Un ojo de la cara...

Seguint amb la temàtica ocular que vaig encetar fa un parell de setmanes (o potser una mica més), valdria a dir que un ull de la cara és el que et costa un queixal del seny: 170 euros!! I qui diu que els dentistes no es fan riquets! "Obre fort, mentre t'arranco mitja mandíbula, i a sobre pagar pel plaer!" "No res això dona, un cap de setmana sangrant a boca plena, una setmana més relacionant-te amb el món del menjar a través d'una canyeta, i després menjar tot lo que vulguis mentre sigui fred o tou!!" També, val a dir, l'extracció dels queixals del seny va acompanyada de tota una espècie de mitologia popular, resulta que tothom té una historieta esgarrifant, de por i terribles patiments, que t'imparteix sense cap tipus de remordiments, amb detalls i tot, abans del dia de l'extracció. I per molt que tu, bona persona i tot cortesment, els els insisteixis que no cal que es prennguin la molèstia, ells, estupenda gent d'una bondositat increïble, et comenten entre rialletes de sarna i plaer: "Se t'omflirà -- que així parlen a aquesta comarca -- la cara, nene!! No estaràs pas tan bonica quan te l'hagin extret !! A ma filla se li va omflar la cara que no vegis, no podia parlar durant una setmana! Altres bones persones et donen consells: "Pèsols, nena, t'has de posar, si no se't ficarà enorme. Agafa d'aquells paquets petits que venen al Dia". Altra gent t'explica com serà l'extracció: "Et començarà a sortir fum de la boca quan et cremin l'arrel (Quan em cremin l'arrel, però si me l'han d'arrancar ^^). Lo que més aviat em passava és que em sortia fum del cap!!! Renuncio a explicar la meva experiència, i d'anar asustant la gent amb històries esgarrifants. Va ser soportable, i lo que més mal fa són els 170 euros, molt més que l'extracció, que has de pagar a canvi: Un veritable ull de la cara per un queixal de la boca!

El correu electrònic, una manera tan eficaç de mantenir el contacte, però no a la UdL...

Massa spam a la UdL ha fet que es colapsés el correu..., convertint aquest sistema tan eficaç de comunicació en un veritable llastre. És patètic que, a aquestes altures tecnològiques, un correu electrònic tardi més a arribar que una carta normal. De manera que un mail, enviat de Barcelona el dia 26 d'octubre, comunicant-me l'acte de cloenda de les Jornades Doctorials a la mateixa ciutat el 8 de novembre, al que ja he assistit fa un parell de setmanes, només em va arribar ahir al matí! Només podria passar això aquí!!!

DE POETES!

Amb una mica de retard, aquí teniu una instantània del II Festival Internacional de Poesia- Mahalta, que es va celebrar a Lleida els dies 26 i 27 d'octubre. Tanta bona poesia, sota "El mateix cel"...

Ojos que no ven...

De debò, tots els llunàtics es precipiten al carrer de bon matí. A primera hora, desfilen pel món, es pujen al cotxe com aquell que es respatlla les dents i...es posen a circular per la carretera tan tranquil·ls amb una mà al volant, i l'altra, sí, sí, creieu-vos-ho, tapant els ulls!!!!! Ha tornat el conductor "Casimiro", que si arriba a tenir un accident, podrà dir amb tota tranquil·litat i bona fe "És que no l'he vist!"

La (im)maduresa dels gustos.

Començar de nou i amb més determinació que mai: viure és un acte de reconstruir-se parcial o totalment cada dia: la que era ahir ja no existeix, és una estranya, que no tornarà a existir mai més. Quan van debutar els Red Hot Chilli Peppers a la MTV, maremeva!!!, correidona'm el mando que he de canviar de cadena... No obstant això, la "im"maduresa dels anys, ja que crec que, de fet, els nens poden a arribar a ser més madurs que els adults, i que el fer-se més gran implica un procés de tornar-se petit, doncs, com deia, la "im"maduresa dels anys m'ha fet reconèixer l'error de la meva antipatia sobtada davant la música dels Red Hot, i és que ara he d'aconseguir els dos discs d'Stadium Arcadium a tota costa... He après per ara a deixar els vicisestúpids de la meva joventud, he après la lliçó, per ara, i fins que hi torni a caure... Una, a vegades, no és tan dura com li agradaria ser... No més cafeína, un aigua sol sense gel ni "condementació", que en dic jo. M'he plantejat matar a la Lulú, que ja no se sent tan "poetissa", però per ara la deixaré com una màscara més de la meva personalitat múltiple: Lulu és la que soporta escriure un diari, ja que, jo, persona de veritat, o no, ja que lo que es planteja la peli Matrix no és inconcebible, no pot posar-se a escriure un diari, no em surt, ho trobo una xorrada... Què hi farem! Fora lo vell, i benvinguts a lo nou!

Els mots d'un experimentat.

El dissabte a la nit vaig agafar les crispetes imaginàries i em vaig colapsar a la butaca, davant la tele, cosa que no faig massa, ja que la tele, a part de les cadenes de vídeo-clips i el meu estimat Garfield, no m'atreu, i em vaig posar a mirar una peli, The Island (La isla ?, no ho sé, ja que la veia en anglès), i em va cridar molt l'atenció el que un dels protagonistes va contestar a la pregunta del clon Lincoln 6 Echo "Què és Déu?"
"Déu és el que, quan tanques els ulls i fas un desig, no et fa cas!"

Els significats que no signifiquen.

