L'extinció de les humanitats.

Companys, companyes, camarades de carrera! Ja és hora d'agafar les nostres pancartes i plantar cara al govern, si no la cosa realment pinta malament! Les humanitats ja no atreuen, les filologies pertanyen al passat, i estan a punt de quedar-se enterrades si s'aprova lo que tenen pensat els "entrajats" del Govern autonòmic. A la Universitat de Lleida ja no s'arriba al mínim de 15 alumnes que ha fixat la Generalitat, per tal de mantenir oberta una carrera, i les lletres a Lleida amenacen amb ser una cosa del passat. Ja ni podem regalar les carreres en una tòmbola! És qüestió de fer-les més atractives? No ho crec, aquestes coses passen, ja que, com afirmava el personatge apògrif, Juan de Mairena, del Machado: "les actituds d'una societat es regeixen per allò que està en boga", i simplement les lletres no estan ja en boga. No podem pretendre fer campanyes de sensibilització i de defensa, perquè la moda seguirà regint, encara que els quatre gats que encara sentim una inclinació per les lletres en aquesta província, sortim al carrer amb cara de guerra, vestits amb les pancartes que manifestin les nostres inquietuds... Però, algo s'hauria de fer, almenys per deixar testimoni que ens importava un pepino el nostre futur immediat!

L'ADAPTACIÓ DE L'ANATOMIA HUMANA A LES NOVES TECNOLOGIES.

La mania televisiva.

No em va la televisió, sinó que em mola la música! No segueixo les peripècies del Doctor House, ni les burrades de El Gran Hermano...no em consola la televisió, sinó que m'avorreix. Ni em distreuen les pelis, les analitzo molt abans de què s'hagi desenvolupat la trama i, un cop vistos els fallos de la història i el guió, perdo interés, m'aixeco de la butaca i me'n vaig a rondar. Miraré documentals, sí, però a la primera propaganda començo a fer zapping i me'n vaig cap a les cadenes de música. És lo meu, és inevitable...les emocions es condensen millor en una melodia que en un diàleg, que s'extreu d'una melodia: la canço misteriosa d'unes mòmies trobades al desert no és el mateix que una música original, el ritme d'una vida al límit, però igual de previsible, d'una persona imaginària que té els trets d'un Superman indistructible -no obstant, això, inclús el superman, en minúscules, l'actor, era mortal i, com a tal, la vida li va passar factura... L'altre dia un conegut em va preguntar si havia vist no sé què a la tele, però enrecordant-se de què jo no la miro massa, va i em diu :"Ah, no, que tú no miras la tele, que la tele es para tontuelos". Ay, què llestos que som, però no podríem estar més lluny de la veritat. Hi haurà gent molt intel·ligent que es fon amb la tele, i no és que consideri que aquest de què parlo sigui tontuelo, ni molt menys, però a mi no m'atreu la caixa buida, a mi només em cau la baba amb els vídeo-clips!

Un Nadal casi blanquet...

I was dreaming of a white Christmas...i, de bon matí, el dia 23 de desembre em vaig trobar amb aquesta escena. Encara que el canvi climàtic sigui una veritat indiscutible (i indiscutida per la majoria de països, llevat dels Estats Units que, com els alemanys i el tema de l'holocaust, neguen que s'hagi produït, i potser la Xina i la vella Unió Soviètica d'entre els més propers), fa gràcia que la metereologia encara sàpiga treure el conill del barret i sorprendre'ns a tots amb el seu somriure albi de misteri irònic!

Un ojo de la cara...

