Conceptes/preferències

Moltes vegades m'he plantejat que el meu veritable amor és la música i no pas la literatura, tal i com afirma un amic poeta en una entrevista. La música és esencial, no puc viure sense ella...una vegada vaig aguantar uns sis mesos, una quasi abstinència, però els efectes negatius segurament es deurien medir...

La pista de ball s'agafa de mà amb la música, m'encanta ballar, el ball anega el món, i tots els seus conceptes, el ritme és una droga que penetra fins a la mèdul·la i esborra l'entorn. No existeix res quan sóc a la pista de ball (les preocupacions, les manies, les pors, les edats, car, el problema amb les edats i el tenir-les sempre en compte és que al final no et quadren les sumes...).

Quant a la música no miro noms ni gèneres, em capturen les cançons amb independència de qui les canta o compon. Car, tinc artistes preferits, però estic ben segura, i ho tinc comprovat, que d'entre els meus preferits n'hi ha cançons que no m'agraden, i d'entre els artistes que no m'agraden n'hi ha cançons que m'encanten, així és la contradicció que forma totes les mentalitats!

Ja ho deia Pink, 'if God is a DJ, the world is a dance floor!', i nosaltres els mortals, no fem més que ballar la cançó vital!

The world is not enough...

Ressucito aquesta coneguda cançó del grup escocès garbage, perquè em sembla un manifest de posició molt adequat a la situació que es viu aquests dies. La cimera del G8 es celebra a Alemanya, on s'han reunit polítics del món suposadament civilitzat per parlar amb serietat, entre copes d'un xampany exportat de París, un equisit aperitiu d'una varietat de salmó en vies d'extinció, i fruita exòtica de l'altra punta del món, tot servit en plats i gots de plàstic reciclat i reciclable, perquè no es resenteixi ningú per les 'aire miles' i la tan esmentada, avui en dia, 'individual carbon footprint'...Què trist! I no us enganyeu, amics meus, que de ben segur que per arribar-hi a Alemanya, no hauran pas viatjat amb un bitllet turista, sinó més aviat un vol personal, o almenys personalitzat. I, no obstant això, aquesta gent, que de segur que no agafa tot el reciclatge de la setmana els dissabtes al matí i l'arrossega d'una punta del poble a l'altra per tal de repartir-lo entre el contenidor de paper, vidre o plàstic, com deia, aquesta gent, que de segur agafa el cotxe abans que l'autobús, encara que promou que la gent faci servir el transport públic, aquesta gent s'ha reunit per parlar del futur del medi ambient en termes d'economia i indústria, és a dir, en termes de quants diners perdrà la indústria del seu país si retalla les emisions i promou altres energies...

Mentrestant, magnats com el Richard Branson planejen com fer el primer viatge turístic a la lluna...

Playing God?

En el programa d'Horizon que van emetre per la BBC2 abans d'ahir a la nit, van treure a debat les utilitats i les possibles conseqüències catastròfiques de posar en marxa el 26 de novembre d'aquest any, el que es coneix simpàticament com LHC, o 'Large Hadron Collider'. Aquesta màquina que ara està en la seva fase última de construcció es localitza a les dependències del CERN, el gran laboratori nuclear d'Europa, que està a Suïssa. El 'Large Hadron Colllider' és un accelerador d'uns 27 km. que es troba en uns túnels sota terra. L'objetiu del projecte és, entre altre coses, descobrir l'anomenat component 'Déu' de la creació, que esperen localitzar quan recreen el suposat 'statu quo' immediat al 'Big Bang'. No obstant això, les fortes corrents magnètiques, les implosions de protons a altes velocitats i a baixa temperatura, l'enorme possiblitat de què la quantitat d'antimatèria creada formi un forat negre que es mengi el planeta, més el factor desconegut associat a qualsevol experiment, ha dut alguns científics a senyalar que, en deu anys de funcionament, hi ha un u en 50.000.000 possibilitat de què faci volar el planeta. No obstant això, la necessitat de trobar una energia neta i alternativa als productes d'origen petroler, impulsa als científics congregats en torn d'aquest projecte, a jugar a ser Déu. Només el temps dirà, si aquest projecte portarà el final del problemes energètics, i les guerres que es fan a costa d'ells, o el final dels problemes del planeta.

