, suposa professionals en la matèria amb alts coneixements de l'idioma, e inclús, nadius, que, aquí, segons la propaganda política abans aludida, no hi caben...aleshores, el 10% de les classes serà en catanglish, o espanglish, i no pas english...

L'un es contradiu amb l'altre, i el sector escèptic i irònic del poble, només veu la promesa de futures promocions d'alumnes amb titulacions simbòlicament multilingües...

La primera dama presidenta...

Aquest matí els reportatges estan plens de la notícia, a New Hampshire ha guanyat la Hilary Clinton, per un 3% de vots més que el que, des de fa uns dies, s'ha convertit en el candidat demòcrata favorit...la il·lusió fràgil i encara més improbable de què arribi al poder comença a fer la seva vida! Però, siguem realistes, de la mateixa manera en què la idea del primer president americà negre, d'origen patern musulmà, arribi al poder, sigui inverosímil, també pinta igual d'improbable que la que va ser primera dama de la Casa Blanca ara es faci primera Presidenta de la Casa Blanca. I ho repeteixo, no és que sigui femenista, perquè no ho sóc, si no una simple realista que, vist el cas de França i la Ségolène Royal, creu que el canvi és factible, però que tant canvi només es dóna als contes de fades...
Com amb tot, el temps ho dirà!

Que quedi dit!

Li decoro el mòbil?

Últimament està molt de moda decorar les coses, això va per èpoques, com tot, i vet aquí que d'un temps ençà es deixen veure molt els penjolls als mòbils, o com li vulguis dir, que de ben segur alguna casa de modes d'aquestes super chic li inventirà tot un repertori de vocabulari igualment pijo i superflu...quina pèrdua de temps. I tot just quan algun diccionari de prestigi, no diré noms, que cadascú es quedi amb el que més li peta, reaci a deixar-se permear pel vocabulari que realment fa servir la gent, decideixi obrir les portes lexicogràfiques i admetre la família lèxica, ja s'hauran passat de moda aquests penjolls...en fi, així és la vida.
Bé, a lo que anava, resulta que fa uns dies, puix que Lulú ja no passa tant per aquí que està molt ocupada, em va arribar a casa una propaganda d'una casa de productes estètics a la que estic 'afiliada', intentant sostreure'm els diners durament guanyats amb promeses de super regals, entre els quals hi havia un penjoll tonto d'aquests pel mòbil, però em sento inclinada, si hi passo per la botiga, a declinar la seva generosíssima oferta, ja que, simplement, el meu mòbil no és vanidòs...

Bart Simpson...

Tinc un despertador Bart Simpson, que em van regalar uns amics dels pares quan tot just començava a contar les edats en dos xifres. Encara funciona, i encara el faig servir, val a dir més com a objecte de decoració, ja que dubto que em despertaria perquè dormo amb taps. És una relíquia d'aquella època en què ma mare no s'havia cansat de les peripècies 'Simpson', i encara me'ls deixava veure a la petita pantalla, amb força assiduitat...
Malgrat això, corre el temps i aviat se'ns passa l'època d'aquestes coses: l'altre dia passejant pel Carrefour de Reus, ja que mon pare ens havia arrosssegat per mig país en busca d'una impressora específica, vet aquí que vaig veure un ninot Bart Simpson que es venia amb una bossa també de la mateixa família. Quina il·lusió m'haguera fet tenir-ne un...però malauradament ja sóc massa gran...

Conseqüències conceptuals.

M'he plantejat força sovint la possibilitat d'una ideologia d'esquerres bicolor, això és, d'una ideologia on es pot ser vermella i verda alhora. Però, fins ara, no m'ha convençut mai, ja que és probable, encara que no segur, que arribats a cert punt, un color acabaria dominant sobre els interessos de l'altre. Per aquesta raó, de moment escullo només atenir-me a un sol color, el verd, deiexem el vermell per un futur hipotètic en què la situació trista de l'ideologia d'esquerres faci efecte...El canvi només és factible després d'un desencís enorme que provi la viabilitat del mateix. En el fons, ho reconec, sóc una enamorada perduda de la reflexió; Voltaire era un model racional de primera joventut? No ho sé pas, però tinc certa tendència a rumiar les coses.
Segueixo una ideologia verda al peu de la lletra, i al contrari del que faig amb les demés ideologies, qüestiono, però al cap i a la fi, accepto, i no intento convèncer, em plantejo la conveniència de promoure activament el canvi en aquella gent que passa de temes ecològics. Passo de portar una pulsera de plàstic i cutre d'aquelles, estil 'Salvem el planeta', ja que així no farem res, sinó el ridícul...Les ideologies arran de la màniga, molt bé, però amb raó.



