El retorn...

Després d'una llarga pausa...he decidit tornar, en la mesura del possible, a les meves ocupacions del bloc. De cop i volta trobo que encara tinc molt a dir!

Com alguns de vosaltres sabreu, aquesta pausa és deguda a què es va morir la meva mare, quasi el centre de la meva vida al llarg de molts anys, i que la meva vida ha canviat d'una manera que ha fet falta un període considerable d'adaptació.

Voldria agraïr a tota aquella gent que m'ha donat el seu suport al llarg d'aquest temps ja que, no és fins que un té problemes de debò, que descobreix qui són els veritables amics.

En fi, tornem a l'atac, amb humor, que d'aqui va néixer la primera idea d'aquest espai!

Creences que consolen. Homenatge a una gran persona.

Hi ha creences que consolen. Hom digué que les creences nasqueren de la necessitat humana de projectar-se en el món exterior per entendre'l: en aquest sentit, els déus que 'regeixen' un percentatge del pensament col·lectiu no són altra cosa que una extensió figurada de la seva personalitat. Si bé el catolicisme consola amb la seva promesa de la resurrecció de la carn i sobretot dels sentits, que són allò que la persona més valora, la idea d'una regressió paulatina, a través de moltes identitats diferents, a allò que un dia vam ser també alegra a aquells que ens quedem aquí, per ara, tot s'ha de dir. Reconforta aquesta idea de què els éssers que estimem i perdem a la mort segueixen pertanyent-nos d'alguna forma: la mosca que ens emprenya quan fem feina, el gat del veí que sempre ens ve a veure quan sortim de casa, etc., i així, apartem de la nostra ment, durant uns segons, el terrible reconeixement que la mosca només busca emprenyar i que el gat només pidola menjar.
Fins que les persones tornen a la seva realitat física i ens tornem a trobar reencarnats al cap dels anys, les vides i les formes a què el pas del temps ens condena.

Avui és el primer aniversari de la mort d'un amic que jo estimava molt i, tot i el dolor que encara arrossego per la pèrdua, em reconforta pensar que potser els budistes tenen raó, i d'alguna manera o altra segueix aquí al meu costat, reencarnat en una altra forma.

--------------------------------------------------------------
>Fill meu Rogelio, aquesta va per tu!<

Lo que los turistas se llevaron...

En nom del progrés finalment ha caigut un dels màrtirs culturals de la Guerra Civil, el record d'una persona que apreciava, i la memòria d'una figura que em va inspirar a arribar on sóc ara!!

Creació.

El fred tenebrós recorre les meves venes, em pren la força i l'ànima, m'entrego, tinc por,...

-Mare!!! Què faig? Tinc por...

- No cuiteu, fill meu, és tan sols la mort que et ve a reclamar, no tingueu por, ha arribat la vostra hora, no tingueu por...

- Mare!! Fa fred, un fred intens, no em sento ja, la vida se m'escapa, l'aire se m'evapora, els pulmons el reclamen, no puc més...No m'abandondeu, mare, mare, mare...

- No cuiteu, fill meu, no t'abandonaré mai, sempre estaràs amb mi, sempre viuràs en el record d'aquells que t'han conegut, i t'han tingut al costat. No cuiteu, fill meu, amb mi sempre estaràs, no tingueu por, no tingueu por...

El crit eixorbit posa fi al patiment, la força abandona els membres, la ceremònia s'acaba. <>.

------------------------------------------------------

Fa dues setmanes s'ha mort el meu amic Rogelio. El teu record viurà amb mi ara i sempre!

Perquè no ens tornarem a veure...

i et trobaré a faltar. Pel record del meu estimat amic Jenaro Català, que va morir la matinada del 8 de juny del 2006. Al final has aconseguit eixir del tumult que tant de temps vas experimentar i que, a ratos, vas compartir amb mi. Pau...