El racó de la poetessa Lulú: Playing God?

El racó de la poetessa Lulú: Playing God?

La moda i l'anglès.

Avui dia està molt estès l'ús de lemes en anglès a la roba, però, ull viu!, segons el lema, cal anar amb una mica de precaució, ja que ens podríem estar deixant oberts a qualsevol tipus de situació... Fa unes setmanes, a l'hospital provincial, a la sala d'espera hi havia una dona d'uns seixanta anys, que damunt la seva enorme pitolera lluïa el següent lema: "Touch me". I una es planteja, com hauria reaccionat aquella mateixa senyora, si algun despistat, tot i fent ús del seu anglès, se li apropés i complís amb la tan ben lluïda invitació? Aquella senyora cridaria als quatre vents que s'havia comès un crim de pseudo acosament sexual? Però, em plantejo, qui seria el culpable d'aquest hipotètic crim? El que no es reprimeix l'instint, o la tonta que tan obertament l'invita, perquè al comprar la camiseta s'ha fixat només en les "lentejueles", i no pas en el missatge? Tot s'ha de dir...
Uns dies després, una altra dona pululava per la ciutat amb un altre lema ben vistós i cridaner: "Queen for the day". Car, l'ambiguitat de l'anglès permet aquí una doble interpretació del mot "queen". De trobar-se aquesta senyora a Estats Units, de segur que optaria a algun dels premis Glaad, per la seva adhesió al col·lectiu.
La qüestió podria anar-se estirant fins que caigués en estupideses del tipus de la següent escena: la Cayetana amb un top que lluís el següent lema: "Beautiful", però no cal anar als extrems del mal gust...
Conclusió: cursos intensius d'anglès a les padrinetes perquè no comprin aquesta mena de coses al mercat, o on sigui, tot i que això ens treuria el plaer de riure'ns un bon rato de les propostes que, sense adonar-se'n, fan...

Narcisismes...

Hitler volia ser Déu: va robar relíquies, va prendre nens de les famílies polaques per constituir la seva raça ària, identificada amb números de sèrie tatuats sota el braç i va violar la història en general practicant el genocidi massiu dels jueus. Aquest pintor de cases d'ascendència austríaca tenia un complexe de narcisisme: volia dominar el món en tots els nivells possibles i conjecturables, i fins ara no demostrats, de l'existència. Aspirava a molt, a massa, i el van derrotar. El món ha canviat molt des d'aleshores, o potser no tant, potser només ha canviat el concepte profund de narcisisme que fa que passegem pel món, convençuts de la nostra importància, amb les ideologies a la màniga, i la saliva a flor de pell!

Pensaments i curiositats fatalistes.

