Dimonis...

Feia temps que no em trobava cara a cara amb un dimoni del meu passat: quatre llargs anys que no ens havíem vist...però de cop i volta allí estaves de nou, tan encissador com sempre, forma sinuosa de líquid apestant, amarg, però dolç per curar problemes quan una se sent a la vora del precipici...ahir, ahir, ahir...després de quatre anys de no tastar-te, et vaig acostar vas de substància caramelosa, negra i amb sucre i gas, als meus llavis i vaig beure gustosament, per a oblidar, per a sentir-me com abans, autodefinida, forta, correcta en el meu posissionament vital...
Ara a refer el camí trencat ahir per un moment de debilitat, ara a recuperar la fortalesa, però el món alegre que m'havia edificat se m'ensorra al voltant, tots presentim quan alguna cosa no rutlla, la acció i la paraula són en aquest sentit enemigues confesades i per això, ahir, Cola-cola del meu desperdici et vaig acostar als meus llavis i vaig entregar-me al glop negre de la desesperació i vaig beure amargament el perdó de la mortalitat.

Quan una música sona molt forta...

A vegades el cap no va per feina, es distreu, i no només parlo dels sorolls que arriben des del carrer...hi sona com una música interna que t'impedeix pensar i que, amagat-hi on t'hi amaguis encara sona, més i més. Vas a donar un tomb i la música et segueix, et refugies en el lloc més tranquil i callat de la casa, la música encara sona...
Es libera, d'aquesta manera, una batalla entre l'àngel i el demoni, que agafen les seves posicions d'honor, un a cada banda del coll: l'àngel representa el somni, el dimoni s'ha afiliat a la banda de la musiqueta, i ja comença l'estira aronsa...Tu voldries compaginar les dues opcions, però, en el fons, saps que només pot guanyar una...
Nowhere to run, nowhere to hide (...), God knows I've tried! I la música agònica segueix sonant...