De cop i volta, tots som dislèxics! És una altra d'aquelles etiquetes que la bona gent que circula per aquest món t'imposa i s'imposa. Recordo que la meva tutora de tesi, que no ho va ser més d'uns 9 mesos, quan estava a classe i es confonia les últimes dues lletres del nom del lingüista "Humboldt", deia que era perquè era una mica dislèxica... No obstant això, no s'ha de presumir ser allò que no s'és, ja que un dislèxic de debò mai es permetria el "luxe" de confondre una cosa tan banal com dues lletres, sobretot si ha arribat ja a nivell universitari... Els dilèxics ho porten tot controlat, saben de memòria l'ordre exacte de cada combinació estranya de lletres, saben de forma milimètrica la distribució dels mesos i dels dies de la setmana i de tot el que hi han de fer, dominen tot el que volen dominar, ja que es construeix la seva fràgil existència sobre una terrible por a ser descoberts, a què algun "listillo" se'ls hi apropa i els espetega daban dun eror tant ovbi conm es comfondre les lletres o fe faltes dortografia ke es dizlecix...
No ens enganyem , no és cosa d'una creiexent epidèmia de dislèxia el fet de confondre les lletres a l'hora d'escriure, sinó que és un fallo de memòria que fem pagar a una altra manera d'aprendre el món, ja que els veritables dislèxics mai es rebaixarien a cometre errors tan inútils!

Fotos!!!!

The she-devil who hides within.

A casa tenim una ràdio dels anys 70, i és un encant de màquina: quan l'engeges s'il·lumina la pantalla amb els noms de les principals capitals radiofòniques d'aleshores: Stuttgart, Viena, Luxembourg... Ja no arriben aquestes emisores, la major part perdudes entre el temps, però el cacharro encara rutlla bé. Com que té connexió d'auxiliar, li hem engantxat un CD vell que tenim a casa, i a vegades m'escapo allà a escoltar la veritable potència de la música. La màquina resucita al so d'artistes com Madonna i Pink, i el to de les reproduccions va pujant i pujant, mentre el component maligne del meu caràcter es va escapant i va apujant la música al màxim que pot soportar, per tocar els nassos a una veïna que es queixa quan sent que mon pare toca el piano. Ja tinc ganes de veure com reacciona amb els Red hot chili peppers!

La nostalgia del temps.

És estrany tornar a veure'ns les cares després de tant temps: quasi dos anys després de la nostra última trobada, i ens tornem a veure aquí a la universitat... quina nostalgia: la meva millor amiga de l'època de carrera em ve a veure. Estem profundament diferents: una altra vida ens separa, però tot i això, encara ens coneixem. L'amistat encara viu, però l'esperit d'abans s'ha cobert d'una lleugera capa de nostalgia, que entorbirà el record d'ahir. Així és la vida, la separació d'alguna forma o altra és obligatòria: les coses mai tornen a ser iguals, la distància entorbeix, dóna lloc ample i generós a la nostalgia i inclús mata el vincle. Però, tot i això, encara ens fa molta gràcia tornar-nos a trobar! Recordem gustosament els vells temps, "¿te acuerdas de ése?", "ésa siempre hacía una pinta"..., alhora que exposem el present.

Al suplement El viajero aquest matí, mentre estava organitzant la premsa, com faig cada matí, m'he trobat a primera plana una fotografia que m'ha despertat un altre tipus de nostalgia: la dels llocs als que fa temps que no he tornat. A la imatge relluïa la cala de La Jobera i el poble emmurallat de Tamarit de la Costa daurada, on vaig passar bon tros de la meva infantessa... i que ara fa uns 9 anys que no visito.

Els vídeo-clips i els CDs oblidats de temps ençà, que després et tornes a trobar, fent de "maruja" per casa, desperten un altre tipus de nostalgia, que et fa plantejar com et podria haver agradat tal o qual grup... els gustos canvien. Una cosa semblant se't passa pel cap, quan fas memòria dels nois que t'han fet gràcia, i que, per sort, ara estan perduts entre les terranyines dels anys.

En fi, aquesta nostalgia del temps forma part de la meva història, i no la canviaria per res del món.

EUREKAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!

Per fi!!!, he acabat The poetry of experience , el fill mental del Robert Langbaum, que és un (però només un) dels pitjors llibres que he hagut d'empassar al llarg dels anys d'estudiant. Ja està, ara la tesis la tinc a la butxaca, com aquell qui diu, ha, ha, ha, ha, ha (riure nerviós, tirant cap a molt HISTÈRIC), només, NOMÉS, em cal posar-me a escriure-la... Però, una promesa és una promesa: em vaig jurar que un cop acabat el tirant cap a inintel·ligible desperdici de paper, em prendria uns dies (llegeix setmanes) per apagar els focs del cap que se m'ha quedat veritablement cremat!

¿Buen o mal gusto?

Aquest dibuix el vaig trobar a la contraportada del diari Bon dia, del dimarts, 29 d'agost, acompanyat del lema "Montilla diu que l'Onze de Setembre deixarà de ser ministre" i em va cridar l'atenció: barreja un veritable enginy amb un sarcasme obert per aquells de nosaltres de ment més oberta, i, pels més sensibles, és d'una enorme dosis de mal gust. Serà una qüestió de trobar l'equilibri personal entre els extrems de sensibilitat? No ho sé, potser és més aviat una qüestió de posar la mateixa imatge en un diari neoyorquí dintre d'un parell de setmanes... He dit alguna vegada que m'agrada "tocar els botons" a la gent: acció i efecte, provocar i a veure com reaccionen?

Adéu a la innocència!