Seguint amb la temàtica ocular que vaig encetar fa un parell de setmanes (o potser una mica més), valdria a dir que un ull de la cara és el que et costa un queixal del seny: 170 euros!! I qui diu que els dentistes no es fan riquets! "Obre fort, mentre t'arranco mitja mandíbula, i a sobre pagar pel plaer!" "No res això dona, un cap de setmana sangrant a boca plena, una setmana més relacionant-te amb el món del menjar a través d'una canyeta, i després menjar tot lo que vulguis mentre sigui fred o tou!!" També, val a dir, l'extracció dels queixals del seny va acompanyada de tota una espècie de mitologia popular, resulta que tothom té una historieta esgarrifant, de por i terribles patiments, que t'imparteix sense cap tipus de remordiments, amb detalls i tot, abans del dia de l'extracció. I per molt que tu, bona persona i tot cortesment, els els insisteixis que no cal que es prennguin la molèstia, ells, estupenda gent d'una bondositat increïble, et comenten entre rialletes de sarna i plaer: "Se t'omflirà -- que així parlen a aquesta comarca -- la cara, nene!! No estaràs pas tan bonica quan te l'hagin extret !! A ma filla se li va omflar la cara que no vegis, no podia parlar durant una setmana! Altres bones persones et donen consells: "Pèsols, nena, t'has de posar, si no se't ficarà enorme. Agafa d'aquells paquets petits que venen al Dia". Altra gent t'explica com serà l'extracció: "Et començarà a sortir fum de la boca quan et cremin l'arrel (Quan em cremin l'arrel, però si me l'han d'arrancar ^^). Lo que més aviat em passava és que em sortia fum del cap!!! Renuncio a explicar la meva experiència, i d'anar asustant la gent amb històries esgarrifants. Va ser soportable, i lo que més mal fa són els 170 euros, molt més que l'extracció, que has de pagar a canvi: Un veritable ull de la cara per un queixal de la boca!

El correu electrònic, una manera tan eficaç de mantenir el contacte, però no a la UdL...

Massa spam a la UdL ha fet que es colapsés el correu..., convertint aquest sistema tan eficaç de comunicació en un veritable llastre. És patètic que, a aquestes altures tecnològiques, un correu electrònic tardi més a arribar que una carta normal. De manera que un mail, enviat de Barcelona el dia 26 d'octubre, comunicant-me l'acte de cloenda de les Jornades Doctorials a la mateixa ciutat el 8 de novembre, al que ja he assistit fa un parell de setmanes, només em va arribar ahir al matí! Només podria passar això aquí!!!

DE POETES!

Amb una mica de retard, aquí teniu una instantània del II Festival Internacional de Poesia- Mahalta, que es va celebrar a Lleida els dies 26 i 27 d'octubre. Tanta bona poesia, sota "El mateix cel"...

Ojos que no ven...

De debò, tots els llunàtics es precipiten al carrer de bon matí. A primera hora, desfilen pel món, es pujen al cotxe com aquell que es respatlla les dents i...es posen a circular per la carretera tan tranquil·ls amb una mà al volant, i l'altra, sí, sí, creieu-vos-ho, tapant els ulls!!!!! Ha tornat el conductor "Casimiro", que si arriba a tenir un accident, podrà dir amb tota tranquil·litat i bona fe "És que no l'he vist!"

La (im)maduresa dels gustos.

Començar de nou i amb més determinació que mai: viure és un acte de reconstruir-se parcial o totalment cada dia: la que era ahir ja no existeix, és una estranya, que no tornarà a existir mai més. Quan van debutar els Red Hot Chilli Peppers a la MTV, maremeva!!!, correidona'm el mando que he de canviar de cadena... No obstant això, la "im"maduresa dels anys, ja que crec que, de fet, els nens poden a arribar a ser més madurs que els adults, i que el fer-se més gran implica un procés de tornar-se petit, doncs, com deia, la "im"maduresa dels anys m'ha fet reconèixer l'error de la meva antipatia sobtada davant la música dels Red Hot, i és que ara he d'aconseguir els dos discs d'Stadium Arcadium a tota costa... He après per ara a deixar els vicisestúpids de la meva joventud, he après la lliçó, per ara, i fins que hi torni a caure... Una, a vegades, no és tan dura com li agradaria ser... No més cafeína, un aigua sol sense gel ni "condementació", que en dic jo. M'he plantejat matar a la Lulú, que ja no se sent tan "poetissa", però per ara la deixaré com una màscara més de la meva personalitat múltiple: Lulu és la que soporta escriure un diari, ja que, jo, persona de veritat, o no, ja que lo que es planteja la peli Matrix no és inconcebible, no pot posar-se a escriure un diari, no em surt, ho trobo una xorrada... Què hi farem! Fora lo vell, i benvinguts a lo nou!

