O, polèmica!

Anem a veure quines controvèrsies es troben al món aquests dies:
Els forofos de la música sabreu que últimament la MTV ha anunciat aquells 100 vídeo-clips més polèmics de la nostra era. El primer lloc se l'ha emportat la Madonna amb el seu Like a prayer del 1989, cosa que no és cap sorpresa, ja que tirar-se un sant negre en una capella sembla raó per escandilitzar-se, i més faltaria esperar altra cosa d'aquesta artista consolidada i especialista en tocar els botons als més sensibles. El quart i cinquè llocs del rànking també se'ls emporta amb Ray of light i Vogue, respectivament. Però, la veritat, no hi veig el punt polèmic en aquests vídeos, almenys que no s'és un veritable psicoanalista, i mirar el sentit abstracte de les representacions, és a dir, que en el primer es simbolitza les presses de la societat consumidora, i que, en el segon, es popularitza un estil de ball que s'estava desenvolupant als discos gais. Però això és controversial? O és que simplement s'ha d'arribar a la conclusió que donat l'ampli ventall d'escàndols, i la impossibilitat d'ensenyar els més polèmics Erotica i Justify my love, o inclòs What it feels like for a girl, en hores diürnes, ull, que això és la televisió anglo-americana, i s'ha de vigilar molt la moral dels espectadors..., han decidit escollir dos vídeos menys polèmics per contrarrestar l'exposició sumament nociva dels espectadors a l'escàndol? És clar que m'enfoto, només faltaria.
I no ens oblidem de la pobre Britney, que no pot ser menys que la Madonna, o almenys no es pot donar la impressió de què sigui menys que ella, i per això l’han ficat en el segon lloc del rànking amb la cançó Baby one more time. Però, em pregunto, és realment tan polèmic el fet que una menor d’edat es passeja davant les càmares vestida de col·legiala "provocativa"? A mi, la veritat, el vídeo em deixa ben igual, però potser jo no sóc el tipus de públic al qual es dirigeix. No obstant això, ens vol fer creure la MTV que el somni d’un grapat d’espectadors ha pogut generar tants vots com per elevar la Britney a la segona posició? En resum, avui en dia, sembla que en el món de la música, la qualitat de l’escàndol es medeix segons el nom de l’artista, i no pas en funció de les seves capacitats de tocar botons visuals. Encara que, de totes maneres, el sexe ven ...
Els forofos del ciclisme estareu al tant de la polèmica que s’ha aixecat aquests dies, al voltant de la pressumpta victòria del ciclista nord-americà de l’equip Phonak, Floyd Landis: ha donat positiu de testoterona a l’etapa en què va ser protagonista d’una brillant resurrecció, gràcies a la que va recuperar uns 8 minuts de cop. Si torna a donar positiu a la segona prova, la victòria passarà a mans del gallec Óscar Perreiro, que, tot i ser molt content, entrarà a la història del ciclisme com aquell que va guanyar la 93ª Tour de France per defecte, perquè, ja res de nou al món, un americà va fer trampes.
Ara més a prop de casa, al meu parer, cal destacar dues notícies:
Els lectors del Bon dia us haureu donat compte que, en aquestes terres, ja s’ha ideat una nova manera de pescar: fora l’antiquada canya, que requereix paciència i força temps lleure, fins i tot en el cas del més adestrats, i benvinguda a l’estimat llexiu ... 33 litres de llexiu al riu, i un miler de truites mortes, més els danys irreparables que s’hauran causat als delicats ecosistemes fluvials, però, tot plegat, què més dóna si tenim un parell de truites per dinar, i tres o quatre més per sopar, que vénen els parents de no sé on... Són ben lletges les accions que la gosseria suscita als éssers humans.
Un altre crim lleig, contra la naturalesa i que no hi surt al Bon dia, que és fruit, en aquest cas, de l’hipocresia, s’ha donat al meu poble fa un parell de dies: els qui em coneixeu, sabreu que tinc certa debilitat pels gats, en tinc una entremaliada a casa, i s’ha donat al cas que, als que no tenen casa, els he donat menjar de tant en quant, ja que em sap greu que es morin de gana. Resulta que uns veïns prepotents també ho van trobar bonic de donar-los hi menjar, i compraven sacs de pinso, per després poder fer gala de la seva extrema bondat. Aquest acte caritatiu ha durat dos anys. Durant aquest temps, els gats que venien "mendigant" s’han incrementat en número, i, al final, han començat a fer vida social a la seva escala. Solució: contractar a algú que vingui quan ja sigui fosc, que els reculli, i que se’n desfaci. No hauria estat més fàcil, des d’un bon principi, no proclamar als quatre vents la seva solidaritat amb la causa animal, dir que pertanyien a tal o qual associació benèfica, i passar dels animalons, en lloc de guanyar-los-hi la confiança per després, quan ja s’havien cansat, sellar-los-hi el destí ?