Homenatge a Lolo Ferrari.
Fent zapping un divendres a la nit cap al tard (tantes cadenes, però mai fan res, i és encara pitjor la televisió que pagues, molts més canals i encara més brossa), vaig acabar entre els canals de documentals, mirant estudis de crim estil F.B.I. El següent programa que feien, un cop creuat el mar interminable de la propaganda, estudiava les circumstàncies de la mort d'una dona francesa, de nom Eve, que va adoptar el pseudònim de Lolo Ferrari. Semblava interessant i, com que no feien res més, m'hi vaig apuntar. Eve va néixer en el sí d'una família que no l'estimava, i aquest rebuig la va marcar durant tota la seva curta edat adulta. Abans dels 20 es va aparellar amb un narcotraficant, acabat de sortir de la presó, i aquí va començar també la seva devallada vital. L'ideal estètic del seu home es basava en els dragqueens, i l'Eve va abandonar el seu cos a les seves mans: es va posar implants, els implants més grans del món, per esdevenir la dona amb més pitolera que mai hagi exisitit. Segons ella, el tamany desproporcionat la consolava de la manca d'afecte matern, que havia començat des del moment en que la seva mare es va negar a amamantar-la. Després del pit, van començar les remodelacions de la cara: silicona als llavis, nas retocat, etc., i cada vegada més adquiria l'aparença d'un dragqueen.
Mentrestant, la seva ínfima fama començava a sofrir, ja no cridava gens l'atenció a la televisió provincial francesa: ella i el seu home es trobaven en una situació de veritable penúria. Solució: el seu home va facilitar que vengués el seu cos, primer com a prostituta, i després com a estrella pornogràfica, ja que com diu Bukowski en un dels contes de Se busca una mujer, "a veces es más rentable tener un coño que una polla". El sexe els va ajudar a anar tirant. El seu debut mundial va arribar un dia que va treure la pitolera a Cannes, en sec estava a les pantalles de tothom, programes de música, va treure un disc... Però, quan ja havia caducat l'atracció de la seva novetat, va decaure ràpidament la seva fama. Poc després es troba morta a casa seva, i la policía encara es debat entre dues possibles causes: ofegada per culpa del pes dels implants sobre els seus pulmons, o estrangulada per les mans del seu home, que s'havia desil·lusionat en el moment en que la fama va morir.

The streets are paved with gold.

Aquest matí la vida em somreia: he sortit de casa a dos quarts de vuit en punt, i he anat baixant xino xano cap el bus, hi ha un xòfer substitut, tot és baixada, i no cal patir, que aquests dies no hauré de sortir de casa amb l'esmorzar a la boca, com aquell qui diu. Baixant per l'última costa, en sec una llum cegadora s'eleva des de la porqueria del carrer: O!, un euro, i jo gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí cap a la parada.

Dos autobusos i una hora més tard ja sóc a Lleida, camí a la Universitat: creuo el semàfor i vaig pujant per la vorera cap a l'entrada principal, i allí al costat de la gespa, en sec, una visió meravellosa: un bitllet de 10 euros, i encara més gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí amb la seguretat de saber que durant una horeta la vida m'ha somrigut!

La VIOLACIÓ dels drets humans, que entre tots permetem.

Denúncia i absència d'apologia: dramatització d'un cas real, llarg temps callat i desconegut.

Tot just comença a eixir el sol, hi ha una cua que es forma des de fa hores: homes, dones i nens esperen pacientment, ja que l'espera potser aportarà l'anhelat tresor: la possibilitat inverosímil d'una vida millor. L'ubicació de la trama és una oficina que s'encarrega dels assumptes d'immigració, d'una ciutat de l'interior del país. Com animals, entre barreres, esperen les nacionalitats del món: humillats, degradats... però, què més dóna, només són estrangers, no es mereixen cap respecte, si volien respecte, haver-se quedat als seus països d'origen.
La cua es forma, cada dia de l'any, menys festius religiosos, que els bons cristians que hi treballen a l'oficina miren d'acatar. L'oficina obre a les 9 del matí, alguns ja hi porten allí, fent cua, des de les 5. Però l'espera no garanteix que aquell dia seran atesos, ja que els funcionaris treballen hores estrictes, a les 17 hores en punt tanquen, i qui està al final de la cua sobre les 14 hores, ja presenteix que aquell dia no l'atendran, per molt que desitgi que sí. Què hi farem, l'esperança és l'últim que es perd!

Però no cal fer cua... si s'està disposat a vendre l'ànima a un gestor, que farà cua per a tu i els teus, mentre li paguis uns 90€ per persona. Ben mirat, el somni d'una vida millor, els treurà o els diners o el temps, però què més dóna, si només són estrangers...

A vegades hi ha sort, arriben en un parell d'hores al capdavant de la cua. Aleshores, l'ofensa dels policíes: no els miren als ulls, els parlen mirant als peus, amb despreci... hi ha massa complicitat en el contacte visual, a més a més, ja és sabut, els ulls parlen molt. Però només són estrangers...

Després comença la feina de debò: paper per aquí, certificat per allà: "No, ya se lo hemos dicho, no nos creemos que ésta sea su hija. Ya, ya, muy bien, nos han traído el certificado de nacimiento y el de bodas, pero no prueban nada, tan sólo confirman que dos personas se casaron y que una niña nació. Tendrán que ir al Consulado de su país para que les haga un certificado, conforme ésta es su hija." Però el cònsul que es forra fent certificats a punta pala, com sap si li estan prenent el pèl o no? Igual ni li importa.

Fets els tràmits, l'espera perquè Madrid verifiqui tot i retorni els papers amb el seu vist-i-plau. Més cues, més hores perdudes perseguint un somni que es fa molt de demanar... Però, només són estrangers...

Quan tot ha estat verificat, més cues i esperes davant una altra oficina. Quan arriba el torn, entren els estrangers, dit índex i fotos preparats. I el tio que introdueix la informació pertinent a l'ordinador, si té mal dia, canvia la data de naixement a uns quants estrangers, què més dóna... "Mira, ésta no me hace demasiado buena pinta, le voy a cambiar la fecha de nacimiento. ¿Y qué más da si durante tres o más meses, debe soportar las miraditas y risitas de todo aquel que le solicite el carné de identidad y compruebe que, por tener más de 80 años, se conserva impecable? ¿Qué importa?, tan sólo es una extranjera más..."

Segons han anat comprovant els científics al llarg de dècades, sembla ser que, en un principi, tots érem estrangers, però no intercontinentals, sinó que interplanetaris. No creieu que comença a ser hora de que, en el món suposadament civilitzat, aquestes aberracions socials no tinguin lloc?

