Sarcasmes de l'era postmoderna: barbaritats en nom de l'art...

El que es fa per 'amor' a l'art: un bon dia, no fa massa, un senyor d'origen valencià, músic afamat, amb molta pasta, como no?, va decidir que, tot i haver-hi crisi, i tot i que el planeta està a punt de petar, faria un ben sentit homenatge, en nom de l'amor a l'art?, a un pintor que tampoc fa massa va deixar enrera els problemes de si hi ha crisi o si el planeta està a punt de petar...si em seguiu. I que va concloure fer, en nom de l'homenatge simpàtic i ben sentit, aquest senyor músic amb moltíssima pasta...
Doncs, retre homenatge també a la crisi i al planeta que no pot més cremant un 'monument'(??) fet de dotze pianos, i el que potser és més alarmant, fet a base d'una inversió econòmica, quan no hi ha calers, i de fusta, quan la deforestació en algunes zones està al màxim a no poder més.

Cuando abandonamos las riendas del asunto...

Notícia, notícia...blogger ocupada abandona el seu blog a un altre usuari perquè pengi algo que no sigui tan polèmic, però que igualment faci bonic o no...escriu el meu alterego:

Salutacions, soc l'alterego de la Lulú. Com que ara mateix hi han molts nervis per culpa de certa tesi doctoral, avui em toca a mi complementar i adornar aquest blog, i prometo intentar no ser excessivament crític.

M'agradaria parlar sobre l'economia, en general, i com va el païs avui en dia. I es que ara estem en crisis, el govern ho va reconeixer oficialment, pero com hem arribat a aquest punt? Ens hem de remuntar a l'1 de gener de 1999. Falta un any per canviar de mil·leni, i perdem la pesseta i el duro per aconseguir els centims i els euros. Quin gran canvi! Bé, això m'agradaria dir, perquè tot i la coneguda equivalència de "1 euro=166,386 pessetes", els preus no van seguir-la pas, l'equivalència. Els preus en general van pujar, i el que abans costava 100 pessetes es va convertir automàticament en un euro, i el que abans eren 75 pessetes (com per exemple un tallat) es va convertir en 75 cèntims. I els sous? Fins al últim maleït i punyeter cèntim es van quedar iguals.
Com a primer resultat: Cobrem el mateix i les coses surten menys cares. Quin gran canvi!
Més tard, van començar a correr els rumors de que el petroli estava a punt d'exahurir-se, així que el barril va començar a pujar com l'espuma, i es clar, si el petroli es car donçs el transport puja i els preus en general, segueixen pujant. El govern no treu ninguna llei ni regula res, així que la gent pensa "si tot es més car, perquè coi no puc fer jo el mateix?". Segueixen pujant els preus, els interessos, l'EURIBOR... I arribem a la crisi. Per què? perquè som idiotes, tots plegats.
Com a exemple, l'altre dia, en un bar qualsevol, un simple menú típic per dinar, em va costar 8 euros. Això en pessetes son unes 1300 pessetes, i jo recordo que abans els menus eren de mil peles i menjaves com un marquès. On arribarem a aquest ritme? Farà algú alguna cosa per millorar la situació? Jo dic que no, que ens n'anirem tots a la merda. A veure què passa...

Salutacions de l'alterego de la Lulú, que passeu bon dia i intenteu estalviar que fa falta.

In the closet...feminist!

L'Obama ha guanyat, i em pregunto, irònica de mi, si la seva victòria es deu tan sols al seu missatge elaborat (és a dir, als seus bons escriptors), a la seva joventut, al seu carisma...o al fet que els votants van coincidir a veure que la Sarah Palin, si mai arribés al poder, causaria tal disbauxa que valia més votar al primer candidat negre, que a McCain que, ja és grandet i, en cas que morís, deixaria el futur del país en les mans d'una dona estúpida. Que si algú li ha perdut la campanya és aquesta!

