L'estat de l'economia...

Fa pena, fa pena, l'estat de l'economia d'aquest país, companys i companyes! Milers sense feina, retallar les pensions als més necessitats, treure subvencions i fastiguejar en general a la gent que no tenen recursos...gent professional que s'ha d'apuntar als cursos de formació del SOC per equiparar-se al que demana el món laboral: persones amb poca formació als que se'ls pot pagar poca pasta. És paradòjic, però, com més estudis tinguis, menys possibilitats de trobar feina! Com més cicles formatius i graduat d'ESO tinguis, benvingut/da al món laboral!
No obstant tot això, potser el que més molesta a una persona professional amb estudis com jo, és que les feines a les que, per titulació, podria optar, resulta que no m'hi puc presentar perquè són de mitja jornada i necessito tenir una feina i haver estat treballant durant dos anys...per començar: estem en crisi!!! - no ho oblideu -, i com pot ser que oferim feina a gent que ja en tingui, quan hi ha tanta gent que no en té! No seria més raonable oferir aquestes feines a gent qualificada que no tenen feina i així minvar la taxa d'atur del país! En la present situació econòmica, no s'hauria de putejar més als que tenen dos feines, als que tenen una feina de funcionari que també treballen en una acadèmia i es forren, en lloc de donar-los-hi més possibilitats per enriquir-se a costa dels altres! Algo passa en el país quan putegem als pobres i donem encara més oportunitats als afortunats! Potser el Sr. President hauria de començar per retallar feines i obrir llocs a altra gent qualificada, i així reduir el número d'aturats, que no pas retallar sous i pensions a la gent que quasi no poden subsistir!

We're on a road to nowhere...

Companys, companyes, no anem a cap lloc...Tantes carreres saturades que t'encaren a un somni inútilment massa lluny de les nostres mans, per veure`s algun dia realitzat...He acabat d'estudiar, per fi, diuen els meus pares! (i tot sigui dit, jo també fins a cert punt!), el doctorat està complert i ara és hora de buscar feina i donar forma al futur! Però, vet aquí, i és trist, que, com els famosos d'avui en dia, no es necessiten títols, ni estudis, ni aptituds ni cultura...perquè qualsevol amb mitja neurona i un certificat de no res es converteix en l'estrella de no sé quina telebrossa de moda...Per ser famós, no cal res d'especial, i per treballar tampoc...Sóc doctora, el Servei d'Ocupació de Catalunya em diu que, si tinc una mica de sort, em cridaran per desenvolupar les tasques d'auxiliar administrativa...haver-ho sabut fa 10 anys! Que no hauria estudiat res!

Val més ser vulgar i poc educada en aquest món, perquè és l'única garantia de què conseguiràs l'èxit i et fortràs millonària!!

Un nou time out!

Us deixo amb un parell - llegiu tres - pàgines web d'interès i que us faran riure en aquells moments quan la moral frega baix. Gaudiu! i ja ens tornarem a veure més endavant, o no...

P.d. Estan a links...

Curiositats de les llengües...

Als diaris del dimecres passat vaig trobar un articulet interessant que, tot i ser un exemple tràgic d'alguns dels mecanismes de la societat d'avui en dia, em va fer reflexionar sobre l'ús metafòric i la interpretació malauradament, ho repeteixo, equivocada que en fem d'aquests mecanismes figurats d'expressió: Un senyor de la zona de Barcelona, prop de l'edat de jubilar-se, ha passat a disposició policial perquè al seu pis es dedicava a practicar ''operacions quirúrigiques''. Una de les seves especialitats eren els augments de pit, a només 250 euros, que practiva al seu domicili brutet i ple d'animals domèstics de tota mena. Es veu que venien noies de tot el país a fer-se la ''intervenció'', ja que el preu assequible cridava molt la seva atenció. No obstant això, el poc professional de la salut, simplement les injectava silicona al pit amb una xeringa industrial, sense anestèsies, i preocupacions higièniques de cap mena. Tot i que s'ha de ser molt mal informada per emprendre semblant operació en la que la silicona, que quedi dit, s'injecta sota la pell, no em puc deixar de plantejar si la llengua en la seva existència metafòrica afavoreix aquestes situacions, ja que qui no haurà sentit mai comentar:

...Me he puesto silicona...
...Se ha puesto silicona...

Noies tràgicament estúpides i enganyades pels mecanismes metafòrics de la mateixa llengua, han acceptat malvendre el seu benestar pel preu d'estar a l'altura de l'idioma que les vehicula pel món i que les va transportar a Barcelona, al pis d'un professional de la insalubritat...

La veritable cara de la gent...