Y el diluvio cayó...

Ahir, des d'un punt de vista meteorològic, va fer un dia de "perros": una nuvolositat tranquil·la es va estendre sobre la comarca garriguenca, acompanyada d'un vent traveser durant tot el dia. Jo estava amb el meu amic Langbaum, lluitant contra un atac seriòs i debilitador de falta de concentració i ganes, provocat per un acostipat d'enveja i un deliciós matí matant neurones davant la tele, quan en sec els núvols benèvols del firmament comencen a mudar, com a veritables cameleons demoníacs, el seu to blanc i amigable, pel negre de l'infern atmosfèric. Em miro l'hora al mòbil, i veig que són quarts de nou: tot just tornava a ser amiga de la concentració, i jo i el Langbaum ens anàvem entenent... i comença a caure gotetes. Segueixo llegint, pensant que serà una típica tempesta d'estiu: una mica de broma durant 20 minutets, i ja tots tranquil·ls i en pau un altre cop. Però, en sec, tot i el Langbaum, i els taps, i el mòbil sense cobertura, el diluvi es llança sobre el meu poble garriguenc...i s'inunda el meu carrer, i baixa el torrent llampant, entre els trons i les descàrregues elèctriques i els miols de la gata que està espantada, i no sap on ficar-se, per la costa del forn de pa que està davant de casa meva. Em trec els taps, per què insistir-hi més amb el Langbaum ?, de fet ja havíem estat lliutant tota la tarda, i em poso a contemplar com el diluvi entra a casa de la veïna del davant, i miro com puja el seu cunyat molt teatralment per la costa, cridant als quatre cantons que farà pagar a l'Ajuntament els desperfectes que ha causat l'aigua del diluvi...i em poso a contemplar aquest món tan imperfecte, on el diluvi entra i fa malbé a les possessions dels rics, mentre que a les menys econòmicament afortunades com jo, que viuen a terra una mica més alta, l'aigua no en fa cas i s'escorra costa avall...

EL 4 D'AGOST: EL MEU VINCLE AMB EL ZAPATERO...

Vés per on, jo i el José Luis Rodríguez Zapatero compartim el dia de cumpleanys... ell es farà molt vell i jo encara seguiré el meu camí per la dècada dels 20. Què vull que em regalin, el món obviament... però dubto molt que arribi. Doncs, res, a seguir-lo perseguint, com sempre.

O, polèmica!

Anem a veure quines controvèrsies es troben al món aquests dies:
Els forofos de la música sabreu que últimament la MTV ha anunciat aquells 100 vídeo-clips més polèmics de la nostra era. El primer lloc se l'ha emportat la Madonna amb el seu Like a prayer del 1989, cosa que no és cap sorpresa, ja que tirar-se un sant negre en una capella sembla raó per escandilitzar-se, i més faltaria esperar altra cosa d'aquesta artista consolidada i especialista en tocar els botons als més sensibles. El quart i cinquè llocs del rànking també se'ls emporta amb Ray of light i Vogue, respectivament. Però, la veritat, no hi veig el punt polèmic en aquests vídeos, almenys que no s'és un veritable psicoanalista, i mirar el sentit abstracte de les representacions, és a dir, que en el primer es simbolitza les presses de la societat consumidora, i que, en el segon, es popularitza un estil de ball que s'estava desenvolupant als discos gais. Però això és controversial? O és que simplement s'ha d'arribar a la conclusió que donat l'ampli ventall d'escàndols, i la impossibilitat d'ensenyar els més polèmics Erotica i Justify my love, o inclòs What it feels like for a girl, en hores diürnes, ull, que això és la televisió anglo-americana, i s'ha de vigilar molt la moral dels espectadors..., han decidit escollir dos vídeos menys polèmics per contrarrestar l'exposició sumament nociva dels espectadors a l'escàndol? És clar que m'enfoto, només faltaria.
I no ens oblidem de la pobre Britney, que no pot ser menys que la Madonna, o almenys no es pot donar la impressió de què sigui menys que ella, i per això l’han ficat en el segon lloc del rànking amb la cançó Baby one more time. Però, em pregunto, és realment tan polèmic el fet que una menor d’edat es passeja davant les càmares vestida de col·legiala "provocativa"? A mi, la veritat, el vídeo em deixa ben igual, però potser jo no sóc el tipus de públic al qual es dirigeix. No obstant això, ens vol fer creure la MTV que el somni d’un grapat d’espectadors ha pogut generar tants vots com per elevar la Britney a la segona posició? En resum, avui en dia, sembla que en el món de la música, la qualitat de l’escàndol es medeix segons el nom de l’artista, i no pas en funció de les seves capacitats de tocar botons visuals. Encara que, de totes maneres, el sexe ven ...
Els forofos del ciclisme estareu al tant de la polèmica que s’ha aixecat aquests dies, al voltant de la pressumpta victòria del ciclista nord-americà de l’equip Phonak, Floyd Landis: ha donat positiu de testoterona a l’etapa en què va ser protagonista d’una brillant resurrecció, gràcies a la que va recuperar uns 8 minuts de cop. Si torna a donar positiu a la segona prova, la victòria passarà a mans del gallec Óscar Perreiro, que, tot i ser molt content, entrarà a la història del ciclisme com aquell que va guanyar la 93ª Tour de France per defecte, perquè, ja res de nou al món, un americà va fer trampes.
Ara més a prop de casa, al meu parer, cal destacar dues notícies:
Els lectors del Bon dia us haureu donat compte que, en aquestes terres, ja s’ha ideat una nova manera de pescar: fora l’antiquada canya, que requereix paciència i força temps lleure, fins i tot en el cas del més adestrats, i benvinguda a l’estimat llexiu ... 33 litres de llexiu al riu, i un miler de truites mortes, més els danys irreparables que s’hauran causat als delicats ecosistemes fluvials, però, tot plegat, què més dóna si tenim un parell de truites per dinar, i tres o quatre més per sopar, que vénen els parents de no sé on... Són ben lletges les accions que la gosseria suscita als éssers humans.
Un altre crim lleig, contra la naturalesa i que no hi surt al Bon dia, que és fruit, en aquest cas, de l’hipocresia, s’ha donat al meu poble fa un parell de dies: els qui em coneixeu, sabreu que tinc certa debilitat pels gats, en tinc una entremaliada a casa, i s’ha donat al cas que, als que no tenen casa, els he donat menjar de tant en quant, ja que em sap greu que es morin de gana. Resulta que uns veïns prepotents també ho van trobar bonic de donar-los hi menjar, i compraven sacs de pinso, per després poder fer gala de la seva extrema bondat. Aquest acte caritatiu ha durat dos anys. Durant aquest temps, els gats que venien "mendigant" s’han incrementat en número, i, al final, han començat a fer vida social a la seva escala. Solució: contractar a algú que vingui quan ja sigui fosc, que els reculli, i que se’n desfaci. No hauria estat més fàcil, des d’un bon principi, no proclamar als quatre vents la seva solidaritat amb la causa animal, dir que pertanyien a tal o qual associació benèfica, i passar dels animalons, en lloc de guanyar-los-hi la confiança per després, quan ja s’havien cansat, sellar-los-hi el destí ?