Existeix el destí?, em pregunto. Hi ha gent que sembla estar convençuda que sí, entre ella un poeta -- cuyo nombre no revelaré --, que ens diu, i cito de memòria "que mucho antes de que nosotros nos lo imagináramos, la arroz se repartió, la moneda cayó". Però, és possible de debò que tot estigui escrit en les pàgines de la conciència universal, el Deus revelat del que en parla Juan Ramón Jiménez en un llibre realment il·luminador, tant per a ateus com m'imagino per a creents, que es titula Animal de fondo? Si m'atenc a la pespectiva fatalista de la vida, això vol inevitablement dir que en un lloc està disposat que,
1- Gos que em trobi, gos que faci tot lo possible per mossegar-me.
2- Gat que em trobi, gat que faci tot lo possible per pujar-me a la cama, a la falda, o ja, després de seguir-me pel camp, a casa mateix.
3-Persona necessitada d'apunts, acudeixi al meu dispatx a pidolar-me'ls.
4- Moment en què surto jo de la Universitat, o que baixo del bus, moment en que es posa a ploure. No obstant això, un cop pujat a l'autocar o arribat a casa, deixi miraculosament de fer gotes.
5- Dia que hagi d'anar al banc, dia que l'autobús arriba tard a Lleida, o ja senzillament no arriba.
6- Quan ha de trucar algo, sempre sóc al lavabo o veient la sèrie preferida.
7- Dia que m'he d'alçar molt aviat, nit que no dormo.
8- Dia que he de ser puntual, dia que no em funciona el rellotge.
9- Diumenge al matí que tinc molta feina, diumenge al matí que passen els testigs de Jehovà, i és que algún dia o altre sempre m'acaben enxampant, per molt que desconecto el timbre.
I, per no allargar-me massa...
10-Dia que tinc inspiració per escriure, dia en què em demanen de tots els cantons, dia que no hi ha llum per tempesta, la companyia, etc, o dia que el veí fa molt soroll!

Mare meva, si això és el destí...val més quedar-se al llit, on s'està calentet.
Un tema de debat futur: Són compatibles l'ateïsme i el fatalisme??? Aquí està la GRAN pregunta.

L'extinció de les humanitats.

Companys, companyes, camarades de carrera! Ja és hora d'agafar les nostres pancartes i plantar cara al govern, si no la cosa realment pinta malament! Les humanitats ja no atreuen, les filologies pertanyen al passat, i estan a punt de quedar-se enterrades si s'aprova lo que tenen pensat els "entrajats" del Govern autonòmic. A la Universitat de Lleida ja no s'arriba al mínim de 15 alumnes que ha fixat la Generalitat, per tal de mantenir oberta una carrera, i les lletres a Lleida amenacen amb ser una cosa del passat. Ja ni podem regalar les carreres en una tòmbola! És qüestió de fer-les més atractives? No ho crec, aquestes coses passen, ja que, com afirmava el personatge apògrif, Juan de Mairena, del Machado: "les actituds d'una societat es regeixen per allò que està en boga", i simplement les lletres no estan ja en boga. No podem pretendre fer campanyes de sensibilització i de defensa, perquè la moda seguirà regint, encara que els quatre gats que encara sentim una inclinació per les lletres en aquesta província, sortim al carrer amb cara de guerra, vestits amb les pancartes que manifestin les nostres inquietuds... Però, algo s'hauria de fer, almenys per deixar testimoni que ens importava un pepino el nostre futur immediat!

L'ADAPTACIÓ DE L'ANATOMIA HUMANA A LES NOVES TECNOLOGIES.

La mania televisiva.

No em va la televisió, sinó que em mola la música! No segueixo les peripècies del Doctor House, ni les burrades de El Gran Hermano...no em consola la televisió, sinó que m'avorreix. Ni em distreuen les pelis, les analitzo molt abans de què s'hagi desenvolupat la trama i, un cop vistos els fallos de la història i el guió, perdo interés, m'aixeco de la butaca i me'n vaig a rondar. Miraré documentals, sí, però a la primera propaganda començo a fer zapping i me'n vaig cap a les cadenes de música. És lo meu, és inevitable...les emocions es condensen millor en una melodia que en un diàleg, que s'extreu d'una melodia: la canço misteriosa d'unes mòmies trobades al desert no és el mateix que una música original, el ritme d'una vida al límit, però igual de previsible, d'una persona imaginària que té els trets d'un Superman indistructible -no obstant, això, inclús el superman, en minúscules, l'actor, era mortal i, com a tal, la vida li va passar factura... L'altre dia un conegut em va preguntar si havia vist no sé què a la tele, però enrecordant-se de què jo no la miro massa, va i em diu :"Ah, no, que tú no miras la tele, que la tele es para tontuelos". Ay, què llestos que som, però no podríem estar més lluny de la veritat. Hi haurà gent molt intel·ligent que es fon amb la tele, i no és que consideri que aquest de què parlo sigui tontuelo, ni molt menys, però a mi no m'atreu la caixa buida, a mi només em cau la baba amb els vídeo-clips!

