Medidas anticrisis

El país fa fàstic del malament que va...tanquem farmàcies perquè les autonomies no poden pagar, tanquem CAPs perquè el pressupost coixeja i no hi ha prou diners per a continuar oferint un servei satisfactori, segons la Sra. Rigau hastat necessari tancar algunes escoles...i no només passa això a Catalunya, sinó que e Castilla i Lleó (si no recordo malament) també coixeja en matèria farmacèutica.

Són tan sols alguns casos que demostren que l'Estat Espanyol encara lluita contra la crisi i que no destaca precisament pel seu èxit. Ironies i sarcasmes apart, em pregunto com és que si Espanya amb el seu conjunt d'autonomies va tan malament, que es pot permetre el "luxe" d'acomodar tanta festivitat religiosa? Els números ballen, i és cert que no és veritat tot el que se sent -- la desinformació és un gran perill dels mitjans de comunicació --, però tot i això com és que tanquem farmàcies, CAPs, escoles, parlem de tancar ministeris i diputacions inútils (tot i que només és un parlar) i mil i una mesures més que s'encapçalen sota el títol de "Medidas anticrisis", però per l'altra banda ens tirem la casa per la finestra per a donar la benvinguda a un vell representant d'una institució que busca reclutar amb bones paraules nous adeptes als rengles de l'ordre sacre del segle XXI. No, no, no us fiqueu amb mi amb la diatriba de què sóc una laica incondicional, ja que simplement repeteixo les paraules d'una feligressa molt astuta que va afirmar que veia la incompatibilitat entre l'espiritualitat i el ritme modern d'existència. Religió sí, però amb seny! Potser la visita Papal, tot i bonica arriba en un moment quan el país s'hauria d'estar de gastos estrafalaris i invertir més en el futur del món tangible amb greus problemes econòmics, més que en la promesa d'un món sense obstacles i plena d'iniciatives intangibles!

L'estat de l'economia...

Fa pena, fa pena, l'estat de l'economia d'aquest país, companys i companyes! Milers sense feina, retallar les pensions als més necessitats, treure subvencions i fastiguejar en general a la gent que no tenen recursos...gent professional que s'ha d'apuntar als cursos de formació del SOC per equiparar-se al que demana el món laboral: persones amb poca formació als que se'ls pot pagar poca pasta. És paradòjic, però, com més estudis tinguis, menys possibilitats de trobar feina! Com més cicles formatius i graduat d'ESO tinguis, benvingut/da al món laboral!
No obstant tot això, potser el que més molesta a una persona professional amb estudis com jo, és que les feines a les que, per titulació, podria optar, resulta que no m'hi puc presentar perquè són de mitja jornada i necessito tenir una feina i haver estat treballant durant dos anys...per començar: estem en crisi!!! - no ho oblideu -, i com pot ser que oferim feina a gent que ja en tingui, quan hi ha tanta gent que no en té! No seria més raonable oferir aquestes feines a gent qualificada que no tenen feina i així minvar la taxa d'atur del país! En la present situació econòmica, no s'hauria de putejar més als que tenen dos feines, als que tenen una feina de funcionari que també treballen en una acadèmia i es forren, en lloc de donar-los-hi més possibilitats per enriquir-se a costa dels altres! Algo passa en el país quan putegem als pobres i donem encara més oportunitats als afortunats! Potser el Sr. President hauria de començar per retallar feines i obrir llocs a altra gent qualificada, i així reduir el número d'aturats, que no pas retallar sous i pensions a la gent que quasi no poden subsistir!

Tornem a la càrrega!!!