La seva dèria era atraure a la població americana benestant, de la classe mitja, amb els valors religiosos i polítics molt ben arrelats, però li ha sortit el tiro por la culata, ja que la dona, de tant ruc, predicava el que no podia oferir: els nens han de nàixer als pares casats (ups, i la seva filla de 17 anys que s'ha quedat en estat i encara no té marit!). I tota aquesta xorrada - per falta d'una paraula millor, perdoneu, però a aquestes 'hores' de la setmana als lletraferits com jo ens queda ja poca inspiració lèxica -, el que deia, tota aquesta xorrada de tenir els nens encara que surtin malament, bah, banalitats, que ja som prou gent en aquest planeta! A més a més, què és tenir fills si no propagar la línia successòria bona. Dec ser progre, però a mi si em diuen que un nen que tindré sortirà malament, no m'enredo en cuentos, de si esto o lo otro...
Em subscric a l'ateïsme des d'una edat ben pregona, i tot i que em sentia no massa feminista, en qüestions així em rebelo, ja que no pot ser que al segle XXI encara hi hagin estúpides - per falta d'una paraula millor, que quedi dit - que vulguin tirar a terra tota la infraestructura de drets que van elevar totes les nostres padrines! Amén que no hagi sortit elegida!

Creences que consolen. Homenatge a una gran persona.

Hi ha creences que consolen. Hom digué que les creences nasqueren de la necessitat humana de projectar-se en el món exterior per entendre'l: en aquest sentit, els déus que 'regeixen' un percentatge del pensament col·lectiu no són altra cosa que una extensió figurada de la seva personalitat. Si bé el catolicisme consola amb la seva promesa de la resurrecció de la carn i sobretot dels sentits, que són allò que la persona més valora, la idea d'una regressió paulatina, a través de moltes identitats diferents, a allò que un dia vam ser també alegra a aquells que ens quedem aquí, per ara, tot s'ha de dir. Reconforta aquesta idea de què els éssers que estimem i perdem a la mort segueixen pertanyent-nos d'alguna forma: la mosca que ens emprenya quan fem feina, el gat del veí que sempre ens ve a veure quan sortim de casa, etc., i així, apartem de la nostra ment, durant uns segons, el terrible reconeixement que la mosca només busca emprenyar i que el gat només pidola menjar.
Fins que les persones tornen a la seva realitat física i ens tornem a trobar reencarnats al cap dels anys, les vides i les formes a què el pas del temps ens condena.

Avui és el primer aniversari de la mort d'un amic que jo estimava molt i, tot i el dolor que encara arrossego per la pèrdua, em reconforta pensar que potser els budistes tenen raó, i d'alguna manera o altra segueix aquí al meu costat, reencarnat en una altra forma.

--------------------------------------------------------------
>Fill meu Rogelio, aquesta va per tu!<

Felicitats XD!!!!

Felicitats Zp!!!


----------------------------------------
Qui tingui curiositat que consulti el post del 4 d'agost del 2006, el que té la foto del Castro XDDDD!!

D'aparells i tècniques...

La tècnica immortalizada en un aparell és un dels fills de la humanitat més pregoners: sense l'aparell no hi ha creació, però per fer-lo servir correctament calen una sèrie de tècniques que, de tant en quant, a qualsevol se li poden escapar. Què en seria del telèfon, el televisor i la ràdio, sense aquells coneixements tècnics que ens permeten manejar-los perfectament...ni cal dir que no ens en sortiríem amb el que ens proposéssim, i això, els els passa a tots aquells que dominen, o no, l'aparell, però manquen la tècnica sufient per aconseguir el que persegueixen!

Què és l'aparell sense la tècnica? és un no rotund!!

Mare.

Fa uns dies em vaig comprar l'últim CD de la Madonna, Hard Candy, i mentre anava pujant cap al Carrefour, anava pensant en l'American Life, que també es va donar a conèixer al mes d'abril, ara fa 5 anys. Recordo que, com havia passat fins a les hores, em devien faltar 4 ó 5 euros per poder comprar-me el disc - la meva adicció a la música no ha minvat amb els anys -, i ma mare, sabent com el volia, em va prestar els diners. Ara, però, les coses han canviat, ma mare ja està malalta, més malalta que llavors, i mentre feia camí al supermercat anava rumiant aquestes coses, com solc fer, i pensant com canvien les coses d'un moment a l'altre.

Diuen que la música és emoció, que és la forma més profunda de conectar i d'alliberar els sentiments que tens adintre, una manera de conèixer-nos i d'aprofundir-nos. La Madonna en aquest sentit no és l'artista més emblemàtica, i ara que ma mare està decididament malalta, potser em ve més al cap, per mitjà del cor, la música enlairada de l'òpera de Vivaldi, la Música Sacra, que s'enlaira com si mai haguéssim de morir, i, el que és pitjor, reconèixer la mort en la figura d'un ésser viu!

Amb retard!!