He estat mirant els posts de l'últim any, que no han estat força, però m'he fixat que el tema verd segueix apareixent. Crec que està dintre de les possibilitats de tothom fer l'esforç ecològic, i no estic pas parlant de llançar-se a l'abisme dels que, en temes de tractaments de residus, s'apropen als nivells d'un amor 'friquista'...
És simplement un gest que està dintre de les nostres capacitats, però reconeguem-ho, siguem sincers, que moltes vegades no fem, no per ignorància, sinó per gandularia!

L'art de ser tu mateixa.

You can call me a sinner
You can call me a saint
Celebrate me for who I am
Dislike me for what I ain't

Put me up on a pedestal
Or drag me down in the dirt
Sticks and stones will break my bones
But your names will never hurt

[Chorus]
This is who I am
You can
Like it or not
You can
Love me or leave me
Cus I'm never gonna stop
No no>>


'L'art de ser tu mateixa' és un post que he tingut al cap durant força temps, i que tot just ara veurà la llum del dia. Potser és hora de penjar una declaració de caràcter, per posar punt final a certs comentaris que m'han arribat a la bústia de correu. I, de fet, no m'he presentat mai en aquest espai, a part de la informació que he posat al perfil. Així que aprofito la lletra d'aquesta cançó de la Madonna per introduir el tema.

Sóc veïna de la província de Lleida, i passo pel meu últim any d'estudis universitaris (si tot va bé!). Políticament sóc d'esquerres. No sóc comunista. Crec que la Ségoléne Royal no va ser elegida a les eleccions franceses perquè era una dona, no perquè representés una ideologia d'esquerres. No sóc feminista. No acostumo a parlar massa de política, però tampoc em callo les opinions. No em deixo influir per les opinions d'altres persones. Tinc una ment pròpia, i la faré servir!!

Sóc molt independent, i vaig completament a la meva bola. No segueixo les modes, faig el que em peta.

Sóc atea, no agnòstica. No hi crec en cap divinitat. M'atreuen els conceptes del budisme i la kábala, però en qüestions de religió, com amb tot, no em deixo tòrcer el braç, i em limito a observar amb curiositat, però no pas creure.

Sóc ambidextra segurament per un accident de l'atzar, ja que quan tenia 7 o 8 anys em vaig trencar l'húmer dret, i vaig haver de portar una mena de guix durant 6 llargs mesos. La conseqüència més immediata d'això: vaig aprendre a fer-ho tot amb l'esquerra. En els darrers 4 o 5 anys he estat majoritàriament esquerrana.

Sóc totalment racional. Tot i això, em guio pels instints.

Estimo la música, no puc viure sense ella. Els meus gustos, emperò, coneixen uns límits: no m'agrada el jazz, encara que els concerts de jazz en directe són encissadors. El que fa perdre el CD i l'MP3! Visc l'emoció dels concerts en directe! L'MP3 sempre el porto a sobre.

No m'aventuraria a afirmar que m'agrada l'òpera, ja que només hi he anat una vegada, però està bé.

La tele m'impacienta, no escolto a la ràdio, i quant a les pel·lícules, un sisè sentit molt desenvolupat acostuma a espatllar-me sempre el final. M'agrada llegir el diari, bé m'agrada llegir i punt.

No soporto els estúpids, ni la gent superficial que només se'n recorda de mi per interès. Sóc molt bona amiga dels amics! I, ja per acabar, m'agrada provocar, ja que suposo que és el que més m'infla l'orgull que, tot i que l'amago, acostuma a estar ben visible a la màniga. Us invito a continuar passant per aquí, fins que jubili l'espai que, al pas que anem, podria ser ben aviat, i si hi trobeu quelcom que us desagrada, què hi farem!, ja que, com diu la cançó abans citada de la Madonna, 'this is who I am, you can like it or not...

Apa, salut a tothom i ja ens tornarem a veure algun dia d'aquests!!

Creació.

El fred tenebrós recorre les meves venes, em pren la força i l'ànima, m'entrego, tinc por,...

-Mare!!! Què faig? Tinc por...

- No cuiteu, fill meu, és tan sols la mort que et ve a reclamar, no tingueu por, ha arribat la vostra hora, no tingueu por...

- Mare!! Fa fred, un fred intens, no em sento ja, la vida se m'escapa, l'aire se m'evapora, els pulmons el reclamen, no puc més...No m'abandondeu, mare, mare, mare...