El meu amor GARFIELD+ ic

M'encanta Garfield, el podria mirar durant hores i hores, i a casa en tinc tres volums, l'únic que perd una mica quan es tradueix. No em puc creure que aquest invent d'en Jim Davis, amb el seu sinicisme amigable, estigui ideat per entretindre només als petits... Gaudiu!!

La Sang d'ORTXATA...

Després d'unes supervacances del món blogger, perquè he estat, i encara estic a desgrat meu, molt ocupada amb un tochón que es titula The poetry of experience, del que faré 5 cèntims el pròxim dia, un amic que puja al bus amb mi cada matí a les Borges, m'ha despertat del letargi (es diu així?), amb el seu graciós "sang d'ortxata" que el fa ser imà de tots els mosquits de la rodalia. No li puc acompanyar amb el sentiment, ja que a mi no em piquen els mosquits... hahahahahaha, quina sort que en tinc!! Apa, salut a tots els meus companys, o no, i ja nos veremos las caras dentro de unos días, quan us explico com un americà tarrat trenca els fonaments del coneixement... Salut!!!!!!

THE POETRY OF EXPERIENCE.

Així es titula l'obra principal de la bibliografia de la meva tesis doctoral. Una obra, un assaig fantàstic (en el sentit substantiu de la paraula, ja que no es pot pas colmar-lo d'adjectius), fruit de la ment d'algun americà tarrat, Robert Langbaum, que n'hi ha uns quants, que es posa a filosofar sobre un alter coneixement. Trenca totalment amb els fonaments de la sapiència establerta, per donar una visió de l'experiència poc associada al que el comú dels mortals, la tradició establerta i morta com diria ell, tenen per experiència. Amb aquest assaig m'hi embolico de tarda en tarda, fins que les neurones em diuen prou, i em vaig familiaritzant amb un sub coniexement, anti establimet, que neix de la divisió expressa entre pensament i sensació/ sentiment. Anem a veure breument el que diu aquest bon senyor sobre l'experiència:

1- L'experiència neix com a resultat d'una percepció extraordinària anterior al pensament. Aquesta percepció es veu afectada per la perspectiva vital de l'observador, i trenca amb la idea tradicional que té d'un objecte. Aleshores, per tal de poder entendre aquell objecte, es veu obligat a endinsar-se mentalment en ell, mitjançant l'imaginació, una facultat que no té res a veure amb el que la tradició entén com a imaginació.
2- L'incorporació de l'imaginació al procés actúa conjuntament amb la seva perspectiva vital, i dóna lloc a una evolució, on es rescaten conceptes claus i es desenvolupen en clau dramàtic.

3- I és aquesta evolució que constitueix l'experiència pròpiament dita. Qualsevol raonament posterior posterior a aquesta persepció, aquell abstracció d'allò que se sent que s'ha percebut, esdevé problemàtic, perquè s'allunya d'allò que podem comprovar sensualment.

