El racó de la poetessa Lulú

Medidas anticrisis

2011-08-19T11:55:00.005Z

El país fa fàstic del malament que va...tanquem farmàcies perquè les autonomies no poden pagar, tanquem CAPs perquè el pressupost coixeja i no hi ha prou diners per a continuar oferint un servei satisfactori, segons la Sra. Rigau hastat necessari tancar algunes escoles...i no només passa això a Catalunya, sinó que e Castilla i Lleó (si no recordo malament) també coixeja en matèria farmacèutica.

Són tan sols alguns casos que demostren que l'Estat Espanyol encara lluita contra la crisi i que no destaca precisament pel seu èxit. Ironies i sarcasmes apart, em pregunto com és que si Espanya amb el seu conjunt d'autonomies va tan malament, que es pot permetre el "luxe" d'acomodar tanta festivitat religiosa? Els números ballen, i és cert que no és veritat tot el que se sent -- la desinformació és un gran perill dels mitjans de comunicació --, però tot i això com és que tanquem farmàcies, CAPs, escoles, parlem de tancar ministeris i diputacions inútils (tot i que només és un parlar) i mil i una mesures més que s'encapçalen sota el títol de "Medidas anticrisis", però per l'altra banda ens tirem la casa per la finestra per a donar la benvinguda a un vell representant d'una institució que busca reclutar amb bones paraules nous adeptes als rengles de l'ordre sacre del segle XXI. No, no, no us fiqueu amb mi amb la diatriba de què sóc una laica incondicional, ja que simplement repeteixo les paraules d'una feligressa molt astuta que va afirmar que veia la incompatibilitat entre l'espiritualitat i el ritme modern d'existència. Religió sí, però amb seny! Potser la visita Papal, tot i bonica arriba en un moment quan el país s'hauria d'estar de gastos estrafalaris i invertir més en el futur del món tangible amb greus problemes econòmics, més que en la promesa d'un món sense obstacles i plena d'iniciatives intangibles!

L'estat de l'economia...

2010-05-21T10:08:00.003+01:00

Fa pena, fa pena, l'estat de l'economia d'aquest país, companys i companyes! Milers sense feina, retallar les pensions als més necessitats, treure subvencions i fastiguejar en general a la gent que no tenen recursos...gent professional que s'ha d'apuntar als cursos de formació del SOC per equiparar-se al que demana el món laboral: persones amb poca formació als que se'ls pot pagar poca pasta. És paradòjic, però, com més estudis tinguis, menys possibilitats de trobar feina! Com més cicles formatius i graduat d'ESO tinguis, benvingut/da al món laboral!
No obstant tot això, potser el que més molesta a una persona professional amb estudis com jo, és que les feines a les que, per titulació, podria optar, resulta que no m'hi puc presentar perquè són de mitja jornada i necessito tenir una feina i haver estat treballant durant dos anys...per començar: estem en crisi!!! - no ho oblideu -, i com pot ser que oferim feina a gent que ja en tingui, quan hi ha tanta gent que no en té! No seria més raonable oferir aquestes feines a gent qualificada que no tenen feina i així minvar la taxa d'atur del país! En la present situació econòmica, no s'hauria de putejar més als que tenen dos feines, als que tenen una feina de funcionari que també treballen en una acadèmia i es forren, en lloc de donar-los-hi més possibilitats per enriquir-se a costa dels altres! Algo passa en el país quan putegem als pobres i donem encara més oportunitats als afortunats! Potser el Sr. President hauria de començar per retallar feines i obrir llocs a altra gent qualificada, i així reduir el número d'aturats, que no pas retallar sous i pensions a la gent que quasi no poden subsistir!

Uuuuuuuuu! Ahhhhhhhhhhhhhh!

2009-10-29T15:40:00.005Z

Resulta que l'altre dia quan cercava a un buscador molt conegut aquest espai meu, vaig trobar que alguna persona m'ha tildat d'insensible en una altra pàgina que registra aquestes coses pel que vaig escriure sobre l'Eulana Englaro. He de dir que em fa gràcia haver-li tocat tant els nassos a algú que s'ha molestat a ficar-me una etiqueta, em dóna un plaer...no, no, una satisfacció enorme! Així sia ara que, per expressar coses que són veritat que la gent s'hagi de picar, total el que vaig dir ho vaig dir amb correcció i enfocant-ho des del punt de vista del que voldria que fessin si jo fos la víctima...No em disculpo, que li hagin per fi donat la pau a aquesta pobre noia que portava quasi 20 anys vegetativa, buida d'ella mateixa, i contribuint al dolor dels que la estimaven i no reconeixien la persona que va ser en la carcassa buida, em sembla correcte...i pels que em tilden d'insensible, només se m'ocurreix badallar! Yawn!

Qui té més cor és aquell que és capaç de deixar marxar les coses que estima, amb la seguritat de què, d'alguna forma o altra, tornaran cap a ell! L'insensible simplement no té cor...

PIDULENTA!

2009-10-13T19:41:00.004Z

Filòloga aturada es dedica a inventar paraules noves per passar les hores tedioses de la desocupació, el buit econòmic que la precipita al marge de la 'pidulenteria' - unió de 'pidolaire' i 'pudolenta' -, sinònim de noia aturrada sense un duro...