El meu amor GARFIELD+ ic

M'encanta Garfield, el podria mirar durant hores i hores, i a casa en tinc tres volums, l'únic que perd una mica quan es tradueix. No em puc creure que aquest invent d'en Jim Davis, amb el seu sinicisme amigable, estigui ideat per entretindre només als petits... Gaudiu!!

La Sang d'ORTXATA...

Després d'unes supervacances del món blogger, perquè he estat, i encara estic a desgrat meu, molt ocupada amb un tochón que es titula The poetry of experience, del que faré 5 cèntims el pròxim dia, un amic que puja al bus amb mi cada matí a les Borges, m'ha despertat del letargi (es diu així?), amb el seu graciós "sang d'ortxata" que el fa ser imà de tots els mosquits de la rodalia. No li puc acompanyar amb el sentiment, ja que a mi no em piquen els mosquits... hahahahahaha, quina sort que en tinc!! Apa, salut a tots els meus companys, o no, i ja nos veremos las caras dentro de unos días, quan us explico com un americà tarrat trenca els fonaments del coneixement... Salut!!!!!!

THE POETRY OF EXPERIENCE.

Així es titula l'obra principal de la bibliografia de la meva tesis doctoral. Una obra, un assaig fantàstic (en el sentit substantiu de la paraula, ja que no es pot pas colmar-lo d'adjectius), fruit de la ment d'algun americà tarrat, Robert Langbaum, que n'hi ha uns quants, que es posa a filosofar sobre un alter coneixement. Trenca totalment amb els fonaments de la sapiència establerta, per donar una visió de l'experiència poc associada al que el comú dels mortals, la tradició establerta i morta com diria ell, tenen per experiència. Amb aquest assaig m'hi embolico de tarda en tarda, fins que les neurones em diuen prou, i em vaig familiaritzant amb un sub coniexement, anti establimet, que neix de la divisió expressa entre pensament i sensació/ sentiment. Anem a veure breument el que diu aquest bon senyor sobre l'experiència:

1- L'experiència neix com a resultat d'una percepció extraordinària anterior al pensament. Aquesta percepció es veu afectada per la perspectiva vital de l'observador, i trenca amb la idea tradicional que té d'un objecte. Aleshores, per tal de poder entendre aquell objecte, es veu obligat a endinsar-se mentalment en ell, mitjançant l'imaginació, una facultat que no té res a veure amb el que la tradició entén com a imaginació.
2- L'incorporació de l'imaginació al procés actúa conjuntament amb la seva perspectiva vital, i dóna lloc a una evolució, on es rescaten conceptes claus i es desenvolupen en clau dramàtic.

3- I és aquesta evolució que constitueix l'experiència pròpiament dita. Qualsevol raonament posterior posterior a aquesta persepció, aquell abstracció d'allò que se sent que s'ha percebut, esdevé problemàtic, perquè s'allunya d'allò que podem comprovar sensualment.

Resumint, es podria dir que el procés que ens descriu aquest escriptor desocupat no és cap altra cosa que el camí de l'experiència, és a dir, la forma en què fabriquem la nostra opinió sobre el món que ens envolta. No és, per tant, una poesia que presenta experiències de la vida quotidiana de l'escriptor, sinó que una lírica que explica el procés de creació d'aquesta experiéncia.

Des d'un punt de vista totalment sincer, es podria dir que és una veritable menjada de coco que m'estic llegint a ritme de comptagotes, i que encara ocuparà el meu temps, segueixo insistint, molt a desgrat meu, durant un bon número de dies. Quan l'acabi, que l'esperança és l'últim que es perd, tot s'ha de dir, em plantejo llegir quelcom lleugeret, com un tractadet de metafísica ...

LA VIDA EN PARADOJA

No es un error, presiento, ni obstinación siquiera
esta forma fatal de estar en compañía,
como al corro de niños.
No es juego, ni un destino.
Es refugio de corros más sombríos
y al fin, después de tanto,
es pánico a las sectas y es aversión al grupo.

Este tiempo letal sin religiones,
este mundo infernal de banderas caídas
no convoca a los hombres alrededor del fuego
por nada ni por nadie,
pero los hace vanos, mortales como siempre,
los incendia por dentro,
enreda sus arterias con el viento.

Arrastra el individuo en este tiempo,
sin filiación ni dignidad ninguna,
en un rincón cualquiera sus cadenas
con la sombra partida.
Y esa inercia social,
ese afán de nivelar no se entiende
si ya no quedan metas ni pautas colectivas
ni el eco visceral que dejan, por la fe,
las voces de los mandos convencidas.

