L'art de ser tu mateixa.

You can call me a sinner
You can call me a saint
Celebrate me for who I am
Dislike me for what I ain't

Put me up on a pedestal
Or drag me down in the dirt
Sticks and stones will break my bones
But your names will never hurt

[Chorus]
This is who I am
You can
Like it or not
You can
Love me or leave me
Cus I'm never gonna stop
No no>>


'L'art de ser tu mateixa' és un post que he tingut al cap durant força temps, i que tot just ara veurà la llum del dia. Potser és hora de penjar una declaració de caràcter, per posar punt final a certs comentaris que m'han arribat a la bústia de correu. I, de fet, no m'he presentat mai en aquest espai, a part de la informació que he posat al perfil. Així que aprofito la lletra d'aquesta cançó de la Madonna per introduir el tema.

Sóc veïna de la província de Lleida, i passo pel meu últim any d'estudis universitaris (si tot va bé!). Políticament sóc d'esquerres. No sóc comunista. Crec que la Ségoléne Royal no va ser elegida a les eleccions franceses perquè era una dona, no perquè representés una ideologia d'esquerres. No sóc feminista. No acostumo a parlar massa de política, però tampoc em callo les opinions. No em deixo influir per les opinions d'altres persones. Tinc una ment pròpia, i la faré servir!!

Sóc molt independent, i vaig completament a la meva bola. No segueixo les modes, faig el que em peta.

Sóc atea, no agnòstica. No hi crec en cap divinitat. M'atreuen els conceptes del budisme i la kábala, però en qüestions de religió, com amb tot, no em deixo tòrcer el braç, i em limito a observar amb curiositat, però no pas creure.

Sóc ambidextra segurament per un accident de l'atzar, ja que quan tenia 7 o 8 anys em vaig trencar l'húmer dret, i vaig haver de portar una mena de guix durant 6 llargs mesos. La conseqüència més immediata d'això: vaig aprendre a fer-ho tot amb l'esquerra. En els darrers 4 o 5 anys he estat majoritàriament esquerrana.

Sóc totalment racional. Tot i això, em guio pels instints.

Estimo la música, no puc viure sense ella. Els meus gustos, emperò, coneixen uns límits: no m'agrada el jazz, encara que els concerts de jazz en directe són encissadors. El que fa perdre el CD i l'MP3! Visc l'emoció dels concerts en directe! L'MP3 sempre el porto a sobre.

No m'aventuraria a afirmar que m'agrada l'òpera, ja que només hi he anat una vegada, però està bé.

La tele m'impacienta, no escolto a la ràdio, i quant a les pel·lícules, un sisè sentit molt desenvolupat acostuma a espatllar-me sempre el final. M'agrada llegir el diari, bé m'agrada llegir i punt.

No soporto els estúpids, ni la gent superficial que només se'n recorda de mi per interès. Sóc molt bona amiga dels amics! I, ja per acabar, m'agrada provocar, ja que suposo que és el que més m'infla l'orgull que, tot i que l'amago, acostuma a estar ben visible a la màniga. Us invito a continuar passant per aquí, fins que jubili l'espai que, al pas que anem, podria ser ben aviat, i si hi trobeu quelcom que us desagrada, què hi farem!, ja que, com diu la cançó abans citada de la Madonna, 'this is who I am, you can like it or not...

Apa, salut a tothom i ja ens tornarem a veure algun dia d'aquests!!

¡Me mata Madrid!

Ahora que estoy en Madriz me ha dado la vena para dedicarle un pequeño homenaje:

Conceptes/preferències

Moltes vegades m'he plantejat que el meu veritable amor és la música i no pas la literatura, tal i com afirma un amic poeta en una entrevista. La música és esencial, no puc viure sense ella...una vegada vaig aguantar uns sis mesos, una quasi abstinència, però els efectes negatius segurament es deurien medir...

La pista de ball s'agafa de mà amb la música, m'encanta ballar, el ball anega el món, i tots els seus conceptes, el ritme és una droga que penetra fins a la mèdul·la i esborra l'entorn. No existeix res quan sóc a la pista de ball (les preocupacions, les manies, les pors, les edats, car, el problema amb les edats i el tenir-les sempre en compte és que al final no et quadren les sumes...).

Quant a la música no miro noms ni gèneres, em capturen les cançons amb independència de qui les canta o compon. Car, tinc artistes preferits, però estic ben segura, i ho tinc comprovat, que d'entre els meus preferits n'hi ha cançons que no m'agraden, i d'entre els artistes que no m'agraden n'hi ha cançons que m'encanten, així és la contradicció que forma totes les mentalitats!

Ja ho deia Pink, 'if God is a DJ, the world is a dance floor!', i nosaltres els mortals, no fem més que ballar la cançó vital!

Un Nadal casi blanquet...