Resumint, es podria dir que el procés que ens descriu aquest escriptor desocupat no és cap altra cosa que el camí de l'experiència, és a dir, la forma en què fabriquem la nostra opinió sobre el món que ens envolta. No és, per tant, una poesia que presenta experiències de la vida quotidiana de l'escriptor, sinó que una lírica que explica el procés de creació d'aquesta experiéncia.

Des d'un punt de vista totalment sincer, es podria dir que és una veritable menjada de coco que m'estic llegint a ritme de comptagotes, i que encara ocuparà el meu temps, segueixo insistint, molt a desgrat meu, durant un bon número de dies. Quan l'acabi, que l'esperança és l'últim que es perd, tot s'ha de dir, em plantejo llegir quelcom lleugeret, com un tractadet de metafísica ...

LA VIDA EN PARADOJA

No es un error, presiento, ni obstinación siquiera
esta forma fatal de estar en compañía,
como al corro de niños.
No es juego, ni un destino.
Es refugio de corros más sombríos
y al fin, después de tanto,
es pánico a las sectas y es aversión al grupo.

Este tiempo letal sin religiones,
este mundo infernal de banderas caídas
no convoca a los hombres alrededor del fuego
por nada ni por nadie,
pero los hace vanos, mortales como siempre,
los incendia por dentro,
enreda sus arterias con el viento.

Arrastra el individuo en este tiempo,
sin filiación ni dignidad ninguna,
en un rincón cualquiera sus cadenas
con la sombra partida.
Y esa inercia social,
ese afán de nivelar no se entiende
si ya no quedan metas ni pautas colectivas
ni el eco visceral que dejan, por la fe,
las voces de los mandos convencidas.

Por eso huyo con otros de las catervas ciegas
que la Historia al caer nos ha traído.
Y porque nos juntamos, parecemos unidos;
pero es, presiento, un pacto para salvar la piel:
la vida en paradoja nos aleja
de amargas soledades
y nos protege y libra de morir confundidos.


No sé què té aquest poema del Leopoldo Alas, però m'emociona cada vegada que el llegeixo. Crec que potser és molt sintomàtic amb el clima polític que estem vivint de moment.

Super + rídicul...

Ja és oficial, ha començat l’estiu: hores i hores de claror infiltrant-se en les vides de tots nosaltres. Una nova època, unes modes estúpides reciclades...com la que s’ha deixat veure des d’un temps ençà, des d’aquells primers dies en què el sol es començava a fer-se notar: portar les ulleres de sol, però, ull viu!, dintre dels edificis, perquè justament és a dintre on el sol més molesta, car es cola per aquelles escletxes que l’home, en la seva voluntat infinita d’estalviar electricitat, va creure convenient posar en mig de les parets: les estimades finestres. Està àmpliament documentat que el sol pot arribar a ser dolent, i que els raigs ultraviolats són capaços de danyar, no només la pell, sinó també la retina, però, Mare Meva!!, no pas estant a dintre dels edificis!
És per aquesta raó que he decidit fer homentage a tots aquells fashion, que van per allà fent-se els xulos perquè van a la última amb les seves ulleres de sol dins dels edificis. Però, com amb tot, la meva bondat té cara malèvola, ja que també voldria remarcar que, a dintre dels edificis no fa sol, i que no deixin de semblar ridículament patètics quan s’han d’empegar a la pantalla d’un ordenador de la biblioteca, perquè no hi veuen res per culpa de les ulleres de sol !

Perquè no ens tornarem a veure...

i et trobaré a faltar. Pel record del meu estimat amic Jenaro Català, que va morir la matinada del 8 de juny del 2006. Al final has aconseguit eixir del tumult que tant de temps vas experimentar i que, a ratos, vas compartir amb mi. Pau...

Crítica cinematogràfica: Diario de una becaria.