Por eso huyo con otros de las catervas ciegas
que la Historia al caer nos ha traído.
Y porque nos juntamos, parecemos unidos;
pero es, presiento, un pacto para salvar la piel:
la vida en paradoja nos aleja
de amargas soledades
y nos protege y libra de morir confundidos.


No sé què té aquest poema del Leopoldo Alas, però m'emociona cada vegada que el llegeixo. Crec que potser és molt sintomàtic amb el clima polític que estem vivint de moment.

Super + rídicul...

Ja és oficial, ha començat l’estiu: hores i hores de claror infiltrant-se en les vides de tots nosaltres. Una nova època, unes modes estúpides reciclades...com la que s’ha deixat veure des d’un temps ençà, des d’aquells primers dies en què el sol es començava a fer-se notar: portar les ulleres de sol, però, ull viu!, dintre dels edificis, perquè justament és a dintre on el sol més molesta, car es cola per aquelles escletxes que l’home, en la seva voluntat infinita d’estalviar electricitat, va creure convenient posar en mig de les parets: les estimades finestres. Està àmpliament documentat que el sol pot arribar a ser dolent, i que els raigs ultraviolats són capaços de danyar, no només la pell, sinó també la retina, però, Mare Meva!!, no pas estant a dintre dels edificis!
És per aquesta raó que he decidit fer homentage a tots aquells fashion, que van per allà fent-se els xulos perquè van a la última amb les seves ulleres de sol dins dels edificis. Però, com amb tot, la meva bondat té cara malèvola, ja que també voldria remarcar que, a dintre dels edificis no fa sol, i que no deixin de semblar ridículament patètics quan s’han d’empegar a la pantalla d’un ordenador de la biblioteca, perquè no hi veuen res per culpa de les ulleres de sol !

Perquè no ens tornarem a veure...

i et trobaré a faltar. Pel record del meu estimat amic Jenaro Català, que va morir la matinada del 8 de juny del 2006. Al final has aconseguit eixir del tumult que tant de temps vas experimentar i que, a ratos, vas compartir amb mi. Pau...

Crítica cinematogràfica: Diario de una becaria.

Aquesta pel·lícula espanyola retrata la vida d'un grapat de becaris que van a treballar un estiu en una empresa mediàtica: la CNC (d'on podrien haver tret aquest nom?), una cadena de ràdio. Hi ha els típics protagonistes: la femme fatale, la tonta, el ninfòman, que realment és un verge d'arrelades fantasies sexuals frustrades, i la rebel amb causa que lluita contra la injustícia d'aquest món de becariat: la precarietat laboral, l'obligació de fer tota la feina, sense cap garantia de contracte al final dels mesos de calor. El cap de l'emisora és un fill de veí, un mandamás, que ja comença a ser un tòpic en aquesta mena de produccions, que no sorprèn a aquelles persones acostumades als tòpics. La rossa tonta, la femme fatale, aprofita la seva caballera tenyida i cos de somni per arreglar-se un contracte fix, mentre li acalenta molt més que la ment al cap, que s'empassa tota la jugada pensant que, si li dóna el contracte, acabaran al llit. Però la tia és molt espavilada i, quan ja té el contracte, li deixa clar que s'ha acalentat tot solet, i que ella no li ha promès res. L'altra gran protagonista, en una pel·lícula que, en certa manera, imita l'estil de La Colmena del Cela, degut a la quantitat de protagonistes, cosa que embolica la trama i pot arribar a marejar a l'espectador, com deia, l'altra gran protagonista, la morena, és una rebel, que volent fer les coses bé, les acaba embolicant més. No es penja de les faldilles del cap, com fa la rossa, sinó que més aviat li toca els nasos. Conseqüència, la fa fora dos vegades. Un locutor de la cadena la exigeix com a ajudant, perquè veu en el seu esperit voluble una promesa de futur, però al final acaben els dos al carrer. No obstant això, tot acaba bé al final, a l'estil de lo millor dels Grimm, ja que el locutor s'assegura una nova feina als dos. No s'arriba a aclarir que els hi succeix als altres becaris, un marxa emprenyat de l'empresa, una aconsegueix un contracte fixe perquè clava la daga a l'esquena d'una de les altres becàries... En fi, una pel·lícula de trama molt tòpica, que ja s'ha vist milions de vegades, i encara que ja se sap que no hi ha res nou sota el sol, aniria bé una petita innovació de tan en quan.
En resum, una pel·lícula no massa bona que retrata allò que tots sabem: que no hi ha una manera ràpida i fàcil d'aconseguir la fama i un contracte en els cercles mediàtics, ni en cap altre.

L'ORGULL FRIKI!!

Segons he llegit al suplement EP3 d'El País del divendres passat, ara resulta que aquells de nosaltres que viatgem pel mar d'aquesta vida, amb els nostres interessos a la màniga som frikis. És curiós, però, des de què naixem, la gent ens va posant etiquetes: primer, els pares, ens otorgen l'etiqueta de pertinença, aquest/a és el nostre/la nostra fill/a; després, els mestres ens hi afegeixen la d'alumne, a la qual, més endavant, hi afegeixen altres qualificatius, bo, dolent, traveser, vago, etc. I ara, és la societat, o almenys aquella part de la societat sense afeccions de gaire monta, que en reparteix una altra d'etiqueta: Friki

. Però, jo pregunto, qui és més geek, la persona que porta la samareta oficial de Star Wars, o la que duu lo últim del Bennetton o Zara? No seran, sinó, tendències dintre del món poc precís, intransferible i comú del fenòmen friki? Visca el "frikisme"!, però sense cap descriminació.