Després d'una llarga absència per una sèrie de problemes familiars, dels quals alguns ja esteu al corrent, torno a la càrrega i em poso mans a l'obra de seguir despotricant de les coses superflues que poblen la nostra vida a través de l'espai internàutic compartit: a la realitat inútil del féicebuk - no en tinc i no me'n penso fer -, s'afegeixen els tests inútils de ' A qué famoso te pareces?' Bé, anem a deixar una cosa clara, qualsevol persona amb mitja neurona ben assentada al cervell, tindrà molt ben païdes les teories de la singularitat humana i fugirà d'aquestes trampes acumula correus-enviament massiu d'spams...Com coi, si jo sóc jo, o almenys ho era l'última vegada que ho vaig comprovar, he de semblar-me a algun artistilla de poca monta que només fa mal als ulls amb les seves ruqueries reciclades de moda! Que si m'assemblo a la Paris Hilton o a la Beyoncé Knowles? Ho dubto, primer de tot, només tenint en compte els 'accidents' de l'ésser, ho veig negre: vaig néixer abans de les dos, tot i que són contemporànies meves, una és negra (pinta malament això, ja que jo de negra, no gran cosa), l'altra és una pèrdua d'espai que va acumulant 'amics reality' allí on va. Totes dues són més baixes que jo. Totes dues fan veure que canten en ocasions, jo només canto de tant en quant a la dutxa i no ho faig veure! Totes dues són riques, mentre que el meu compte corrent participa en la crisi general que des d'un temps ençà sacseja aquest món real en el qual no ens assemblem a les artistes busca-fama...

L'altra opció era el Rafa Nadal, però tinc molt assumit a aquestes altures que no seré mai home... o sigui, la resposta sembla diàfana en el seu neguit de recopilació de adreces electròniques per nutrir els spammers toca-collons! Si tant clar és perquè hi ha gent de poca cèl·lula cerebral que es llancin a la recerca d'una resposta intrigament avorrida?: Vd. se parece más al Rafa Nadal! Tonteries!!

Les paradoxes del feicebuk!

No en tinc de feicebuk, i no me'n penso fer: la idea de viure una vida lluny de l'anonimat, a l'aguait de tothom que passi per allí en busca d'una raó de ser, no em crida l'atenció. La integritat que tinc em serveix per anar tirant endavant, sense el support d'altres que recerquen els 5 segons de fama als ulls dels demés internautes. No obstant això, de tant en quant m'arriba algun recordatori de què tal o qual em vol agregar al seu espai de feicebuk. Vet aquí, que l'altre dia - llegiu setmana - em va arribar un recordatori d'una noia amb la que vaig coincidir a una entrevista de feina a Barcelona, durant uns 20 minuts, a finals de febrer del 2007. Vam intercanviar adreces electròniques, i recordo que ens vam escriure per preguntar què tal havia anat l'entrevista. Vet aquí que, d'un temps ençà, m'envia un recordatori dient-me que em vol afegir al llistat d'amics de feicebuk...PERÒÒÒÒ, per què coi em vol agregar, si no ens coneixem i no ens hem vist des del febrer del 2007, i no hem continuat en contacte, PER QUÈ voler agregar-me al feicebuk! Ho trobo una veritable pèrdua de temps!

No ho sé, potser abans no era tan sarcàstica, potser serà cosa de si algú ho sap que m'enviï un recordatori del feicebuk aclarint-m'ho...

Coses que em pregunto...

Fa dies que em pregunto per què els 'artistes' (i ho poso entre cometes, ja que em sembla un terme que es fa servir massa a la 'ligera', és a dir, sense massa fonaments) són cada dia més plàstics. Aquest matí navegant m'he trobat una imatge recent dels germans Jonas (d'aquí l'ús qüestionable del mot 'artistes') i, la veritat, el pose, l'enorme falta d'expressivitat, el cabell massa estilitzat amb gomina, la seva mirada patèticament poc seductora...els feia semblar manequís, substituts pseudo-humans de cartulina que anaven a no sé on a fer el paper (en el sentit quasi literal del terme si ens hem d'atendre al seu aspecte cartulínic forçat). I és més, posats a comparar, i que consti, no és que em fixi massa, sinó que és tan sols una observació sarcàstica de les que faig, si comparem una foto dels germans Jonas amb les seves rèpliques de cera, és complica la cosa: QUI ÉS QUI?

Vegeu i compareu:

PRIMERA IMATGE: CERA. SEGONA: ELS ORIGINALS...O NO? I VICE VERSA!

Potser si fos una noieta adolescent amb les hormones a flor de pell saltaria a la defensa d'aquests aspirants a artistes, que no ho seran mai...Encara que, coneixement-me com em conec, ho dubto!

Com pot ser que l'espècie humana hagi deteriorat al punt que allò que sembla de novel·la (el salt d'aquests 'artistes' [ejem] a la fama, etc), ens cridi més l'atenció pel suport de paper compartit (les revistes que ho expliquen i la seva aparença inexpressiva de cartulina) que les 'persones' [ejem] que ho encarnin? Molt baix hem caigut amics, molt baix.