Els monstres, ens han ensenyat, només viuen en els contes de fades, no obstant això l'educació, com a institució basada en un principi de creativitat humà, comparteix les seves mancances: els éssers humans mentim, i el sistema educatiu (i no només parlo d'allò que s'ensenya a classe, sinó que també dels valors que ens formen i que rebem d'altres fonts) conté mentides!
Gran part de la nostra educació la rebem d'activitats socials i familiars, és a dir, de monstres qüotidians: monstres de múltiples cares amb els que formem enllaços de més o menys continuitat, i que ens vénen la seva suposada amabilitat al preu de quedar bé i sufragar el compte de la consciència que, omnipresent, demana molt més del que aquesta mena de gent pot arribar a oferir-li com a recompensa...No obstant això, arriba un moment que el 'quedar socialment bé' es demostra com aquell valor buit d'afecte que sempre ha estat i el monstre es revela en tota la seva lletjor!
Quedar bé per consciència és un camí sempre equivocat: una veritat ben sentida, encara que probablement de contingut dolorós dol menys a la llarga. El monstre cohabita amb nosaltres, i ens demonstra la seva poca substància diàriament...la qüestió és descobrir-lo i superar la seva poca substància!

-------------------------------------------------------------------------------------------
Post dedicat a un ésser molt estimat que ahir només es va trobar amb monstres!

QUAN LA MORT ÉS L'ÚNICA OPCIÓ HUMANA...

Eluana Englaro ha mort...per fi, després de disset anys de ser simple carcassa humana buida d'humanitat. La mort assistida torna a obrir el debat sobre les possibles justificacions morals de l'eutanàsia. És correcte ajudar a algú a morir? La resposta sens lloc a dubte és que SÍ, un SÍ en majúscules, sense lloc a discussió ni malsentesos.
Un poeta molt conegut exposa en un llibre que ell en temps recents m'ha confessat que és una obra forçada, en comparació amb la resta dels seus llibres que han nascut per una sort d'inspiració, com deia exposa molt bé la diferència entre la calma i la pau. Es tracta de dos estats ben diferents que rarament es creuen benèvolament pel nostre camí: la calma és aquella especie de quasi felicitat que s'alça amb nosaltres els dies que ens llevem tard i no tenim res a fer, i ve molt condicionada per les circumstàncies. Poques vegades condueix a la pau que és un estat més rebuscat i menys disposat a prestar-nos la seva benevolència. Durant els últims disset anys, Eluana Englaro ha viscut la calma imposada per les circumstàncies; per fi ha arribat a la pau.

Sovint li dic a la meva mare que si mai em passi res semblant que no em tingui així, en estat vegetatiu esperant que un dia deixi de ser una carcassa buida de la persona que sóc. No som el nostre cos, la carn i els ossos no són allò que fa que la gent ens estimi, sinó aquella llampegada d'esperit que es coli pels nostres ulls i s'enfili per la nostra llengua. Quan això deixi d'existir i només quedi el cos, la forma exterior, el paper físic que faig en el món, per què mantenir-me en estat vegetatiu. No seré jo, sinó només una carcassa buida de la que vaig ser!

El somriure només és la "huella dactilar del alma" quan aquella ànima encara està personificada!

Mare.

Fa uns dies em vaig comprar l'últim CD de la Madonna, Hard Candy, i mentre anava pujant cap al Carrefour, anava pensant en l'American Life, que també es va donar a conèixer al mes d'abril, ara fa 5 anys. Recordo que, com havia passat fins a les hores, em devien faltar 4 ó 5 euros per poder comprar-me el disc - la meva adicció a la música no ha minvat amb els anys -, i ma mare, sabent com el volia, em va prestar els diners. Ara, però, les coses han canviat, ma mare ja està malalta, més malalta que llavors, i mentre feia camí al supermercat anava rumiant aquestes coses, com solc fer, i pensant com canvien les coses d'un moment a l'altre.

Diuen que la música és emoció, que és la forma més profunda de conectar i d'alliberar els sentiments que tens adintre, una manera de conèixer-nos i d'aprofundir-nos. La Madonna en aquest sentit no és l'artista més emblemàtica, i ara que ma mare està decididament malalta, potser em ve més al cap, per mitjà del cor, la música enlairada de l'òpera de Vivaldi, la Música Sacra, que s'enlaira com si mai haguéssim de morir, i, el que és pitjor, reconèixer la mort en la figura d'un ésser viu!

Els significats que no signifiquen.