Avui fa dos anys i un mes que vaig obrir aquest espai, per treure a 'debatre' tot el que tinc al pap... El temps no ha transcorregut sense cap víctima, però...la primera a caure va ser la 'poetissa', que era molt postissa, qui sap quan de temps durarà la Lulú...

Quan una música sona molt forta...

A vegades el cap no va per feina, es distreu, i no només parlo dels sorolls que arriben des del carrer...hi sona com una música interna que t'impedeix pensar i que, amagat-hi on t'hi amaguis encara sona, més i més. Vas a donar un tomb i la música et segueix, et refugies en el lloc més tranquil i callat de la casa, la música encara sona...
Es libera, d'aquesta manera, una batalla entre l'àngel i el demoni, que agafen les seves posicions d'honor, un a cada banda del coll: l'àngel representa el somni, el dimoni s'ha afiliat a la banda de la musiqueta, i ja comença l'estira aronsa...Tu voldries compaginar les dues opcions, però, en el fons, saps que només pot guanyar una...
Nowhere to run, nowhere to hide (...), God knows I've tried! I la música agònica segueix sonant...

Entitats separades.

Dec fer cara de llibre...m'ho he plantejat amb certa freqüència al llarg dels últims 3 anys...Allà on hi vaig, al correu, als sms, a les trucades, on inclús no se'm veu la cara, dec fer cara de llibre, i deu de ser tan contagiosa aquesta cara de llibre que s'ha estés a la meva veu i als meus textos.

SITUACIÓ:

Vaig pel carrer tan tranquil·la amb l'MP3 a punt, i em trobo amb algú que no he vist durant força temps...La primera pregunta, infal·lible, la que mai es deixen de fer-me...Com va la tesi?

RESPOSTA:

'Gràcies estic molt bé', fent-me la llonguis.

Quan se n'adonarà la gent que la tesi i jo som entitats separades que tan sols convergim en algun punt, durant unes hores, d'aquest breu somni!

Lo que los turistas se llevaron...

En nom del progrés finalment ha caigut un dels màrtirs culturals de la Guerra Civil, el record d'una persona que apreciava, i la memòria d'una figura que em va inspirar a arribar on sóc ara!!

FORA immigrant, fora!!!!

La campanya política està començant a ensenyar les urpes, tots els posibles candidats es treuen els secrets, les hipocresies, les homfòbies i els pensaments xenòfons d'aquell lloc més o menys pregon, on fins ara els tenien amagats...un parla d'immigració, i l'altre, per fer-se igual de potent, també en parla... Per les sendes secretes de les consciencies electorals, comença a alçar-se un crit magnànim...si em votes, faré fora als immigrants!!!

"Fuera imigrante, fuera" empieza a sonar en todos los medios de comunicación... pero abrigada con buenas palabras, en les telenotícies, en el programa que et desperta a quarts de set del matí...

PERÒ, i aquest és el gran quid de la qüestió:

PREGUNTO: 'SI FEM FORA ALS IMMIGRANTS, QUI LI NETEJARÀ EL CUL AL PAÍS?'

Paradoxes

Venen les eleccions, els polítics comencen a vendre les seves promeses al públic elector...des del departament d'educació arriba la proposta - sempre futura, per donar lloc a la 'marxa enrera' si tot falla - de fer un 10% de les classes de les carreres en anglès...la promesa d'una civilització multicultural i multilingüe comença a aflorar en la ment política...No obstant això, el candidat dermocristià, deixo noms de banda, però comparteix el cognom amb una capital de província, promet reduir la immigració, sota el lema 'A Catalunya no hi cap tothom'... Fer aquestes classes en anglès, però, suposa professionals en la matèria amb alts coneixements de l'idioma, e inclús, nadius, que, aquí, segons la propaganda política abans aludida, no hi caben...aleshores, el 10% de les classes serà en catanglish, o espanglish, i no pas english...

L'un es contradiu amb l'altre, i el sector escèptic i irònic del poble, només veu la promesa de futures promocions d'alumnes amb titulacions simbòlicament multilingües...

La primera dama presidenta...