Aquesta pel·lícula espanyola retrata la vida d'un grapat de becaris que van a treballar un estiu en una empresa mediàtica: la CNC (d'on podrien haver tret aquest nom?), una cadena de ràdio. Hi ha els típics protagonistes: la femme fatale, la tonta, el ninfòman, que realment és un verge d'arrelades fantasies sexuals frustrades, i la rebel amb causa que lluita contra la injustícia d'aquest món de becariat: la precarietat laboral, l'obligació de fer tota la feina, sense cap garantia de contracte al final dels mesos de calor. El cap de l'emisora és un fill de veí, un mandamás, que ja comença a ser un tòpic en aquesta mena de produccions, que no sorprèn a aquelles persones acostumades als tòpics. La rossa tonta, la femme fatale, aprofita la seva caballera tenyida i cos de somni per arreglar-se un contracte fix, mentre li acalenta molt més que la ment al cap, que s'empassa tota la jugada pensant que, si li dóna el contracte, acabaran al llit. Però la tia és molt espavilada i, quan ja té el contracte, li deixa clar que s'ha acalentat tot solet, i que ella no li ha promès res. L'altra gran protagonista, en una pel·lícula que, en certa manera, imita l'estil de La Colmena del Cela, degut a la quantitat de protagonistes, cosa que embolica la trama i pot arribar a marejar a l'espectador, com deia, l'altra gran protagonista, la morena, és una rebel, que volent fer les coses bé, les acaba embolicant més. No es penja de les faldilles del cap, com fa la rossa, sinó que més aviat li toca els nasos. Conseqüència, la fa fora dos vegades. Un locutor de la cadena la exigeix com a ajudant, perquè veu en el seu esperit voluble una promesa de futur, però al final acaben els dos al carrer. No obstant això, tot acaba bé al final, a l'estil de lo millor dels Grimm, ja que el locutor s'assegura una nova feina als dos. No s'arriba a aclarir que els hi succeix als altres becaris, un marxa emprenyat de l'empresa, una aconsegueix un contracte fixe perquè clava la daga a l'esquena d'una de les altres becàries... En fi, una pel·lícula de trama molt tòpica, que ja s'ha vist milions de vegades, i encara que ja se sap que no hi ha res nou sota el sol, aniria bé una petita innovació de tan en quan.
En resum, una pel·lícula no massa bona que retrata allò que tots sabem: que no hi ha una manera ràpida i fàcil d'aconseguir la fama i un contracte en els cercles mediàtics, ni en cap altre.

L'ORGULL FRIKI!!

Segons he llegit al suplement EP3 d'El País del divendres passat, ara resulta que aquells de nosaltres que viatgem pel mar d'aquesta vida, amb els nostres interessos a la màniga som frikis. És curiós, però, des de què naixem, la gent ens va posant etiquetes: primer, els pares, ens otorgen l'etiqueta de pertinença, aquest/a és el nostre/la nostra fill/a; després, els mestres ens hi afegeixen la d'alumne, a la qual, més endavant, hi afegeixen altres qualificatius, bo, dolent, traveser, vago, etc. I ara, és la societat, o almenys aquella part de la societat sense afeccions de gaire monta, que en reparteix una altra d'etiqueta: Friki

. Però, jo pregunto, qui és més geek, la persona que porta la samareta oficial de Star Wars, o la que duu lo últim del Bennetton o Zara? No seran, sinó, tendències dintre del món poc precís, intransferible i comú del fenòmen friki? Visca el "frikisme"!, però sense cap descriminació.