Els mots d'un experimentat.

El dissabte a la nit vaig agafar les crispetes imaginàries i em vaig colapsar a la butaca, davant la tele, cosa que no faig massa, ja que la tele, a part de les cadenes de vídeo-clips i el meu estimat Garfield, no m'atreu, i em vaig posar a mirar una peli, The Island (La isla ?, no ho sé, ja que la veia en anglès), i em va cridar molt l'atenció el que un dels protagonistes va contestar a la pregunta del clon Lincoln 6 Echo "Què és Déu?"
"Déu és el que, quan tanques els ulls i fas un desig, no et fa cas!"

Els significats que no signifiquen.

De cop i volta, tots som dislèxics! És una altra d'aquelles etiquetes que la bona gent que circula per aquest món t'imposa i s'imposa. Recordo que la meva tutora de tesi, que no ho va ser més d'uns 9 mesos, quan estava a classe i es confonia les últimes dues lletres del nom del lingüista "Humboldt", deia que era perquè era una mica dislèxica... No obstant això, no s'ha de presumir ser allò que no s'és, ja que un dislèxic de debò mai es permetria el "luxe" de confondre una cosa tan banal com dues lletres, sobretot si ha arribat ja a nivell universitari... Els dilèxics ho porten tot controlat, saben de memòria l'ordre exacte de cada combinació estranya de lletres, saben de forma milimètrica la distribució dels mesos i dels dies de la setmana i de tot el que hi han de fer, dominen tot el que volen dominar, ja que es construeix la seva fràgil existència sobre una terrible por a ser descoberts, a què algun "listillo" se'ls hi apropa i els espetega daban dun eror tant ovbi conm es comfondre les lletres o fe faltes dortografia ke es dizlecix...
No ens enganyem , no és cosa d'una creiexent epidèmia de dislèxia el fet de confondre les lletres a l'hora d'escriure, sinó que és un fallo de memòria que fem pagar a una altra manera d'aprendre el món, ja que els veritables dislèxics mai es rebaixarien a cometre errors tan inútils!

Fotos!!!!

The she-devil who hides within.

A casa tenim una ràdio dels anys 70, i és un encant de màquina: quan l'engeges s'il·lumina la pantalla amb els noms de les principals capitals radiofòniques d'aleshores: Stuttgart, Viena, Luxembourg... Ja no arriben aquestes emisores, la major part perdudes entre el temps, però el cacharro encara rutlla bé. Com que té connexió d'auxiliar, li hem engantxat un CD vell que tenim a casa, i a vegades m'escapo allà a escoltar la veritable potència de la música. La màquina resucita al so d'artistes com Madonna i Pink, i el to de les reproduccions va pujant i pujant, mentre el component maligne del meu caràcter es va escapant i va apujant la música al màxim que pot soportar, per tocar els nassos a una veïna que es queixa quan sent que mon pare toca el piano. Ja tinc ganes de veure com reacciona amb els Red hot chili peppers!

La nostalgia del temps.