------------------------------------------------------

Boicot als robots del pop: pòsters en viu amb el somriure a punt per les càmeres i les vendes!

Sarcasmes de l'era postmoderna: barbaritats en nom de l'art...

El que es fa per 'amor' a l'art: un bon dia, no fa massa, un senyor d'origen valencià, músic afamat, amb molta pasta, como no?, va decidir que, tot i haver-hi crisi, i tot i que el planeta està a punt de petar, faria un ben sentit homenatge, en nom de l'amor a l'art?, a un pintor que tampoc fa massa va deixar enrera els problemes de si hi ha crisi o si el planeta està a punt de petar...si em seguiu. I que va concloure fer, en nom de l'homenatge simpàtic i ben sentit, aquest senyor músic amb moltíssima pasta...
Doncs, retre homenatge també a la crisi i al planeta que no pot més cremant un 'monument'(??) fet de dotze pianos, i el que potser és més alarmant, fet a base d'una inversió econòmica, quan no hi ha calers, i de fusta, quan la deforestació en algunes zones està al màxim a no poder més.

In the closet...feminist!

L'Obama ha guanyat, i em pregunto, irònica de mi, si la seva victòria es deu tan sols al seu missatge elaborat (és a dir, als seus bons escriptors), a la seva joventut, al seu carisma...o al fet que els votants van coincidir a veure que la Sarah Palin, si mai arribés al poder, causaria tal disbauxa que valia més votar al primer candidat negre, que a McCain que, ja és grandet i, en cas que morís, deixaria el futur del país en les mans d'una dona estúpida. Que si algú li ha perdut la campanya és aquesta!

La seva dèria era atraure a la població americana benestant, de la classe mitja, amb els valors religiosos i polítics molt ben arrelats, però li ha sortit el tiro por la culata, ja que la dona, de tant ruc, predicava el que no podia oferir: els nens han de nàixer als pares casats (ups, i la seva filla de 17 anys que s'ha quedat en estat i encara no té marit!). I tota aquesta xorrada - per falta d'una paraula millor, perdoneu, però a aquestes 'hores' de la setmana als lletraferits com jo ens queda ja poca inspiració lèxica -, el que deia, tota aquesta xorrada de tenir els nens encara que surtin malament, bah, banalitats, que ja som prou gent en aquest planeta! A més a més, què és tenir fills si no propagar la línia successòria bona. Dec ser progre, però a mi si em diuen que un nen que tindré sortirà malament, no m'enredo en cuentos, de si esto o lo otro...
Em subscric a l'ateïsme des d'una edat ben pregona, i tot i que em sentia no massa feminista, en qüestions així em rebelo, ja que no pot ser que al segle XXI encara hi hagin estúpides - per falta d'una paraula millor, que quedi dit - que vulguin tirar a terra tota la infraestructura de drets que van elevar totes les nostres padrines! Amén que no hagi sortit elegida!

D'aparells i tècniques...

La tècnica immortalizada en un aparell és un dels fills de la humanitat més pregoners: sense l'aparell no hi ha creació, però per fer-lo servir correctament calen una sèrie de tècniques que, de tant en quant, a qualsevol se li poden escapar. Què en seria del telèfon, el televisor i la ràdio, sense aquells coneixements tècnics que ens permeten manejar-los perfectament...ni cal dir que no ens en sortiríem amb el que ens proposéssim, i això, els els passa a tots aquells que dominen, o no, l'aparell, però manquen la tècnica sufient per aconseguir el que persegueixen!

Què és l'aparell sense la tècnica? és un no rotund!!

La primera dama presidenta...

Aquest matí els reportatges estan plens de la notícia, a New Hampshire ha guanyat la Hilary Clinton, per un 3% de vots més que el que, des de fa uns dies, s'ha convertit en el candidat demòcrata favorit...la il·lusió fràgil i encara més improbable de què arribi al poder comença a fer la seva vida! Però, siguem realistes, de la mateixa manera en què la idea del primer president americà negre, d'origen patern musulmà, arribi al poder, sigui inverosímil, també pinta igual d'improbable que la que va ser primera dama de la Casa Blanca ara es faci primera Presidenta de la Casa Blanca. I ho repeteixo, no és que sigui femenista, perquè no ho sóc, si no una simple realista que, vist el cas de França i la Ségolène Royal, creu que el canvi és factible, però que tant canvi només es dóna als contes de fades...
Com amb tot, el temps ho dirà!