Si et ve de gust prendre un descans...

hi ha qui t'ho facilita. És sabut que la raça humana destrueix, d'una forma o altra, volent o no, el medi ambient i el seu balanç natural. No obstant això, val a dir que per cada espècie que destruim, introduim un altre. L'altre dia quan estava corrent, em vaig donar compte de la varietat de noves espècies que floreixen en qualsevol indret més o menys net: hi ha, per exemple la flor-sofà, una varietat ben estranya de planta que es presenta de múltiples maneres, sense pètals coixins, amb espines molles...I és curiós, però allò on floreix una d'aquestes misterioses flors, al cap de poc temps el camp es colonitza d'elles i, entre les flors-sofàs broten altres espècies boniques i igualment rares, com l'arbust bossa de deixalleria que, quan escampa el su polen, omple el camp d'una riquesa cromàtica inigualable...
En fi, no ens cal patir pel mal que fem a la naturalesa, ja que si destruim una espècie, introduim una de millor que ofereix més possiblitats d'acomodació a les nostres necessitats!

La clonació ideològica.

És un fenòmen àmpliament vist, a totes les ciutats, a tots els pobles, de totes les comarques, regions i països, sempre hi ha algú que protesta contra algo: els immigrants, els maltractes, el bar de la cantonada, la nova cimentera que extendrà un element cancerígen per mitja comarca, i bona part de la del costat, la caserna pel poble, etc. Des del moment en què un veí penja un cartellet al balcó, com a clons comencen a aflorar pancartes i escrits de totes les finestres i portes i qualsevol forat viable, dels demés edificis del carrer. És igual si, de bon principi, tots pensaven igual, el cas és que tard o d'hora, tots hi cauen: n'hi ha que s'adhereixen dissimuladament, amb un paperet mig amagat darrera la persiana trencada, d'altres que es llancen amb més ganes a l'empressa entre mans, i sota el lema de s'ha de ser solidari, cobreixen totes les superfícies cristal·lines amb cartells i pancartes d'última generació, que el cosí o la tieta del veí de la casa de vacances, han fet en 5 minuts amb el seu ordinador nou... Però, solidaritats a part, sembla que abandonen les seves pròpies ideologies per apuntar-se a la moda, perquè els fa por que si exposen la seva vertadera opinió la pròxima manifestació escrita serà Fem fora al veí de la casa de la cantonada, que no opina el mateix que nosaltres... No cal anar tan lluny, tothom té la seva opinió, això és el que ens distingueix dels altres i ens fa interessants, que si tots fossim iguals, què avorrit que seria lo món... Evitem a tota costa la simple clonació ideològica!!!!!!

Els límits de l'eternitat.

Els sintagmes per sempre, para siempre i forever quin valor tenen? Quantes vegades hem relacionat un concepte etern amb la nostra vida? Amigues per sempre? pues, no, perquè a la mínima me n'aniré amb una altra que em promet no sé què, que de totes maneres al final no caurà, i ja ni cal que parlem de l'amor. Al món de la música, quants artistes es pensen que duraran per aquesta quantitat sumament subjectiva de temps que és "sempre". Ara estic pensant en l'últim disc, de fa un parell d'anys, que van treure al mercat les Spice Girls - Forever, potser de lo millor que havien tret -, no les va garantir l'eternitat, ja que sense la Geri, molts consideraven que no valia la pena comptar per sempre amb el seu disc entre la seva col·lecció. Donada la precarietat de l'existència humana, avui estan molt de moda els músics virtuals, o semivirtuals, tipus Gorrillaz o Gnarls Barkley, que acaba de robar el número 1 gràcies a la seva difusió per internet. No obstant això, quan la generació dels 80 i 90 ja no existim, quedarà rastre d'aquests grups ultramoderns...no ho veig tan clar. Sembla ser que alguns artistes més consolidats entenguin l'eternitat des de la perspectiva del canvi continu, quan mor un del grup, que s'apunti algú que encara té les espectatives d'eternitat intactes, com han fet tan sols l'any passat els australians INXS, encara que això va ser una fita impossible en el cas del Freddie Mercury (o Faruk Bulsara, com millor el coneixia la seva família). D'altres, per trobar continuitat, es veuen obligats a modificar parts del repertori per trobar l'esperança d'eternitat dintre de societats més conservadores, on les paraulotes i al·lusions al sexe són una innovació, com és el cas dels Rolling Stones a la Xina; però dubto molt que això faci durar el seu record per sempre. D'altres, com la Madonna, es pensen que recular figurativament en el temps, els guardarà plaça...
Per sempre, para siempre i forever, doncs, són praules i sintagmes que s'usen amb freqüència, però quin valor tenen? L'altre dia paralava amb el meu tutor de tesis, i li demanava que em recomanés un diccionari de símbols, perquè volia tenir un a casa para siempre, però aquest para siempre quin límit té? dura fins que m'acabi d'adonar d'una vegada que el chollo de les lletres no té futur, i que val més que em dediqui a lavendera o charlatana, que sembla que paguen més; o que em fiqui al món del periodisme o la crítica literària, que cremen molt, encara que tot crema, fins i tot la tesis doctoral últimament...
I quan vaig a la consulta d'oncologia amb ma mare, i li diuen que els seus nivells tumorals estan en augment, i que restaran així per sempre, això vol dir que continuaré tenint mare durant dos setmanes més, que arribarà a la meva lectura de tesis, o que demà estarà morta. Algú té una resposta?