És estrany tornar a veure'ns les cares després de tant temps: quasi dos anys després de la nostra última trobada, i ens tornem a veure aquí a la universitat... quina nostalgia: la meva millor amiga de l'època de carrera em ve a veure. Estem profundament diferents: una altra vida ens separa, però tot i això, encara ens coneixem. L'amistat encara viu, però l'esperit d'abans s'ha cobert d'una lleugera capa de nostalgia, que entorbirà el record d'ahir. Així és la vida, la separació d'alguna forma o altra és obligatòria: les coses mai tornen a ser iguals, la distància entorbeix, dóna lloc ample i generós a la nostalgia i inclús mata el vincle. Però, tot i això, encara ens fa molta gràcia tornar-nos a trobar! Recordem gustosament els vells temps, "¿te acuerdas de ése?", "ésa siempre hacía una pinta"..., alhora que exposem el present.

Al suplement El viajero aquest matí, mentre estava organitzant la premsa, com faig cada matí, m'he trobat a primera plana una fotografia que m'ha despertat un altre tipus de nostalgia: la dels llocs als que fa temps que no he tornat. A la imatge relluïa la cala de La Jobera i el poble emmurallat de Tamarit de la Costa daurada, on vaig passar bon tros de la meva infantessa... i que ara fa uns 9 anys que no visito.

Els vídeo-clips i els CDs oblidats de temps ençà, que després et tornes a trobar, fent de "maruja" per casa, desperten un altre tipus de nostalgia, que et fa plantejar com et podria haver agradat tal o qual grup... els gustos canvien. Una cosa semblant se't passa pel cap, quan fas memòria dels nois que t'han fet gràcia, i que, per sort, ara estan perduts entre les terranyines dels anys.

En fi, aquesta nostalgia del temps forma part de la meva història, i no la canviaria per res del món.

EUREKAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!

Per fi!!!, he acabat The poetry of experience , el fill mental del Robert Langbaum, que és un (però només un) dels pitjors llibres que he hagut d'empassar al llarg dels anys d'estudiant. Ja està, ara la tesis la tinc a la butxaca, com aquell qui diu, ha, ha, ha, ha, ha (riure nerviós, tirant cap a molt HISTÈRIC), només, NOMÉS, em cal posar-me a escriure-la... Però, una promesa és una promesa: em vaig jurar que un cop acabat el tirant cap a inintel·ligible desperdici de paper, em prendria uns dies (llegeix setmanes) per apagar els focs del cap que se m'ha quedat veritablement cremat!

¿Buen o mal gusto?

Aquest dibuix el vaig trobar a la contraportada del diari Bon dia, del dimarts, 29 d'agost, acompanyat del lema "Montilla diu que l'Onze de Setembre deixarà de ser ministre" i em va cridar l'atenció: barreja un veritable enginy amb un sarcasme obert per aquells de nosaltres de ment més oberta, i, pels més sensibles, és d'una enorme dosis de mal gust. Serà una qüestió de trobar l'equilibri personal entre els extrems de sensibilitat? No ho sé, potser és més aviat una qüestió de posar la mateixa imatge en un diari neoyorquí dintre d'un parell de setmanes... He dit alguna vegada que m'agrada "tocar els botons" a la gent: acció i efecte, provocar i a veure com reaccionen?

Adéu a la innocència!

