Medidas anticrisis

El país fa fàstic del malament que va...tanquem farmàcies perquè les autonomies no poden pagar, tanquem CAPs perquè el pressupost coixeja i no hi ha prou diners per a continuar oferint un servei satisfactori, segons la Sra. Rigau hastat necessari tancar algunes escoles...i no només passa això a Catalunya, sinó que e Castilla i Lleó (si no recordo malament) també coixeja en matèria farmacèutica.

Són tan sols alguns casos que demostren que l'Estat Espanyol encara lluita contra la crisi i que no destaca precisament pel seu èxit. Ironies i sarcasmes apart, em pregunto com és que si Espanya amb el seu conjunt d'autonomies va tan malament, que es pot permetre el "luxe" d'acomodar tanta festivitat religiosa? Els números ballen, i és cert que no és veritat tot el que se sent -- la desinformació és un gran perill dels mitjans de comunicació --, però tot i això com és que tanquem farmàcies, CAPs, escoles, parlem de tancar ministeris i diputacions inútils (tot i que només és un parlar) i mil i una mesures més que s'encapçalen sota el títol de "Medidas anticrisis", però per l'altra banda ens tirem la casa per la finestra per a donar la benvinguda a un vell representant d'una institució que busca reclutar amb bones paraules nous adeptes als rengles de l'ordre sacre del segle XXI. No, no, no us fiqueu amb mi amb la diatriba de què sóc una laica incondicional, ja que simplement repeteixo les paraules d'una feligressa molt astuta que va afirmar que veia la incompatibilitat entre l'espiritualitat i el ritme modern d'existència. Religió sí, però amb seny! Potser la visita Papal, tot i bonica arriba en un moment quan el país s'hauria d'estar de gastos estrafalaris i invertir més en el futur del món tangible amb greus problemes econòmics, més que en la promesa d'un món sense obstacles i plena d'iniciatives intangibles!

Felicitats XD!!!!

Felicitats Zp!!!


----------------------------------------
Qui tingui curiositat que consulti el post del 4 d'agost del 2006, el que té la foto del Castro XDDDD!!

Entitats separades.

Dec fer cara de llibre...m'ho he plantejat amb certa freqüència al llarg dels últims 3 anys...Allà on hi vaig, al correu, als sms, a les trucades, on inclús no se'm veu la cara, dec fer cara de llibre, i deu de ser tan contagiosa aquesta cara de llibre que s'ha estés a la meva veu i als meus textos.

SITUACIÓ:

Vaig pel carrer tan tranquil·la amb l'MP3 a punt, i em trobo amb algú que no he vist durant força temps...La primera pregunta, infal·lible, la que mai es deixen de fer-me...Com va la tesi?

RESPOSTA:

'Gràcies estic molt bé', fent-me la llonguis.

Quan se n'adonarà la gent que la tesi i jo som entitats separades que tan sols convergim en algun punt, durant unes hores, d'aquest breu somni!

Paradoxes

Venen les eleccions, els polítics comencen a vendre les seves promeses al públic elector...des del departament d'educació arriba la proposta - sempre futura, per donar lloc a la 'marxa enrera' si tot falla - de fer un 10% de les classes de les carreres en anglès...la promesa d'una civilització multicultural i multilingüe comença a aflorar en la ment política...No obstant això, el candidat dermocristià, deixo noms de banda, però comparteix el cognom amb una capital de província, promet reduir la immigració, sota el lema 'A Catalunya no hi cap tothom'... Fer aquestes classes en anglès, però, suposa professionals en la matèria amb alts coneixements de l'idioma, e inclús, nadius, que, aquí, segons la propaganda política abans aludida, no hi caben...aleshores, el 10% de les classes serà en catanglish, o espanglish, i no pas english...

L'un es contradiu amb l'altre, i el sector escèptic i irònic del poble, només veu la promesa de futures promocions d'alumnes amb titulacions simbòlicament multilingües...

Bart Simpson...

Tinc un despertador Bart Simpson, que em van regalar uns amics dels pares quan tot just començava a contar les edats en dos xifres. Encara funciona, i encara el faig servir, val a dir més com a objecte de decoració, ja que dubto que em despertaria perquè dormo amb taps. És una relíquia d'aquella època en què ma mare no s'havia cansat de les peripècies 'Simpson', i encara me'ls deixava veure a la petita pantalla, amb força assiduitat...
Malgrat això, corre el temps i aviat se'ns passa l'època d'aquestes coses: l'altre dia passejant pel Carrefour de Reus, ja que mon pare ens havia arrosssegat per mig país en busca d'una impressora específica, vet aquí que vaig veure un ninot Bart Simpson que es venia amb una bossa també de la mateixa família. Quina il·lusió m'haguera fet tenir-ne un...però malauradament ja sóc massa gran...

