Pensaments i curiositats fatalistes.

Existeix el destí?, em pregunto. Hi ha gent que sembla estar convençuda que sí, entre ella un poeta -- cuyo nombre no revelaré --, que ens diu, i cito de memòria "que mucho antes de que nosotros nos lo imagináramos, la arroz se repartió, la moneda cayó". Però, és possible de debò que tot estigui escrit en les pàgines de la conciència universal, el Deus revelat del que en parla Juan Ramón Jiménez en un llibre realment il·luminador, tant per a ateus com m'imagino per a creents, que es titula Animal de fondo? Si m'atenc a la pespectiva fatalista de la vida, això vol inevitablement dir que en un lloc està disposat que,
1- Gos que em trobi, gos que faci tot lo possible per mossegar-me.
2- Gat que em trobi, gat que faci tot lo possible per pujar-me a la cama, a la falda, o ja, després de seguir-me pel camp, a casa mateix.
3-Persona necessitada d'apunts, acudeixi al meu dispatx a pidolar-me'ls.
4- Moment en què surto jo de la Universitat, o que baixo del bus, moment en que es posa a ploure. No obstant això, un cop pujat a l'autocar o arribat a casa, deixi miraculosament de fer gotes.
5- Dia que hagi d'anar al banc, dia que l'autobús arriba tard a Lleida, o ja senzillament no arriba.
6- Quan ha de trucar algo, sempre sóc al lavabo o veient la sèrie preferida.
7- Dia que m'he d'alçar molt aviat, nit que no dormo.
8- Dia que he de ser puntual, dia que no em funciona el rellotge.
9- Diumenge al matí que tinc molta feina, diumenge al matí que passen els testigs de Jehovà, i és que algún dia o altre sempre m'acaben enxampant, per molt que desconecto el timbre.
I, per no allargar-me massa...
10-Dia que tinc inspiració per escriure, dia en què em demanen de tots els cantons, dia que no hi ha llum per tempesta, la companyia, etc, o dia que el veí fa molt soroll!

Mare meva, si això és el destí...val més quedar-se al llit, on s'està calentet.
Un tema de debat futur: Són compatibles l'ateïsme i el fatalisme??? Aquí està la GRAN pregunta.

Ojos que no ven...

De debò, tots els llunàtics es precipiten al carrer de bon matí. A primera hora, desfilen pel món, es pujen al cotxe com aquell que es respatlla les dents i...es posen a circular per la carretera tan tranquil·ls amb una mà al volant, i l'altra, sí, sí, creieu-vos-ho, tapant els ulls!!!!! Ha tornat el conductor "Casimiro", que si arriba a tenir un accident, podrà dir amb tota tranquil·litat i bona fe "És que no l'he vist!"

Els mots d'un experimentat.

El dissabte a la nit vaig agafar les crispetes imaginàries i em vaig colapsar a la butaca, davant la tele, cosa que no faig massa, ja que la tele, a part de les cadenes de vídeo-clips i el meu estimat Garfield, no m'atreu, i em vaig posar a mirar una peli, The Island (La isla ?, no ho sé, ja que la veia en anglès), i em va cridar molt l'atenció el que un dels protagonistes va contestar a la pregunta del clon Lincoln 6 Echo "Què és Déu?"
"Déu és el que, quan tanques els ulls i fas un desig, no et fa cas!"

Y el diluvio cayó...