Més Woody...

Jo vaig ser expulsat del col·legi
per copiar en un examen de metafísica;
vaig mirar dins l'ànima del company
que s'asseia al meu costat.

Woody Allen.

Al·lèrgia a la primavera...

Contemplant el matí que m'espera a la feina, que des de què han canviat els rellotges comença una hora abans, reflexiono sobre la meva al·lèrgia a la primavera, mentre intento veure aquesta pantalla a través d'una conjuntivitis de copón, i les teranyines que tinc als ulls de no haver dormit gens. Embriagada d'antihistamínics, que no sé ni quin dia és, porto un acostipat de polen al damunt que quasi em fa imprescindible comprar accions en la companyia més gran de mocadors de paper (per no dir una marca comercial molt difosa, i que quasibé tothom, menys yo, fa servir). Aquests dies al anar a córrer pels camins al voltant del meu poble, tots els mosquits, les mosques, vespes i demés insectes m'han localitzat, com si portés un imà al cos... I em plantejo, si tot plegat és possible ser feliç quan ets mil vegades més cegata del normal, no pots respirar ni engulir, i, si fossis susceptible (que no és el meu cas, a part de amb les vespes),tindries el cos ple de picades...Sort que no estic enamorada, sinó crec que se m'acabaria d'enfonsar el món!

Els avantatges (i inconvenients) de ser atea...però de molt bon rotllo!

Tot just començar l'escola als 4 anys, tot just la primera setmana, em vaig trobar amb una assignatura totalment nova que no em va inspirar massa confiança: l'educació religiosa...Era un tema del que mai s'havia parlat en el sí del nucli pagà de casa meva. I com que sempre he estat de naturalesa preguntona, amb cert gust per abusar de la paraula per què, em vaig posar a interrogar, tot i només tenir 4 anys, a la pobre professora sobre aquestes criatures de conte que vivien per sempre i et perdonaven tot... La veritat del cas és que vaig descobrir ben aviat que no perdonaven res, ja que la meva curiositat em va guanyar el càstig per preguntona. De cara a la paret, i amb un bon cabreo al damunt em vaig posar a rumiar la qüestió de si faria espai a la meva vida per un tema que plantegés tants dubtes i tantes preguntes... Per tallar una història molt llarga, vaig arribar a la conclusió de què apostar per l'ateïsme regnant a casa no era mala idea, i és per aquesta raó, després de tants anys de plaer ateïsta, em plantejo els avantatges (i els inconvenients) de la situació:
Avantatges:
1. Pots dormir els diumenges al de matí, i tots els altres dies de festa religiosa en què els fidels van a l'església;(penseu com es queixen en Homer Simpson o el protagonista d'Ana Karenina)
2. T'estalvies un munt de peles, perquè no cal fer la teva reserva al cel;
3. No et cal fer pilota als capellans, perquè ells et facin la reserva;

Inconvenients:
1. Tens un amic menys amb qui confiar, però si de veritat et van el rotllo dels amics invisibles, sin comentarios;
2. Tot cristi fidel intenta convertir-te a la seva opinió, perquè els fa por que no entraràs al cel i et condemnaràs per una eternitat...però tant se val, ja que jo aposto per aquesta vida provada...