Aquest matí els reportatges estan plens de la notícia, a New Hampshire ha guanyat la Hilary Clinton, per un 3% de vots més que el que, des de fa uns dies, s'ha convertit en el candidat demòcrata favorit...la il·lusió fràgil i encara més improbable de què arribi al poder comença a fer la seva vida! Però, siguem realistes, de la mateixa manera en què la idea del primer president americà negre, d'origen patern musulmà, arribi al poder, sigui inverosímil, també pinta igual d'improbable que la que va ser primera dama de la Casa Blanca ara es faci primera Presidenta de la Casa Blanca. I ho repeteixo, no és que sigui femenista, perquè no ho sóc, si no una simple realista que, vist el cas de França i la Ségolène Royal, creu que el canvi és factible, però que tant canvi només es dóna als contes de fades...
Com amb tot, el temps ho dirà!

Que quedi dit!

Li decoro el mòbil?

Últimament està molt de moda decorar les coses, això va per èpoques, com tot, i vet aquí que d'un temps ençà es deixen veure molt els penjolls als mòbils, o com li vulguis dir, que de ben segur alguna casa de modes d'aquestes super chic li inventirà tot un repertori de vocabulari igualment pijo i superflu...quina pèrdua de temps. I tot just quan algun diccionari de prestigi, no diré noms, que cadascú es quedi amb el que més li peta, reaci a deixar-se permear pel vocabulari que realment fa servir la gent, decideixi obrir les portes lexicogràfiques i admetre la família lèxica, ja s'hauran passat de moda aquests penjolls...en fi, així és la vida.
Bé, a lo que anava, resulta que fa uns dies, puix que Lulú ja no passa tant per aquí que està molt ocupada, em va arribar a casa una propaganda d'una casa de productes estètics a la que estic 'afiliada', intentant sostreure'm els diners durament guanyats amb promeses de super regals, entre els quals hi havia un penjoll tonto d'aquests pel mòbil, però em sento inclinada, si hi passo per la botiga, a declinar la seva generosíssima oferta, ja que, simplement, el meu mòbil no és vanidòs...

Bart Simpson...

Tinc un despertador Bart Simpson, que em van regalar uns amics dels pares quan tot just començava a contar les edats en dos xifres. Encara funciona, i encara el faig servir, val a dir més com a objecte de decoració, ja que dubto que em despertaria perquè dormo amb taps. És una relíquia d'aquella època en què ma mare no s'havia cansat de les peripècies 'Simpson', i encara me'ls deixava veure a la petita pantalla, amb força assiduitat...
Malgrat això, corre el temps i aviat se'ns passa l'època d'aquestes coses: l'altre dia passejant pel Carrefour de Reus, ja que mon pare ens havia arrosssegat per mig país en busca d'una impressora específica, vet aquí que vaig veure un ninot Bart Simpson que es venia amb una bossa també de la mateixa família. Quina il·lusió m'haguera fet tenir-ne un...però malauradament ja sóc massa gran...

Conseqüències conceptuals.

M'he plantejat força sovint la possibilitat d'una ideologia d'esquerres bicolor, això és, d'una ideologia on es pot ser vermella i verda alhora. Però, fins ara, no m'ha convençut mai, ja que és probable, encara que no segur, que arribats a cert punt, un color acabaria dominant sobre els interessos de l'altre. Per aquesta raó, de moment escullo només atenir-me a un sol color, el verd, deiexem el vermell per un futur hipotètic en què la situació trista de l'ideologia d'esquerres faci efecte...El canvi només és factible després d'un desencís enorme que provi la viabilitat del mateix. En el fons, ho reconec, sóc una enamorada perduda de la reflexió; Voltaire era un model racional de primera joventut? No ho sé pas, però tinc certa tendència a rumiar les coses.
Segueixo una ideologia verda al peu de la lletra, i al contrari del que faig amb les demés ideologies, qüestiono, però al cap i a la fi, accepto, i no intento convèncer, em plantejo la conveniència de promoure activament el canvi en aquella gent que passa de temes ecològics. Passo de portar una pulsera de plàstic i cutre d'aquelles, estil 'Salvem el planeta', ja que així no farem res, sinó el ridícul...Les ideologies arran de la màniga, molt bé, però amb raó.



He estat mirant els posts de l'últim any, que no han estat força, però m'he fixat que el tema verd segueix apareixent. Crec que està dintre de les possibilitats de tothom fer l'esforç ecològic, i no estic pas parlant de llançar-se a l'abisme dels que, en temes de tractaments de residus, s'apropen als nivells d'un amor 'friquista'...
És simplement un gest que està dintre de les nostres capacitats, però reconeguem-ho, siguem sincers, que moltes vegades no fem, no per ignorància, sinó per gandularia!