I was dreaming of a white Christmas...i, de bon matí, el dia 23 de desembre em vaig trobar amb aquesta escena. Encara que el canvi climàtic sigui una veritat indiscutible (i indiscutida per la majoria de països, llevat dels Estats Units que, com els alemanys i el tema de l'holocaust, neguen que s'hagi produït, i potser la Xina i la vella Unió Soviètica d'entre els més propers), fa gràcia que la metereologia encara sàpiga treure el conill del barret i sorprendre'ns a tots amb el seu somriure albi de misteri irònic!

DE POETES!

Amb una mica de retard, aquí teniu una instantània del II Festival Internacional de Poesia- Mahalta, que es va celebrar a Lleida els dies 26 i 27 d'octubre. Tanta bona poesia, sota "El mateix cel"...

La (im)maduresa dels gustos.

Començar de nou i amb més determinació que mai: viure és un acte de reconstruir-se parcial o totalment cada dia: la que era ahir ja no existeix, és una estranya, que no tornarà a existir mai més. Quan van debutar els Red Hot Chilli Peppers a la MTV, maremeva!!!, correidona'm el mando que he de canviar de cadena... No obstant això, la "im"maduresa dels anys, ja que crec que, de fet, els nens poden a arribar a ser més madurs que els adults, i que el fer-se més gran implica un procés de tornar-se petit, doncs, com deia, la "im"maduresa dels anys m'ha fet reconèixer l'error de la meva antipatia sobtada davant la música dels Red Hot, i és que ara he d'aconseguir els dos discs d'Stadium Arcadium a tota costa... He après per ara a deixar els vicisestúpids de la meva joventud, he après la lliçó, per ara, i fins que hi torni a caure... Una, a vegades, no és tan dura com li agradaria ser... No més cafeína, un aigua sol sense gel ni "condementació", que en dic jo. M'he plantejat matar a la Lulú, que ja no se sent tan "poetissa", però per ara la deixaré com una màscara més de la meva personalitat múltiple: Lulu és la que soporta escriure un diari, ja que, jo, persona de veritat, o no, ja que lo que es planteja la peli Matrix no és inconcebible, no pot posar-se a escriure un diari, no em surt, ho trobo una xorrada... Què hi farem! Fora lo vell, i benvinguts a lo nou!

Crítica cinematogràfica: Diario de una becaria.

Aquesta pel·lícula espanyola retrata la vida d'un grapat de becaris que van a treballar un estiu en una empresa mediàtica: la CNC (d'on podrien haver tret aquest nom?), una cadena de ràdio. Hi ha els típics protagonistes: la femme fatale, la tonta, el ninfòman, que realment és un verge d'arrelades fantasies sexuals frustrades, i la rebel amb causa que lluita contra la injustícia d'aquest món de becariat: la precarietat laboral, l'obligació de fer tota la feina, sense cap garantia de contracte al final dels mesos de calor. El cap de l'emisora és un fill de veí, un mandamás, que ja comença a ser un tòpic en aquesta mena de produccions, que no sorprèn a aquelles persones acostumades als tòpics. La rossa tonta, la femme fatale, aprofita la seva caballera tenyida i cos de somni per arreglar-se un contracte fix, mentre li acalenta molt més que la ment al cap, que s'empassa tota la jugada pensant que, si li dóna el contracte, acabaran al llit. Però la tia és molt espavilada i, quan ja té el contracte, li deixa clar que s'ha acalentat tot solet, i que ella no li ha promès res. L'altra gran protagonista, en una pel·lícula que, en certa manera, imita l'estil de La Colmena del Cela, degut a la quantitat de protagonistes, cosa que embolica la trama i pot arribar a marejar a l'espectador, com deia, l'altra gran protagonista, la morena, és una rebel, que volent fer les coses bé, les acaba embolicant més. No es penja de les faldilles del cap, com fa la rossa, sinó que més aviat li toca els nasos. Conseqüència, la fa fora dos vegades. Un locutor de la cadena la exigeix com a ajudant, perquè veu en el seu esperit voluble una promesa de futur, però al final acaben els dos al carrer. No obstant això, tot acaba bé al final, a l'estil de lo millor dels Grimm, ja que el locutor s'assegura una nova feina als dos. No s'arriba a aclarir que els hi succeix als altres becaris, un marxa emprenyat de l'empresa, una aconsegueix un contracte fixe perquè clava la daga a l'esquena d'una de les altres becàries... En fi, una pel·lícula de trama molt tòpica, que ja s'ha vist milions de vegades, i encara que ja se sap que no hi ha res nou sota el sol, aniria bé una petita innovació de tan en quan.
En resum, una pel·lícula no massa bona que retrata allò que tots sabem: que no hi ha una manera ràpida i fàcil d'aconseguir la fama i un contracte en els cercles mediàtics, ni en cap altre.