Ahir, des d'un punt de vista meteorològic, va fer un dia de "perros": una nuvolositat tranquil·la es va estendre sobre la comarca garriguenca, acompanyada d'un vent traveser durant tot el dia. Jo estava amb el meu amic Langbaum, lluitant contra un atac seriòs i debilitador de falta de concentració i ganes, provocat per un acostipat d'enveja i un deliciós matí matant neurones davant la tele, quan en sec els núvols benèvols del firmament comencen a mudar, com a veritables cameleons demoníacs, el seu to blanc i amigable, pel negre de l'infern atmosfèric. Em miro l'hora al mòbil, i veig que són quarts de nou: tot just tornava a ser amiga de la concentració, i jo i el Langbaum ens anàvem entenent... i comença a caure gotetes. Segueixo llegint, pensant que serà una típica tempesta d'estiu: una mica de broma durant 20 minutets, i ja tots tranquil·ls i en pau un altre cop. Però, en sec, tot i el Langbaum, i els taps, i el mòbil sense cobertura, el diluvi es llança sobre el meu poble garriguenc...i s'inunda el meu carrer, i baixa el torrent llampant, entre els trons i les descàrregues elèctriques i els miols de la gata que està espantada, i no sap on ficar-se, per la costa del forn de pa que està davant de casa meva. Em trec els taps, per què insistir-hi més amb el Langbaum ?, de fet ja havíem estat lliutant tota la tarda, i em poso a contemplar com el diluvi entra a casa de la veïna del davant, i miro com puja el seu cunyat molt teatralment per la costa, cridant als quatre cantons que farà pagar a l'Ajuntament els desperfectes que ha causat l'aigua del diluvi...i em poso a contemplar aquest món tan imperfecte, on el diluvi entra i fa malbé a les possessions dels rics, mentre que a les menys econòmicament afortunades com jo, que viuen a terra una mica més alta, l'aigua no en fa cas i s'escorra costa avall...

El meu amor GARFIELD+ ic

M'encanta Garfield, el podria mirar durant hores i hores, i a casa en tinc tres volums, l'únic que perd una mica quan es tradueix. No em puc creure que aquest invent d'en Jim Davis, amb el seu sinicisme amigable, estigui ideat per entretindre només als petits... Gaudiu!!

La Sang d'ORTXATA...

Després d'unes supervacances del món blogger, perquè he estat, i encara estic a desgrat meu, molt ocupada amb un tochón que es titula The poetry of experience, del que faré 5 cèntims el pròxim dia, un amic que puja al bus amb mi cada matí a les Borges, m'ha despertat del letargi (es diu així?), amb el seu graciós "sang d'ortxata" que el fa ser imà de tots els mosquits de la rodalia. No li puc acompanyar amb el sentiment, ja que a mi no em piquen els mosquits... hahahahahaha, quina sort que en tinc!! Apa, salut a tots els meus companys, o no, i ja nos veremos las caras dentro de unos días, quan us explico com un americà tarrat trenca els fonaments del coneixement... Salut!!!!!!

Les coses que et trobes en un autobús...és increïble això, però ben cert.

Com a usuària regular del transport públic, més que res perquè mon pare és un d'aquells que es morirà amb el volant ben agafat entre les urpes!!, em vaig fixant en lo que la gent es descuida en els seients. I vet aquí, que l'altre dia em vaig trobar una peluca, una mata de cabells grisos en un dels seients. Ara bé, es poden perdre moltes coses en un autobús, però mare meva, la perruca, això és el colmo! Tinc un molt bon amic que només fa que deixar-se el paraïgues a l'autocar, i que deu gastar una mitjana de deu paraïgues a l'any, fins i tot si li regalo un, com a ànima caritativa qué sóc, el perd de costum ja. També algun espavilat o espavilada, podrà aprofitar per perdre alguna altra cosa a l'autocar...sempre que tinguin un conductor que només té ulls per la carretera i no pels entreteniments dels viatgers... PERÒ LA PERRUCA, LA PERRUCA... això és molt greu, vet a saber què feia el bon senyor o la bona senyora per perdre's la cabellera postissa. I després, al carrer, no es devien plantejar Coi, si que passa corrent, com és que al meu cap passa tant aire...
La veritat, la gent és més descuidada, si es deiexen la perruca a l'autobús, ves a saber de què se n'obliden si et vénen a veure a casa... Ai déu meu, quina gent!