L'art de ser tu mateixa.

You can call me a sinner
You can call me a saint
Celebrate me for who I am
Dislike me for what I ain't

Put me up on a pedestal
Or drag me down in the dirt
Sticks and stones will break my bones
But your names will never hurt

[Chorus]
This is who I am
You can
Like it or not
You can
Love me or leave me
Cus I'm never gonna stop
No no>>


'L'art de ser tu mateixa' és un post que he tingut al cap durant força temps, i que tot just ara veurà la llum del dia. Potser és hora de penjar una declaració de caràcter, per posar punt final a certs comentaris que m'han arribat a la bústia de correu. I, de fet, no m'he presentat mai en aquest espai, a part de la informació que he posat al perfil. Així que aprofito la lletra d'aquesta cançó de la Madonna per introduir el tema.

Sóc veïna de la província de Lleida, i passo pel meu últim any d'estudis universitaris (si tot va bé!). Políticament sóc d'esquerres. No sóc comunista. Crec que la Ségoléne Royal no va ser elegida a les eleccions franceses perquè era una dona, no perquè representés una ideologia d'esquerres. No sóc feminista. No acostumo a parlar massa de política, però tampoc em callo les opinions. No em deixo influir per les opinions d'altres persones. Tinc una ment pròpia, i la faré servir!!

Sóc molt independent, i vaig completament a la meva bola. No segueixo les modes, faig el que em peta.

Sóc atea, no agnòstica. No hi crec en cap divinitat. M'atreuen els conceptes del budisme i la kábala, però en qüestions de religió, com amb tot, no em deixo tòrcer el braç, i em limito a observar amb curiositat, però no pas creure.

Sóc ambidextra segurament per un accident de l'atzar, ja que quan tenia 7 o 8 anys em vaig trencar l'húmer dret, i vaig haver de portar una mena de guix durant 6 llargs mesos. La conseqüència més immediata d'això: vaig aprendre a fer-ho tot amb l'esquerra. En els darrers 4 o 5 anys he estat majoritàriament esquerrana.

Sóc totalment racional. Tot i això, em guio pels instints.

Estimo la música, no puc viure sense ella. Els meus gustos, emperò, coneixen uns límits: no m'agrada el jazz, encara que els concerts de jazz en directe són encissadors. El que fa perdre el CD i l'MP3! Visc l'emoció dels concerts en directe! L'MP3 sempre el porto a sobre.

No m'aventuraria a afirmar que m'agrada l'òpera, ja que només hi he anat una vegada, però està bé.

La tele m'impacienta, no escolto a la ràdio, i quant a les pel·lícules, un sisè sentit molt desenvolupat acostuma a espatllar-me sempre el final. M'agrada llegir el diari, bé m'agrada llegir i punt.

No soporto els estúpids, ni la gent superficial que només se'n recorda de mi per interès. Sóc molt bona amiga dels amics! I, ja per acabar, m'agrada provocar, ja que suposo que és el que més m'infla l'orgull que, tot i que l'amago, acostuma a estar ben visible a la màniga. Us invito a continuar passant per aquí, fins que jubili l'espai que, al pas que anem, podria ser ben aviat, i si hi trobeu quelcom que us desagrada, què hi farem!, ja que, com diu la cançó abans citada de la Madonna, 'this is who I am, you can like it or not...

Apa, salut a tothom i ja ens tornarem a veure algun dia d'aquests!!

Creació.

El fred tenebrós recorre les meves venes, em pren la força i l'ànima, m'entrego, tinc por,...

-Mare!!! Què faig? Tinc por...

- No cuiteu, fill meu, és tan sols la mort que et ve a reclamar, no tingueu por, ha arribat la vostra hora, no tingueu por...

- Mare!! Fa fred, un fred intens, no em sento ja, la vida se m'escapa, l'aire se m'evapora, els pulmons el reclamen, no puc més...No m'abandondeu, mare, mare, mare...

- No cuiteu, fill meu, no t'abandonaré mai, sempre estaràs amb mi, sempre viuràs en el record d'aquells que t'han conegut, i t'han tingut al costat. No cuiteu, fill meu, amb mi sempre estaràs, no tingueu por, no tingueu por...

El crit eixorbit posa fi al patiment, la força abandona els membres, la ceremònia s'acaba. <>.

------------------------------------------------------

Fa dues setmanes s'ha mort el meu amic Rogelio. El teu record viurà amb mi ara i sempre!