Li decoro el mòbil?

Últimament està molt de moda decorar les coses, això va per èpoques, com tot, i vet aquí que d'un temps ençà es deixen veure molt els penjolls als mòbils, o com li vulguis dir, que de ben segur alguna casa de modes d'aquestes super chic li inventirà tot un repertori de vocabulari igualment pijo i superflu...quina pèrdua de temps. I tot just quan algun diccionari de prestigi, no diré noms, que cadascú es quedi amb el que més li peta, reaci a deixar-se permear pel vocabulari que realment fa servir la gent, decideixi obrir les portes lexicogràfiques i admetre la família lèxica, ja s'hauran passat de moda aquests penjolls...en fi, així és la vida.
Bé, a lo que anava, resulta que fa uns dies, puix que Lulú ja no passa tant per aquí que està molt ocupada, em va arribar a casa una propaganda d'una casa de productes estètics a la que estic 'afiliada', intentant sostreure'm els diners durament guanyats amb promeses de super regals, entre els quals hi havia un penjoll tonto d'aquests pel mòbil, però em sento inclinada, si hi passo per la botiga, a declinar la seva generosíssima oferta, ja que, simplement, el meu mòbil no és vanidòs...

La moda i l'anglès.

Avui dia està molt estès l'ús de lemes en anglès a la roba, però, ull viu!, segons el lema, cal anar amb una mica de precaució, ja que ens podríem estar deixant oberts a qualsevol tipus de situació... Fa unes setmanes, a l'hospital provincial, a la sala d'espera hi havia una dona d'uns seixanta anys, que damunt la seva enorme pitolera lluïa el següent lema: "Touch me". I una es planteja, com hauria reaccionat aquella mateixa senyora, si algun despistat, tot i fent ús del seu anglès, se li apropés i complís amb la tan ben lluïda invitació? Aquella senyora cridaria als quatre vents que s'havia comès un crim de pseudo acosament sexual? Però, em plantejo, qui seria el culpable d'aquest hipotètic crim? El que no es reprimeix l'instint, o la tonta que tan obertament l'invita, perquè al comprar la camiseta s'ha fixat només en les "lentejueles", i no pas en el missatge? Tot s'ha de dir...
Uns dies després, una altra dona pululava per la ciutat amb un altre lema ben vistós i cridaner: "Queen for the day". Car, l'ambiguitat de l'anglès permet aquí una doble interpretació del mot "queen". De trobar-se aquesta senyora a Estats Units, de segur que optaria a algun dels premis Glaad, per la seva adhesió al col·lectiu.
La qüestió podria anar-se estirant fins que caigués en estupideses del tipus de la següent escena: la Cayetana amb un top que lluís el següent lema: "Beautiful", però no cal anar als extrems del mal gust...
Conclusió: cursos intensius d'anglès a les padrinetes perquè no comprin aquesta mena de coses al mercat, o on sigui, tot i que això ens treuria el plaer de riure'ns un bon rato de les propostes que, sense adonar-se'n, fan...

Super + rídicul...

Ja és oficial, ha començat l’estiu: hores i hores de claror infiltrant-se en les vides de tots nosaltres. Una nova època, unes modes estúpides reciclades...com la que s’ha deixat veure des d’un temps ençà, des d’aquells primers dies en què el sol es començava a fer-se notar: portar les ulleres de sol, però, ull viu!, dintre dels edificis, perquè justament és a dintre on el sol més molesta, car es cola per aquelles escletxes que l’home, en la seva voluntat infinita d’estalviar electricitat, va creure convenient posar en mig de les parets: les estimades finestres. Està àmpliament documentat que el sol pot arribar a ser dolent, i que els raigs ultraviolats són capaços de danyar, no només la pell, sinó també la retina, però, Mare Meva!!, no pas estant a dintre dels edificis!
És per aquesta raó que he decidit fer homentage a tots aquells fashion, que van per allà fent-se els xulos perquè van a la última amb les seves ulleres de sol dins dels edificis. Però, com amb tot, la meva bondat té cara malèvola, ja que també voldria remarcar que, a dintre dels edificis no fa sol, i que no deixin de semblar ridículament patètics quan s’han d’empegar a la pantalla d’un ordenador de la biblioteca, perquè no hi veuen res per culpa de les ulleres de sol !