Un Nadal casi blanquet...

I was dreaming of a white Christmas...i, de bon matí, el dia 23 de desembre em vaig trobar amb aquesta escena. Encara que el canvi climàtic sigui una veritat indiscutible (i indiscutida per la majoria de països, llevat dels Estats Units que, com els alemanys i el tema de l'holocaust, neguen que s'hagi produït, i potser la Xina i la vella Unió Soviètica d'entre els més propers), fa gràcia que la metereologia encara sàpiga treure el conill del barret i sorprendre'ns a tots amb el seu somriure albi de misteri irònic!

Un ojo de la cara...

Seguint amb la temàtica ocular que vaig encetar fa un parell de setmanes (o potser una mica més), valdria a dir que un ull de la cara és el que et costa un queixal del seny: 170 euros!! I qui diu que els dentistes no es fan riquets! "Obre fort, mentre t'arranco mitja mandíbula, i a sobre pagar pel plaer!" "No res això dona, un cap de setmana sangrant a boca plena, una setmana més relacionant-te amb el món del menjar a través d'una canyeta, i després menjar tot lo que vulguis mentre sigui fred o tou!!" També, val a dir, l'extracció dels queixals del seny va acompanyada de tota una espècie de mitologia popular, resulta que tothom té una historieta esgarrifant, de por i terribles patiments, que t'imparteix sense cap tipus de remordiments, amb detalls i tot, abans del dia de l'extracció. I per molt que tu, bona persona i tot cortesment, els els insisteixis que no cal que es prennguin la molèstia, ells, estupenda gent d'una bondositat increïble, et comenten entre rialletes de sarna i plaer: "Se t'omflirà -- que així parlen a aquesta comarca -- la cara, nene!! No estaràs pas tan bonica quan te l'hagin extret !! A ma filla se li va omflar la cara que no vegis, no podia parlar durant una setmana! Altres bones persones et donen consells: "Pèsols, nena, t'has de posar, si no se't ficarà enorme. Agafa d'aquells paquets petits que venen al Dia". Altra gent t'explica com serà l'extracció: "Et començarà a sortir fum de la boca quan et cremin l'arrel (Quan em cremin l'arrel, però si me l'han d'arrancar ^^). Lo que més aviat em passava és que em sortia fum del cap!!! Renuncio a explicar la meva experiència, i d'anar asustant la gent amb històries esgarrifants. Va ser soportable, i lo que més mal fa són els 170 euros, molt més que l'extracció, que has de pagar a canvi: Un veritable ull de la cara per un queixal de la boca!

El correu electrònic, una manera tan eficaç de mantenir el contacte, però no a la UdL...

Massa spam a la UdL ha fet que es colapsés el correu..., convertint aquest sistema tan eficaç de comunicació en un veritable llastre. És patètic que, a aquestes altures tecnològiques, un correu electrònic tardi més a arribar que una carta normal. De manera que un mail, enviat de Barcelona el dia 26 d'octubre, comunicant-me l'acte de cloenda de les Jornades Doctorials a la mateixa ciutat el 8 de novembre, al que ja he assistit fa un parell de setmanes, només em va arribar ahir al matí! Només podria passar això aquí!!!

DE POETES!

Amb una mica de retard, aquí teniu una instantània del II Festival Internacional de Poesia- Mahalta, que es va celebrar a Lleida els dies 26 i 27 d'octubre. Tanta bona poesia, sota "El mateix cel"...

Ojos que no ven...

