La (im)maduresa dels gustos.

Començar de nou i amb més determinació que mai: viure és un acte de reconstruir-se parcial o totalment cada dia: la que era ahir ja no existeix, és una estranya, que no tornarà a existir mai més. Quan van debutar els Red Hot Chilli Peppers a la MTV, maremeva!!!, correidona'm el mando que he de canviar de cadena... No obstant això, la "im"maduresa dels anys, ja que crec que, de fet, els nens poden a arribar a ser més madurs que els adults, i que el fer-se més gran implica un procés de tornar-se petit, doncs, com deia, la "im"maduresa dels anys m'ha fet reconèixer l'error de la meva antipatia sobtada davant la música dels Red Hot, i és que ara he d'aconseguir els dos discs d'Stadium Arcadium a tota costa... He après per ara a deixar els vicisestúpids de la meva joventud, he après la lliçó, per ara, i fins que hi torni a caure... Una, a vegades, no és tan dura com li agradaria ser... No més cafeína, un aigua sol sense gel ni "condementació", que en dic jo. M'he plantejat matar a la Lulú, que ja no se sent tan "poetissa", però per ara la deixaré com una màscara més de la meva personalitat múltiple: Lulu és la que soporta escriure un diari, ja que, jo, persona de veritat, o no, ja que lo que es planteja la peli Matrix no és inconcebible, no pot posar-se a escriure un diari, no em surt, ho trobo una xorrada... Què hi farem! Fora lo vell, i benvinguts a lo nou!

Els mots d'un experimentat.

El dissabte a la nit vaig agafar les crispetes imaginàries i em vaig colapsar a la butaca, davant la tele, cosa que no faig massa, ja que la tele, a part de les cadenes de vídeo-clips i el meu estimat Garfield, no m'atreu, i em vaig posar a mirar una peli, The Island (La isla ?, no ho sé, ja que la veia en anglès), i em va cridar molt l'atenció el que un dels protagonistes va contestar a la pregunta del clon Lincoln 6 Echo "Què és Déu?"
"Déu és el que, quan tanques els ulls i fas un desig, no et fa cas!"

Els significats que no signifiquen.

De cop i volta, tots som dislèxics! És una altra d'aquelles etiquetes que la bona gent que circula per aquest món t'imposa i s'imposa. Recordo que la meva tutora de tesi, que no ho va ser més d'uns 9 mesos, quan estava a classe i es confonia les últimes dues lletres del nom del lingüista "Humboldt", deia que era perquè era una mica dislèxica... No obstant això, no s'ha de presumir ser allò que no s'és, ja que un dislèxic de debò mai es permetria el "luxe" de confondre una cosa tan banal com dues lletres, sobretot si ha arribat ja a nivell universitari... Els dilèxics ho porten tot controlat, saben de memòria l'ordre exacte de cada combinació estranya de lletres, saben de forma milimètrica la distribució dels mesos i dels dies de la setmana i de tot el que hi han de fer, dominen tot el que volen dominar, ja que es construeix la seva fràgil existència sobre una terrible por a ser descoberts, a què algun "listillo" se'ls hi apropa i els espetega daban dun eror tant ovbi conm es comfondre les lletres o fe faltes dortografia ke es dizlecix...
No ens enganyem , no és cosa d'una creiexent epidèmia de dislèxia el fet de confondre les lletres a l'hora d'escriure, sinó que és un fallo de memòria que fem pagar a una altra manera d'aprendre el món, ja que els veritables dislèxics mai es rebaixarien a cometre errors tan inútils!

Fotos!!!!