Les coses que et trobes en un autobús...és increïble això, però ben cert.

Com a usuària regular del transport públic, més que res perquè mon pare és un d'aquells que es morirà amb el volant ben agafat entre les urpes!!, em vaig fixant en lo que la gent es descuida en els seients. I vet aquí, que l'altre dia em vaig trobar una peluca, una mata de cabells grisos en un dels seients. Ara bé, es poden perdre moltes coses en un autobús, però mare meva, la perruca, això és el colmo! Tinc un molt bon amic que només fa que deixar-se el paraïgues a l'autocar, i que deu gastar una mitjana de deu paraïgues a l'any, fins i tot si li regalo un, com a ànima caritativa qué sóc, el perd de costum ja. També algun espavilat o espavilada, podrà aprofitar per perdre alguna altra cosa a l'autocar...sempre que tinguin un conductor que només té ulls per la carretera i no pels entreteniments dels viatgers... PERÒ LA PERRUCA, LA PERRUCA... això és molt greu, vet a saber què feia el bon senyor o la bona senyora per perdre's la cabellera postissa. I després, al carrer, no es devien plantejar Coi, si que passa corrent, com és que al meu cap passa tant aire...
La veritat, la gent és més descuidada, si es deiexen la perruca a l'autobús, ves a saber de què se n'obliden si et vénen a veure a casa... Ai déu meu, quina gent!

No em fa por la mort...

sinó que és la quietud allò que m'atemoritza. Quan diuen que només comences a valorar la vida de debò després d'una experiència (o més d'una, perquè hi ha alguns que reincidim) de mort, és ben cert. Fa uns quants anys malgastava el meu temps, una hora, un dia, una setmana, mesos i mesos sense fer res productiu...només pel simple fet que et penses que hi ha molt de temps. Aleshores, un bon dia una simple infecció (primer), o un abús del cos (segon), et porten cap allà on mai esperaves arribar de tan jove: i et trobes amb la mort, o més ben dit, no te la trobes, perquè jo no vaig experimentar absolutament res en el temps en què vaig estar clínicament morta... Serà que de tan jove, encara no havia abonat prou diners per fer el típic episodi de vol sobre el meu cos, que quasibé tothom que ha passat per la mateixa experiència descriu, tampoc vaig veure cap espectacle lluminós, ni cap ésser esperant-me amb els braços oberts (ni, per descomptat, cap dimoniet amb la forquilleta cremant)... simplement durant un temps vaig trepitjar el terreny de la no existència. No fa por la mort, deixes d'existir i no t'enterres, fins després quan veus les cares preocupades, la gent al teu voltant aguantant-se l'alè... i quan obres els ulls, inconscient de lo que ha passat, les llàgrimes de felicitat...
En fi, morir no és emocionant, només ho és pels espectadors, per aquells quatre gats que pateixen per aquell qui ja no pateix res... no obstant això, t'empega una necessitat d'aprofitar el temps, i de valorar tot el que tens al teu voltant, per nimi que sigui... i és que ara no paro quieta, he d'estar tot el dia amunt i avall, coneixent gent, fent coses, veient lo món, acumulant experiències... per aprofitar aquests quatre dies al màxim. Però tot sense cap compromís a llarg termini, ja que només em prendrien la llibertat, cosa que ja em farà la mort quan em vingui a veure de forma definitiva.

Un parell de cites...

"I once took a speed reading course and read War and Peace in 20 minutes.
It's about Russia."
Woody Allen.

"Long stem roses are the way to your heart,
but he needs to start with your head."
Madonna: "Express Yourself".