- No cuiteu, fill meu, no t'abandonaré mai, sempre estaràs amb mi, sempre viuràs en el record d'aquells que t'han conegut, i t'han tingut al costat. No cuiteu, fill meu, amb mi sempre estaràs, no tingueu por, no tingueu por...

El crit eixorbit posa fi al patiment, la força abandona els membres, la ceremònia s'acaba. <>.

------------------------------------------------------

Fa dues setmanes s'ha mort el meu amic Rogelio. El teu record viurà amb mi ara i sempre!

Foto perfil

Com que blogger no em deixa penjar una foto al perfil, i la gent fa temps que demana que hi posi una de recent al bloc, aquí en teniu una de la setmana passada!

El meu nou amic íntim

Des del febrer d'aquest any tinc un nou amic, que des que sóc a Madrid s'ha convertit en més d'íntim: el Sr. Ventolín (vegeu foto !) Oi què és maco! No en va m'està 'matando Madriz' ! Un bon atac de tos cada matí ja m'estableix pel dia! Tinc ASMA, i molt sovint ara m'ofego. És una sensació ben estranya el d'ofegar-se! De debò! I quan no m'ofego tinc pitidos i respirant faig més soroll que un aparell d'aire acondicionat! Sempre havia estat tan activa, anava a córrer, feia bicicleta...mil coses, i ara, sobretot a la ciutat que hi ha molta pol·lució, encara que sembla que no, l'aire em falta, noto que se'm constreneix el pit i ja a buscar pel bolso el ventolín. Dos puffs i un altre bon atac de tos, de rigor, i ja em començo a sentir bé, però no és com abans! Unes velles del poble se'm van posar en pla 'és un càstic diví' per no anar a missa els diumenges (però si jo els diumenges dormo que aprofita més), i és que jo tampoc crec en el meu Déu, el seu Déu o el de qualsevol altre, i no em convertireu que sóc d'opinions molt firmes i, al cap i a la fi, faig el que em peta. No sé, a aguantar els ofecs suposo, fins que torno al poble...si aquest dia arriba.

¡Me mata Madrid!

Ahora que estoy en Madriz me ha dado la vena para dedicarle un pequeño homenaje:

Conceptes/preferències

Moltes vegades m'he plantejat que el meu veritable amor és la música i no pas la literatura, tal i com afirma un amic poeta en una entrevista. La música és esencial, no puc viure sense ella...una vegada vaig aguantar uns sis mesos, una quasi abstinència, però els efectes negatius segurament es deurien medir...

La pista de ball s'agafa de mà amb la música, m'encanta ballar, el ball anega el món, i tots els seus conceptes, el ritme és una droga que penetra fins a la mèdul·la i esborra l'entorn. No existeix res quan sóc a la pista de ball (les preocupacions, les manies, les pors, les edats, car, el problema amb les edats i el tenir-les sempre en compte és que al final no et quadren les sumes...).

Quant a la música no miro noms ni gèneres, em capturen les cançons amb independència de qui les canta o compon. Car, tinc artistes preferits, però estic ben segura, i ho tinc comprovat, que d'entre els meus preferits n'hi ha cançons que no m'agraden, i d'entre els artistes que no m'agraden n'hi ha cançons que m'encanten, així és la contradicció que forma totes les mentalitats!

Ja ho deia Pink, 'if God is a DJ, the world is a dance floor!', i nosaltres els mortals, no fem més que ballar la cançó vital!

The world is not enough...

Ressucito aquesta coneguda cançó del grup escocès garbage, perquè em sembla un manifest de posició molt adequat a la situació que es viu aquests dies. La cimera del G8 es celebra a Alemanya, on s'han reunit polítics del món suposadament civilitzat per parlar amb serietat, entre copes d'un xampany exportat de París, un equisit aperitiu d'una varietat de salmó en vies d'extinció, i fruita exòtica de l'altra punta del món, tot servit en plats i gots de plàstic reciclat i reciclable, perquè no es resenteixi ningú per les 'aire miles' i la tan esmentada, avui en dia, 'individual carbon footprint'...Què trist! I no us enganyeu, amics meus, que de ben segur que per arribar-hi a Alemanya, no hauran pas viatjat amb un bitllet turista, sinó més aviat un vol personal, o almenys personalitzat. I, no obstant això, aquesta gent, que de segur que no agafa tot el reciclatge de la setmana els dissabtes al matí i l'arrossega d'una punta del poble a l'altra per tal de repartir-lo entre el contenidor de paper, vidre o plàstic, com deia, aquesta gent, que de segur agafa el cotxe abans que l'autobús, encara que promou que la gent faci servir el transport públic, aquesta gent s'ha reunit per parlar del futur del medi ambient en termes d'economia i indústria, és a dir, en termes de quants diners perdrà la indústria del seu país si retalla les emisions i promou altres energies...