Si et ve de gust prendre un descans...

hi ha qui t'ho facilita. És sabut que la raça humana destrueix, d'una forma o altra, volent o no, el medi ambient i el seu balanç natural. No obstant això, val a dir que per cada espècie que destruim, introduim un altre. L'altre dia quan estava corrent, em vaig donar compte de la varietat de noves espècies que floreixen en qualsevol indret més o menys net: hi ha, per exemple la flor-sofà, una varietat ben estranya de planta que es presenta de múltiples maneres, sense pètals coixins, amb espines molles...I és curiós, però allò on floreix una d'aquestes misterioses flors, al cap de poc temps el camp es colonitza d'elles i, entre les flors-sofàs broten altres espècies boniques i igualment rares, com l'arbust bossa de deixalleria que, quan escampa el su polen, omple el camp d'una riquesa cromàtica inigualable...
En fi, no ens cal patir pel mal que fem a la naturalesa, ja que si destruim una espècie, introduim una de millor que ofereix més possiblitats d'acomodació a les nostres necessitats!

La clonació ideològica.

És un fenòmen àmpliament vist, a totes les ciutats, a tots els pobles, de totes les comarques, regions i països, sempre hi ha algú que protesta contra algo: els immigrants, els maltractes, el bar de la cantonada, la nova cimentera que extendrà un element cancerígen per mitja comarca, i bona part de la del costat, la caserna pel poble, etc. Des del moment en què un veí penja un cartellet al balcó, com a clons comencen a aflorar pancartes i escrits de totes les finestres i portes i qualsevol forat viable, dels demés edificis del carrer. És igual si, de bon principi, tots pensaven igual, el cas és que tard o d'hora, tots hi cauen: n'hi ha que s'adhereixen dissimuladament, amb un paperet mig amagat darrera la persiana trencada, d'altres que es llancen amb més ganes a l'empressa entre mans, i sota el lema de s'ha de ser solidari, cobreixen totes les superfícies cristal·lines amb cartells i pancartes d'última generació, que el cosí o la tieta del veí de la casa de vacances, han fet en 5 minuts amb el seu ordinador nou... Però, solidaritats a part, sembla que abandonen les seves pròpies ideologies per apuntar-se a la moda, perquè els fa por que si exposen la seva vertadera opinió la pròxima manifestació escrita serà Fem fora al veí de la casa de la cantonada, que no opina el mateix que nosaltres... No cal anar tan lluny, tothom té la seva opinió, això és el que ens distingueix dels altres i ens fa interessants, que si tots fossim iguals, què avorrit que seria lo món... Evitem a tota costa la simple clonació ideològica!!!!!!

Els límits de l'eternitat.

Els sintagmes per sempre, para siempre i forever quin valor tenen? Quantes vegades hem relacionat un concepte etern amb la nostra vida? Amigues per sempre? pues, no, perquè a la mínima me n'aniré amb una altra que em promet no sé què, que de totes maneres al final no caurà, i ja ni cal que parlem de l'amor. Al món de la música, quants artistes es pensen que duraran per aquesta quantitat sumament subjectiva de temps que és "sempre". Ara estic pensant en l'últim disc, de fa un parell d'anys, que van treure al mercat les Spice Girls - Forever, potser de lo millor que havien tret -, no les va garantir l'eternitat, ja que sense la Geri, molts consideraven que no valia la pena comptar per sempre amb el seu disc entre la seva col·lecció. Donada la precarietat de l'existència humana, avui estan molt de moda els músics virtuals, o semivirtuals, tipus Gorrillaz o Gnarls Barkley, que acaba de robar el número 1 gràcies a la seva difusió per internet. No obstant això, quan la generació dels 80 i 90 ja no existim, quedarà rastre d'aquests grups ultramoderns...no ho veig tan clar. Sembla ser que alguns artistes més consolidats entenguin l'eternitat des de la perspectiva del canvi continu, quan mor un del grup, que s'apunti algú que encara té les espectatives d'eternitat intactes, com han fet tan sols l'any passat els australians INXS, encara que això va ser una fita impossible en el cas del Freddie Mercury (o Faruk Bulsara, com millor el coneixia la seva família). D'altres, per trobar continuitat, es veuen obligats a modificar parts del repertori per trobar l'esperança d'eternitat dintre de societats més conservadores, on les paraulotes i al·lusions al sexe són una innovació, com és el cas dels Rolling Stones a la Xina; però dubto molt que això faci durar el seu record per sempre. D'altres, com la Madonna, es pensen que recular figurativament en el temps, els guardarà plaça...
Per sempre, para siempre i forever, doncs, són praules i sintagmes que s'usen amb freqüència, però quin valor tenen? L'altre dia paralava amb el meu tutor de tesis, i li demanava que em recomanés un diccionari de símbols, perquè volia tenir un a casa para siempre, però aquest para siempre quin límit té? dura fins que m'acabi d'adonar d'una vegada que el chollo de les lletres no té futur, i que val més que em dediqui a lavendera o charlatana, que sembla que paguen més; o que em fiqui al món del periodisme o la crítica literària, que cremen molt, encara que tot crema, fins i tot la tesis doctoral últimament...
I quan vaig a la consulta d'oncologia amb ma mare, i li diuen que els seus nivells tumorals estan en augment, i que restaran així per sempre, això vol dir que continuaré tenint mare durant dos setmanes més, que arribarà a la meva lectura de tesis, o que demà estarà morta. Algú té una resposta?

Més Woody...

Jo vaig ser expulsat del col·legi
per copiar en un examen de metafísica;
vaig mirar dins l'ànima del company
que s'asseia al meu costat.

Woody Allen.

Al·lèrgia a la primavera...

Contemplant el matí que m'espera a la feina, que des de què han canviat els rellotges comença una hora abans, reflexiono sobre la meva al·lèrgia a la primavera, mentre intento veure aquesta pantalla a través d'una conjuntivitis de copón, i les teranyines que tinc als ulls de no haver dormit gens. Embriagada d'antihistamínics, que no sé ni quin dia és, porto un acostipat de polen al damunt que quasi em fa imprescindible comprar accions en la companyia més gran de mocadors de paper (per no dir una marca comercial molt difosa, i que quasibé tothom, menys yo, fa servir). Aquests dies al anar a córrer pels camins al voltant del meu poble, tots els mosquits, les mosques, vespes i demés insectes m'han localitzat, com si portés un imà al cos... I em plantejo, si tot plegat és possible ser feliç quan ets mil vegades més cegata del normal, no pots respirar ni engulir, i, si fossis susceptible (que no és el meu cas, a part de amb les vespes),tindries el cos ple de picades...Sort que no estic enamorada, sinó crec que se m'acabaria d'enfonsar el món!