Homenatge a Lolo Ferrari.
Fent zapping un divendres a la nit cap al tard (tantes cadenes, però mai fan res, i és encara pitjor la televisió que pagues, molts més canals i encara més brossa), vaig acabar entre els canals de documentals, mirant estudis de crim estil F.B.I. El següent programa que feien, un cop creuat el mar interminable de la propaganda, estudiava les circumstàncies de la mort d'una dona francesa, de nom Eve, que va adoptar el pseudònim de Lolo Ferrari. Semblava interessant i, com que no feien res més, m'hi vaig apuntar. Eve va néixer en el sí d'una família que no l'estimava, i aquest rebuig la va marcar durant tota la seva curta edat adulta. Abans dels 20 es va aparellar amb un narcotraficant, acabat de sortir de la presó, i aquí va començar també la seva devallada vital. L'ideal estètic del seu home es basava en els dragqueens, i l'Eve va abandonar el seu cos a les seves mans: es va posar implants, els implants més grans del món, per esdevenir la dona amb més pitolera que mai hagi exisitit. Segons ella, el tamany desproporcionat la consolava de la manca d'afecte matern, que havia començat des del moment en que la seva mare es va negar a amamantar-la. Després del pit, van començar les remodelacions de la cara: silicona als llavis, nas retocat, etc., i cada vegada més adquiria l'aparença d'un dragqueen.
Mentrestant, la seva ínfima fama començava a sofrir, ja no cridava gens l'atenció a la televisió provincial francesa: ella i el seu home es trobaven en una situació de veritable penúria. Solució: el seu home va facilitar que vengués el seu cos, primer com a prostituta, i després com a estrella pornogràfica, ja que com diu Bukowski en un dels contes de Se busca una mujer, "a veces es más rentable tener un coño que una polla". El sexe els va ajudar a anar tirant. El seu debut mundial va arribar un dia que va treure la pitolera a Cannes, en sec estava a les pantalles de tothom, programes de música, va treure un disc... Però, quan ja havia caducat l'atracció de la seva novetat, va decaure ràpidament la seva fama. Poc després es troba morta a casa seva, i la policía encara es debat entre dues possibles causes: ofegada per culpa del pes dels implants sobre els seus pulmons, o estrangulada per les mans del seu home, que s'havia desil·lusionat en el moment en que la fama va morir.

The streets are paved with gold.

Aquest matí la vida em somreia: he sortit de casa a dos quarts de vuit en punt, i he anat baixant xino xano cap el bus, hi ha un xòfer substitut, tot és baixada, i no cal patir, que aquests dies no hauré de sortir de casa amb l'esmorzar a la boca, com aquell qui diu. Baixant per l'última costa, en sec una llum cegadora s'eleva des de la porqueria del carrer: O!, un euro, i jo gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí cap a la parada.

Dos autobusos i una hora més tard ja sóc a Lleida, camí a la Universitat: creuo el semàfor i vaig pujant per la vorera cap a l'entrada principal, i allí al costat de la gespa, en sec, una visió meravellosa: un bitllet de 10 euros, i encara més gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí amb la seguretat de saber que durant una horeta la vida m'ha somrigut!

La VIOLACIÓ dels drets humans, que entre tots permetem.

Denúncia i absència d'apologia: dramatització d'un cas real, llarg temps callat i desconegut.

Tot just comença a eixir el sol, hi ha una cua que es forma des de fa hores: homes, dones i nens esperen pacientment, ja que l'espera potser aportarà l'anhelat tresor: la possibilitat inverosímil d'una vida millor. L'ubicació de la trama és una oficina que s'encarrega dels assumptes d'immigració, d'una ciutat de l'interior del país. Com animals, entre barreres, esperen les nacionalitats del món: humillats, degradats... però, què més dóna, només són estrangers, no es mereixen cap respecte, si volien respecte, haver-se quedat als seus països d'origen.
La cua es forma, cada dia de l'any, menys festius religiosos, que els bons cristians que hi treballen a l'oficina miren d'acatar. L'oficina obre a les 9 del matí, alguns ja hi porten allí, fent cua, des de les 5. Però l'espera no garanteix que aquell dia seran atesos, ja que els funcionaris treballen hores estrictes, a les 17 hores en punt tanquen, i qui està al final de la cua sobre les 14 hores, ja presenteix que aquell dia no l'atendran, per molt que desitgi que sí. Què hi farem, l'esperança és l'últim que es perd!

Però no cal fer cua... si s'està disposat a vendre l'ànima a un gestor, que farà cua per a tu i els teus, mentre li paguis uns 90€ per persona. Ben mirat, el somni d'una vida millor, els treurà o els diners o el temps, però què més dóna, si només són estrangers...

