Quan una música sona molt forta...

A vegades el cap no va per feina, es distreu, i no només parlo dels sorolls que arriben des del carrer...hi sona com una música interna que t'impedeix pensar i que, amagat-hi on t'hi amaguis encara sona, més i més. Vas a donar un tomb i la música et segueix, et refugies en el lloc més tranquil i callat de la casa, la música encara sona...
Es libera, d'aquesta manera, una batalla entre l'àngel i el demoni, que agafen les seves posicions d'honor, un a cada banda del coll: l'àngel representa el somni, el dimoni s'ha afiliat a la banda de la musiqueta, i ja comença l'estira aronsa...Tu voldries compaginar les dues opcions, però, en el fons, saps que només pot guanyar una...
Nowhere to run, nowhere to hide (...), God knows I've tried! I la música agònica segueix sonant...

Entitats separades.

Dec fer cara de llibre...m'ho he plantejat amb certa freqüència al llarg dels últims 3 anys...Allà on hi vaig, al correu, als sms, a les trucades, on inclús no se'm veu la cara, dec fer cara de llibre, i deu de ser tan contagiosa aquesta cara de llibre que s'ha estés a la meva veu i als meus textos.

SITUACIÓ:

Vaig pel carrer tan tranquil·la amb l'MP3 a punt, i em trobo amb algú que no he vist durant força temps...La primera pregunta, infal·lible, la que mai es deixen de fer-me...Com va la tesi?

RESPOSTA:

'Gràcies estic molt bé', fent-me la llonguis.

Quan se n'adonarà la gent que la tesi i jo som entitats separades que tan sols convergim en algun punt, durant unes hores, d'aquest breu somni!