Un poeta molt conegut exposa en un llibre que ell en temps recents m'ha confessat que és una obra forçada, en comparació amb la resta dels seus llibres que han nascut per una sort d'inspiració, com deia exposa molt bé la diferència entre la calma i la pau. Es tracta de dos estats ben diferents que rarament es creuen benèvolament pel nostre camí: la calma és aquella especie de quasi felicitat que s'alça amb nosaltres els dies que ens llevem tard i no tenim res a fer, i ve molt condicionada per les circumstàncies. Poques vegades condueix a la pau que és un estat més rebuscat i menys disposat a prestar-nos la seva benevolència. Durant els últims disset anys, Eluana Englaro ha viscut la calma imposada per les circumstàncies; per fi ha arribat a la pau.
Sovint li dic a la meva mare que si mai em passi res semblant que no em tingui així, en estat vegetatiu esperant que un dia deixi de ser una carcassa buida de la persona que sóc. No som el nostre cos, la carn i els ossos no són allò que fa que la gent ens estimi, sinó aquella llampegada d'esperit que es coli pels nostres ulls i s'enfili per la nostra llengua. Quan això deixi d'existir i només quedi el cos, la forma exterior, el paper físic que faig en el món, per què mantenir-me en estat vegetatiu. No seré jo, sinó només una carcassa buida de la que vaig ser!
El somriure només és la "huella dactilar del alma" quan aquella ànima encara està personificada!