De debò, tots els llunàtics es precipiten al carrer de bon matí. A primera hora, desfilen pel món, es pujen al cotxe com aquell que es respatlla les dents i...es posen a circular per la carretera tan tranquil·ls amb una mà al volant, i l'altra, sí, sí, creieu-vos-ho, tapant els ulls!!!!! Ha tornat el conductor "Casimiro", que si arriba a tenir un accident, podrà dir amb tota tranquil·litat i bona fe "És que no l'he vist!"

La (im)maduresa dels gustos.

Començar de nou i amb més determinació que mai: viure és un acte de reconstruir-se parcial o totalment cada dia: la que era ahir ja no existeix, és una estranya, que no tornarà a existir mai més. Quan van debutar els Red Hot Chilli Peppers a la MTV, maremeva!!!, correidona'm el mando que he de canviar de cadena... No obstant això, la "im"maduresa dels anys, ja que crec que, de fet, els nens poden a arribar a ser més madurs que els adults, i que el fer-se més gran implica un procés de tornar-se petit, doncs, com deia, la "im"maduresa dels anys m'ha fet reconèixer l'error de la meva antipatia sobtada davant la música dels Red Hot, i és que ara he d'aconseguir els dos discs d'Stadium Arcadium a tota costa... He après per ara a deixar els vicisestúpids de la meva joventud, he après la lliçó, per ara, i fins que hi torni a caure... Una, a vegades, no és tan dura com li agradaria ser... No més cafeína, un aigua sol sense gel ni "condementació", que en dic jo. M'he plantejat matar a la Lulú, que ja no se sent tan "poetissa", però per ara la deixaré com una màscara més de la meva personalitat múltiple: Lulu és la que soporta escriure un diari, ja que, jo, persona de veritat, o no, ja que lo que es planteja la peli Matrix no és inconcebible, no pot posar-se a escriure un diari, no em surt, ho trobo una xorrada... Què hi farem! Fora lo vell, i benvinguts a lo nou!

Els mots d'un experimentat.

El dissabte a la nit vaig agafar les crispetes imaginàries i em vaig colapsar a la butaca, davant la tele, cosa que no faig massa, ja que la tele, a part de les cadenes de vídeo-clips i el meu estimat Garfield, no m'atreu, i em vaig posar a mirar una peli, The Island (La isla ?, no ho sé, ja que la veia en anglès), i em va cridar molt l'atenció el que un dels protagonistes va contestar a la pregunta del clon Lincoln 6 Echo "Què és Déu?"
"Déu és el que, quan tanques els ulls i fas un desig, no et fa cas!"

Els significats que no signifiquen.

De cop i volta, tots som dislèxics! És una altra d'aquelles etiquetes que la bona gent que circula per aquest món t'imposa i s'imposa. Recordo que la meva tutora de tesi, que no ho va ser més d'uns 9 mesos, quan estava a classe i es confonia les últimes dues lletres del nom del lingüista "Humboldt", deia que era perquè era una mica dislèxica... No obstant això, no s'ha de presumir ser allò que no s'és, ja que un dislèxic de debò mai es permetria el "luxe" de confondre una cosa tan banal com dues lletres, sobretot si ha arribat ja a nivell universitari... Els dilèxics ho porten tot controlat, saben de memòria l'ordre exacte de cada combinació estranya de lletres, saben de forma milimètrica la distribució dels mesos i dels dies de la setmana i de tot el que hi han de fer, dominen tot el que volen dominar, ja que es construeix la seva fràgil existència sobre una terrible por a ser descoberts, a què algun "listillo" se'ls hi apropa i els espetega daban dun eror tant ovbi conm es comfondre les lletres o fe faltes dortografia ke es dizlecix...
No ens enganyem , no és cosa d'una creiexent epidèmia de dislèxia el fet de confondre les lletres a l'hora d'escriure, sinó que és un fallo de memòria que fem pagar a una altra manera d'aprendre el món, ja que els veritables dislèxics mai es rebaixarien a cometre errors tan inútils!

Fotos!!!!