Els avantatges (i inconvenients) de ser atea...però de molt bon rotllo!

Tot just començar l'escola als 4 anys, tot just la primera setmana, em vaig trobar amb una assignatura totalment nova que no em va inspirar massa confiança: l'educació religiosa...Era un tema del que mai s'havia parlat en el sí del nucli pagà de casa meva. I com que sempre he estat de naturalesa preguntona, amb cert gust per abusar de la paraula per què, em vaig posar a interrogar, tot i només tenir 4 anys, a la pobre professora sobre aquestes criatures de conte que vivien per sempre i et perdonaven tot... La veritat del cas és que vaig descobrir ben aviat que no perdonaven res, ja que la meva curiositat em va guanyar el càstig per preguntona. De cara a la paret, i amb un bon cabreo al damunt em vaig posar a rumiar la qüestió de si faria espai a la meva vida per un tema que plantegés tants dubtes i tantes preguntes... Per tallar una història molt llarga, vaig arribar a la conclusió de què apostar per l'ateïsme regnant a casa no era mala idea, i és per aquesta raó, després de tants anys de plaer ateïsta, em plantejo els avantatges (i els inconvenients) de la situació:
Avantatges:
1. Pots dormir els diumenges al de matí, i tots els altres dies de festa religiosa en què els fidels van a l'església;(penseu com es queixen en Homer Simpson o el protagonista d'Ana Karenina)
2. T'estalvies un munt de peles, perquè no cal fer la teva reserva al cel;
3. No et cal fer pilota als capellans, perquè ells et facin la reserva;

Inconvenients:
1. Tens un amic menys amb qui confiar, però si de veritat et van el rotllo dels amics invisibles, sin comentarios;
2. Tot cristi fidel intenta convertir-te a la seva opinió, perquè els fa por que no entraràs al cel i et condemnaràs per una eternitat...però tant se val, ja que jo aposto per aquesta vida provada...

Les coses que et trobes en un autobús...és increïble això, però ben cert.

Com a usuària regular del transport públic, més que res perquè mon pare és un d'aquells que es morirà amb el volant ben agafat entre les urpes!!, em vaig fixant en lo que la gent es descuida en els seients. I vet aquí, que l'altre dia em vaig trobar una peluca, una mata de cabells grisos en un dels seients. Ara bé, es poden perdre moltes coses en un autobús, però mare meva, la perruca, això és el colmo! Tinc un molt bon amic que només fa que deixar-se el paraïgues a l'autocar, i que deu gastar una mitjana de deu paraïgues a l'any, fins i tot si li regalo un, com a ànima caritativa qué sóc, el perd de costum ja. També algun espavilat o espavilada, podrà aprofitar per perdre alguna altra cosa a l'autocar...sempre que tinguin un conductor que només té ulls per la carretera i no pels entreteniments dels viatgers... PERÒ LA PERRUCA, LA PERRUCA... això és molt greu, vet a saber què feia el bon senyor o la bona senyora per perdre's la cabellera postissa. I després, al carrer, no es devien plantejar Coi, si que passa corrent, com és que al meu cap passa tant aire...
La veritat, la gent és més descuidada, si es deiexen la perruca a l'autobús, ves a saber de què se n'obliden si et vénen a veure a casa... Ai déu meu, quina gent!

No em fa por la mort...

sinó que és la quietud allò que m'atemoritza. Quan diuen que només comences a valorar la vida de debò després d'una experiència (o més d'una, perquè hi ha alguns que reincidim) de mort, és ben cert. Fa uns quants anys malgastava el meu temps, una hora, un dia, una setmana, mesos i mesos sense fer res productiu...només pel simple fet que et penses que hi ha molt de temps. Aleshores, un bon dia una simple infecció (primer), o un abús del cos (segon), et porten cap allà on mai esperaves arribar de tan jove: i et trobes amb la mort, o més ben dit, no te la trobes, perquè jo no vaig experimentar absolutament res en el temps en què vaig estar clínicament morta... Serà que de tan jove, encara no havia abonat prou diners per fer el típic episodi de vol sobre el meu cos, que quasibé tothom que ha passat per la mateixa experiència descriu, tampoc vaig veure cap espectacle lluminós, ni cap ésser esperant-me amb els braços oberts (ni, per descomptat, cap dimoniet amb la forquilleta cremant)... simplement durant un temps vaig trepitjar el terreny de la no existència. No fa por la mort, deixes d'existir i no t'enterres, fins després quan veus les cares preocupades, la gent al teu voltant aguantant-se l'alè... i quan obres els ulls, inconscient de lo que ha passat, les llàgrimes de felicitat...
En fi, morir no és emocionant, només ho és pels espectadors, per aquells quatre gats que pateixen per aquell qui ja no pateix res... no obstant això, t'empega una necessitat d'aprofitar el temps, i de valorar tot el que tens al teu voltant, per nimi que sigui... i és que ara no paro quieta, he d'estar tot el dia amunt i avall, coneixent gent, fent coses, veient lo món, acumulant experiències... per aprofitar aquests quatre dies al màxim. Però tot sense cap compromís a llarg termini, ja que només em prendrien la llibertat, cosa que ja em farà la mort quan em vingui a veure de forma definitiva.

Un parell de cites...

"I once took a speed reading course and read War and Peace in 20 minutes.
It's about Russia."
Woody Allen.

"Long stem roses are the way to your heart,
but he needs to start with your head."
Madonna: "Express Yourself".