De cop i volta, tots som dislèxics! És una altra d'aquelles etiquetes que la bona gent que circula per aquest món t'imposa i s'imposa. Recordo que la meva tutora de tesi, que no ho va ser més d'uns 9 mesos, quan estava a classe i es confonia les últimes dues lletres del nom del lingüista "Humboldt", deia que era perquè era una mica dislèxica... No obstant això, no s'ha de presumir ser allò que no s'és, ja que un dislèxic de debò mai es permetria el "luxe" de confondre una cosa tan banal com dues lletres, sobretot si ha arribat ja a nivell universitari... Els dilèxics ho porten tot controlat, saben de memòria l'ordre exacte de cada combinació estranya de lletres, saben de forma milimètrica la distribució dels mesos i dels dies de la setmana i de tot el que hi han de fer, dominen tot el que volen dominar, ja que es construeix la seva fràgil existència sobre una terrible por a ser descoberts, a què algun "listillo" se'ls hi apropa i els espetega daban dun eror tant ovbi conm es comfondre les lletres o fe faltes dortografia ke es dizlecix...
No ens enganyem , no és cosa d'una creiexent epidèmia de dislèxia el fet de confondre les lletres a l'hora d'escriure, sinó que és un fallo de memòria que fem pagar a una altra manera d'aprendre el món, ja que els veritables dislèxics mai es rebaixarien a cometre errors tan inútils!

La VIOLACIÓ dels drets humans, que entre tots permetem.

Denúncia i absència d'apologia: dramatització d'un cas real, llarg temps callat i desconegut.

Tot just comença a eixir el sol, hi ha una cua que es forma des de fa hores: homes, dones i nens esperen pacientment, ja que l'espera potser aportarà l'anhelat tresor: la possibilitat inverosímil d'una vida millor. L'ubicació de la trama és una oficina que s'encarrega dels assumptes d'immigració, d'una ciutat de l'interior del país. Com animals, entre barreres, esperen les nacionalitats del món: humillats, degradats... però, què més dóna, només són estrangers, no es mereixen cap respecte, si volien respecte, haver-se quedat als seus països d'origen.
La cua es forma, cada dia de l'any, menys festius religiosos, que els bons cristians que hi treballen a l'oficina miren d'acatar. L'oficina obre a les 9 del matí, alguns ja hi porten allí, fent cua, des de les 5. Però l'espera no garanteix que aquell dia seran atesos, ja que els funcionaris treballen hores estrictes, a les 17 hores en punt tanquen, i qui està al final de la cua sobre les 14 hores, ja presenteix que aquell dia no l'atendran, per molt que desitgi que sí. Què hi farem, l'esperança és l'últim que es perd!

Però no cal fer cua... si s'està disposat a vendre l'ànima a un gestor, que farà cua per a tu i els teus, mentre li paguis uns 90€ per persona. Ben mirat, el somni d'una vida millor, els treurà o els diners o el temps, però què més dóna, si només són estrangers...

A vegades hi ha sort, arriben en un parell d'hores al capdavant de la cua. Aleshores, l'ofensa dels policíes: no els miren als ulls, els parlen mirant als peus, amb despreci... hi ha massa complicitat en el contacte visual, a més a més, ja és sabut, els ulls parlen molt. Però només són estrangers...

Després comença la feina de debò: paper per aquí, certificat per allà: "No, ya se lo hemos dicho, no nos creemos que ésta sea su hija. Ya, ya, muy bien, nos han traído el certificado de nacimiento y el de bodas, pero no prueban nada, tan sólo confirman que dos personas se casaron y que una niña nació. Tendrán que ir al Consulado de su país para que les haga un certificado, conforme ésta es su hija." Però el cònsul que es forra fent certificats a punta pala, com sap si li estan prenent el pèl o no? Igual ni li importa.

Fets els tràmits, l'espera perquè Madrid verifiqui tot i retorni els papers amb el seu vist-i-plau. Més cues, més hores perdudes perseguint un somni que es fa molt de demanar... Però, només són estrangers...

Quan tot ha estat verificat, més cues i esperes davant una altra oficina. Quan arriba el torn, entren els estrangers, dit índex i fotos preparats. I el tio que introdueix la informació pertinent a l'ordinador, si té mal dia, canvia la data de naixement a uns quants estrangers, què més dóna... "Mira, ésta no me hace demasiado buena pinta, le voy a cambiar la fecha de nacimiento. ¿Y qué más da si durante tres o más meses, debe soportar las miraditas y risitas de todo aquel que le solicite el carné de identidad y compruebe que, por tener más de 80 años, se conserva impecable? ¿Qué importa?, tan sólo es una extranjera más..."

Segons han anat comprovant els científics al llarg de dècades, sembla ser que, en un principi, tots érem estrangers, però no intercontinentals, sinó que interplanetaris. No creieu que comença a ser hora de que, en el món suposadament civilitzat, aquestes aberracions socials no tinguin lloc?