Mentrestant, magnats com el Richard Branson planejen com fer el primer viatge turístic a la lluna...

Playing God?

En el programa d'Horizon que van emetre per la BBC2 abans d'ahir a la nit, van treure a debat les utilitats i les possibles conseqüències catastròfiques de posar en marxa el 26 de novembre d'aquest any, el que es coneix simpàticament com LHC, o 'Large Hadron Collider'. Aquesta màquina que ara està en la seva fase última de construcció es localitza a les dependències del CERN, el gran laboratori nuclear d'Europa, que està a Suïssa. El 'Large Hadron Colllider' és un accelerador d'uns 27 km. que es troba en uns túnels sota terra. L'objetiu del projecte és, entre altre coses, descobrir l'anomenat component 'Déu' de la creació, que esperen localitzar quan recreen el suposat 'statu quo' immediat al 'Big Bang'. No obstant això, les fortes corrents magnètiques, les implosions de protons a altes velocitats i a baixa temperatura, l'enorme possiblitat de què la quantitat d'antimatèria creada formi un forat negre que es mengi el planeta, més el factor desconegut associat a qualsevol experiment, ha dut alguns científics a senyalar que, en deu anys de funcionament, hi ha un u en 50.000.000 possibilitat de què faci volar el planeta. No obstant això, la necessitat de trobar una energia neta i alternativa als productes d'origen petroler, impulsa als científics congregats en torn d'aquest projecte, a jugar a ser Déu. Només el temps dirà, si aquest projecte portarà el final del problemes energètics, i les guerres que es fan a costa d'ells, o el final dels problemes del planeta.

El racó de la poetessa Lulú: Playing God?

El racó de la poetessa Lulú: Playing God?

La moda i l'anglès.

Avui dia està molt estès l'ús de lemes en anglès a la roba, però, ull viu!, segons el lema, cal anar amb una mica de precaució, ja que ens podríem estar deixant oberts a qualsevol tipus de situació... Fa unes setmanes, a l'hospital provincial, a la sala d'espera hi havia una dona d'uns seixanta anys, que damunt la seva enorme pitolera lluïa el següent lema: "Touch me". I una es planteja, com hauria reaccionat aquella mateixa senyora, si algun despistat, tot i fent ús del seu anglès, se li apropés i complís amb la tan ben lluïda invitació? Aquella senyora cridaria als quatre vents que s'havia comès un crim de pseudo acosament sexual? Però, em plantejo, qui seria el culpable d'aquest hipotètic crim? El que no es reprimeix l'instint, o la tonta que tan obertament l'invita, perquè al comprar la camiseta s'ha fixat només en les "lentejueles", i no pas en el missatge? Tot s'ha de dir...
Uns dies després, una altra dona pululava per la ciutat amb un altre lema ben vistós i cridaner: "Queen for the day". Car, l'ambiguitat de l'anglès permet aquí una doble interpretació del mot "queen". De trobar-se aquesta senyora a Estats Units, de segur que optaria a algun dels premis Glaad, per la seva adhesió al col·lectiu.
La qüestió podria anar-se estirant fins que caigués en estupideses del tipus de la següent escena: la Cayetana amb un top que lluís el següent lema: "Beautiful", però no cal anar als extrems del mal gust...
Conclusió: cursos intensius d'anglès a les padrinetes perquè no comprin aquesta mena de coses al mercat, o on sigui, tot i que això ens treuria el plaer de riure'ns un bon rato de les propostes que, sense adonar-se'n, fan...

Narcisismes...

Hitler volia ser Déu: va robar relíquies, va prendre nens de les famílies polaques per constituir la seva raça ària, identificada amb números de sèrie tatuats sota el braç i va violar la història en general practicant el genocidi massiu dels jueus. Aquest pintor de cases d'ascendència austríaca tenia un complexe de narcisisme: volia dominar el món en tots els nivells possibles i conjecturables, i fins ara no demostrats, de l'existència. Aspirava a molt, a massa, i el van derrotar. El món ha canviat molt des d'aleshores, o potser no tant, potser només ha canviat el concepte profund de narcisisme que fa que passegem pel món, convençuts de la nostra importància, amb les ideologies a la màniga, i la saliva a flor de pell!