A vegades hi ha sort, arriben en un parell d'hores al capdavant de la cua. Aleshores, l'ofensa dels policíes: no els miren als ulls, els parlen mirant als peus, amb despreci... hi ha massa complicitat en el contacte visual, a més a més, ja és sabut, els ulls parlen molt. Però només són estrangers...

Després comença la feina de debò: paper per aquí, certificat per allà: "No, ya se lo hemos dicho, no nos creemos que ésta sea su hija. Ya, ya, muy bien, nos han traído el certificado de nacimiento y el de bodas, pero no prueban nada, tan sólo confirman que dos personas se casaron y que una niña nació. Tendrán que ir al Consulado de su país para que les haga un certificado, conforme ésta es su hija." Però el cònsul que es forra fent certificats a punta pala, com sap si li estan prenent el pèl o no? Igual ni li importa.

Fets els tràmits, l'espera perquè Madrid verifiqui tot i retorni els papers amb el seu vist-i-plau. Més cues, més hores perdudes perseguint un somni que es fa molt de demanar... Però, només són estrangers...

Quan tot ha estat verificat, més cues i esperes davant una altra oficina. Quan arriba el torn, entren els estrangers, dit índex i fotos preparats. I el tio que introdueix la informació pertinent a l'ordinador, si té mal dia, canvia la data de naixement a uns quants estrangers, què més dóna... "Mira, ésta no me hace demasiado buena pinta, le voy a cambiar la fecha de nacimiento. ¿Y qué más da si durante tres o más meses, debe soportar las miraditas y risitas de todo aquel que le solicite el carné de identidad y compruebe que, por tener más de 80 años, se conserva impecable? ¿Qué importa?, tan sólo es una extranjera más..."

Segons han anat comprovant els científics al llarg de dècades, sembla ser que, en un principi, tots érem estrangers, però no intercontinentals, sinó que interplanetaris. No creieu que comença a ser hora de que, en el món suposadament civilitzat, aquestes aberracions socials no tinguin lloc?

Y el diluvio cayó...

Ahir, des d'un punt de vista meteorològic, va fer un dia de "perros": una nuvolositat tranquil·la es va estendre sobre la comarca garriguenca, acompanyada d'un vent traveser durant tot el dia. Jo estava amb el meu amic Langbaum, lluitant contra un atac seriòs i debilitador de falta de concentració i ganes, provocat per un acostipat d'enveja i un deliciós matí matant neurones davant la tele, quan en sec els núvols benèvols del firmament comencen a mudar, com a veritables cameleons demoníacs, el seu to blanc i amigable, pel negre de l'infern atmosfèric. Em miro l'hora al mòbil, i veig que són quarts de nou: tot just tornava a ser amiga de la concentració, i jo i el Langbaum ens anàvem entenent... i comença a caure gotetes. Segueixo llegint, pensant que serà una típica tempesta d'estiu: una mica de broma durant 20 minutets, i ja tots tranquil·ls i en pau un altre cop. Però, en sec, tot i el Langbaum, i els taps, i el mòbil sense cobertura, el diluvi es llança sobre el meu poble garriguenc...i s'inunda el meu carrer, i baixa el torrent llampant, entre els trons i les descàrregues elèctriques i els miols de la gata que està espantada, i no sap on ficar-se, per la costa del forn de pa que està davant de casa meva. Em trec els taps, per què insistir-hi més amb el Langbaum ?, de fet ja havíem estat lliutant tota la tarda, i em poso a contemplar com el diluvi entra a casa de la veïna del davant, i miro com puja el seu cunyat molt teatralment per la costa, cridant als quatre cantons que farà pagar a l'Ajuntament els desperfectes que ha causat l'aigua del diluvi...i em poso a contemplar aquest món tan imperfecte, on el diluvi entra i fa malbé a les possessions dels rics, mentre que a les menys econòmicament afortunades com jo, que viuen a terra una mica més alta, l'aigua no en fa cas i s'escorra costa avall...