El meu nou amic íntim

Des del febrer d'aquest any tinc un nou amic, que des que sóc a Madrid s'ha convertit en més d'íntim: el Sr. Ventolín (vegeu foto !) Oi què és maco! No en va m'està 'matando Madriz' ! Un bon atac de tos cada matí ja m'estableix pel dia! Tinc ASMA, i molt sovint ara m'ofego. És una sensació ben estranya el d'ofegar-se! De debò! I quan no m'ofego tinc pitidos i respirant faig més soroll que un aparell d'aire acondicionat! Sempre havia estat tan activa, anava a córrer, feia bicicleta...mil coses, i ara, sobretot a la ciutat que hi ha molta pol·lució, encara que sembla que no, l'aire em falta, noto que se'm constreneix el pit i ja a buscar pel bolso el ventolín. Dos puffs i un altre bon atac de tos, de rigor, i ja em començo a sentir bé, però no és com abans! Unes velles del poble se'm van posar en pla 'és un càstic diví' per no anar a missa els diumenges (però si jo els diumenges dormo que aprofita més), i és que jo tampoc crec en el meu Déu, el seu Déu o el de qualsevol altre, i no em convertireu que sóc d'opinions molt firmes i, al cap i a la fi, faig el que em peta. No sé, a aguantar els ofecs suposo, fins que torno al poble...si aquest dia arriba.

Narcisismes...

Hitler volia ser Déu: va robar relíquies, va prendre nens de les famílies polaques per constituir la seva raça ària, identificada amb números de sèrie tatuats sota el braç i va violar la història en general practicant el genocidi massiu dels jueus. Aquest pintor de cases d'ascendència austríaca tenia un complexe de narcisisme: volia dominar el món en tots els nivells possibles i conjecturables, i fins ara no demostrats, de l'existència. Aspirava a molt, a massa, i el van derrotar. El món ha canviat molt des d'aleshores, o potser no tant, potser només ha canviat el concepte profund de narcisisme que fa que passegem pel món, convençuts de la nostra importància, amb les ideologies a la màniga, i la saliva a flor de pell!

EL 4 D'AGOST: EL MEU VINCLE AMB EL ZAPATERO...

Vés per on, jo i el José Luis Rodríguez Zapatero compartim el dia de cumpleanys... ell es farà molt vell i jo encara seguiré el meu camí per la dècada dels 20. Què vull que em regalin, el món obviament... però dubto molt que arribi. Doncs, res, a seguir-lo perseguint, com sempre.

Si et ve de gust prendre un descans...

hi ha qui t'ho facilita. És sabut que la raça humana destrueix, d'una forma o altra, volent o no, el medi ambient i el seu balanç natural. No obstant això, val a dir que per cada espècie que destruim, introduim un altre. L'altre dia quan estava corrent, em vaig donar compte de la varietat de noves espècies que floreixen en qualsevol indret més o menys net: hi ha, per exemple la flor-sofà, una varietat ben estranya de planta que es presenta de múltiples maneres, sense pètals coixins, amb espines molles...I és curiós, però allò on floreix una d'aquestes misterioses flors, al cap de poc temps el camp es colonitza d'elles i, entre les flors-sofàs broten altres espècies boniques i igualment rares, com l'arbust bossa de deixalleria que, quan escampa el su polen, omple el camp d'una riquesa cromàtica inigualable...
En fi, no ens cal patir pel mal que fem a la naturalesa, ja que si destruim una espècie, introduim una de millor que ofereix més possiblitats d'acomodació a les nostres necessitats!

Al·lèrgia a la primavera...

Contemplant el matí que m'espera a la feina, que des de què han canviat els rellotges comença una hora abans, reflexiono sobre la meva al·lèrgia a la primavera, mentre intento veure aquesta pantalla a través d'una conjuntivitis de copón, i les teranyines que tinc als ulls de no haver dormit gens. Embriagada d'antihistamínics, que no sé ni quin dia és, porto un acostipat de polen al damunt que quasi em fa imprescindible comprar accions en la companyia més gran de mocadors de paper (per no dir una marca comercial molt difosa, i que quasibé tothom, menys yo, fa servir). Aquests dies al anar a córrer pels camins al voltant del meu poble, tots els mosquits, les mosques, vespes i demés insectes m'han localitzat, com si portés un imà al cos... I em plantejo, si tot plegat és possible ser feliç quan ets mil vegades més cegata del normal, no pots respirar ni engulir, i, si fossis susceptible (que no és el meu cas, a part de amb les vespes),tindries el cos ple de picades...Sort que no estic enamorada, sinó crec que se m'acabaria d'enfonsar el món!