A tot arreu veig articles i anuncis que parlen de com estalviar de cara a 'la cuesta de octubre', però, seductors, deixen de dir que un duro cria a un altre, i que si no en tens cap, només et queda una solució lametable, ergo, convertir-te en 'pidulenta'! Quina mania!

Britney reciclat

2009-10-05T18:48:00.003Z

Celebration, el recopilatori esperat de la Madonna, ha sortit al mercat, i fa una setmaneta que sona al reproductor del meu ordenador. Però, el que sona no és la Madonna de sempre, ritmes sofisticats, lletres ben pensades, so medit...sinó una especie de puteria barata d'una dona cinquantona que ja és hora que es tapi i no ensenyi tanta carn musculosa. Les dues cançons noves, 'Revolver' i 'Celebration' contenen diàlegs explícitament sexuals que es desdiuen amb la sutilitat artística d'aquesta dona: des de quan una dona madura es tira als peus dels homes com si fos una adolescent frustrada, i els invita a despullar-la? Massa em sona a Britney Spears reciclada i no pas a la Madonna de sempre. El sexe ven, però em sembla que el que fa la Madonna en la seva última entrega és posar fred, i no pas calent. La reina del reciclatge, que s'ha reinventat tantes vegades, s'ha quedat sense idees aquesta vegada i ha decidit 'emular' a una altra fracassada del pop que, a diferència dels residus reciclables, ja no admet ser reciclat més...

We're on a road to nowhere...

2009-09-13T12:30:00.003Z

Companys, companyes, no anem a cap lloc...Tantes carreres saturades que t'encaren a un somni inútilment massa lluny de les nostres mans, per veure`s algun dia realitzat...He acabat d'estudiar, per fi, diuen els meus pares! (i tot sigui dit, jo també fins a cert punt!), el doctorat està complert i ara és hora de buscar feina i donar forma al futur! Però, vet aquí, i és trist, que, com els famosos d'avui en dia, no es necessiten títols, ni estudis, ni aptituds ni cultura...perquè qualsevol amb mitja neurona i un certificat de no res es converteix en l'estrella de no sé quina telebrossa de moda...Per ser famós, no cal res d'especial, i per treballar tampoc...Sóc doctora, el Servei d'Ocupació de Catalunya em diu que, si tinc una mica de sort, em cridaran per desenvolupar les tasques d'auxiliar administrativa...haver-ho sabut fa 10 anys! Que no hauria estudiat res!

Val més ser vulgar i poc educada en aquest món, perquè és l'única garantia de què conseguiràs l'èxit i et fortràs millonària!!

Tornem a la càrrega!!!

2009-09-01T09:52:00.004Z

Després d'una llarga absència per una sèrie de problemes familiars, dels quals alguns ja esteu al corrent, torno a la càrrega i em poso mans a l'obra de seguir despotricant de les coses superflues que poblen la nostra vida a través de l'espai internàutic compartit: a la realitat inútil del féicebuk - no en tinc i no me'n penso fer -, s'afegeixen els tests inútils de ' A qué famoso te pareces?' Bé, anem a deixar una cosa clara, qualsevol persona amb mitja neurona ben assentada al cervell, tindrà molt ben païdes les teories de la singularitat humana i fugirà d'aquestes trampes acumula correus-enviament massiu d'spams...Com coi, si jo sóc jo, o almenys ho era l'última vegada que ho vaig comprovar, he de semblar-me a algun artistilla de poca monta que només fa mal als ulls amb les seves ruqueries reciclades de moda! Que si m'assemblo a la Paris Hilton o a la Beyoncé Knowles? Ho dubto, primer de tot, només tenint en compte els 'accidents' de l'ésser, ho veig negre: vaig néixer abans de les dos, tot i que són contemporànies meves, una és negra (pinta malament això, ja que jo de negra, no gran cosa), l'altra és una pèrdua d'espai que va acumulant 'amics reality' allí on va. Totes dues són més baixes que jo. Totes dues fan veure que canten en ocasions, jo només canto de tant en quant a la dutxa i no ho faig veure! Totes dues són riques, mentre que el meu compte corrent participa en la crisi general que des d'un temps ençà sacseja aquest món real en el qual no ens assemblem a les artistes busca-fama...

L'altra opció era el Rafa Nadal, però tinc molt assumit a aquestes altures que no seré mai home... o sigui, la resposta sembla diàfana en el seu neguit de recopilació de adreces electròniques per nutrir els spammers toca-collons! Si tant clar és perquè hi ha gent de poca cèl·lula cerebral que es llancin a la recerca d'una resposta intrigament avorrida?: Vd. se parece más al Rafa Nadal! Tonteries!!

Un nou time out!

2009-06-17T08:43:00.002+01:00

Us deixo amb un parell - llegiu tres - pàgines web d'interès i que us faran riure en aquells moments quan la moral frega baix. Gaudiu! i ja ens tornarem a veure més endavant, o no...

P.d. Estan a links...

Les paradoxes del feicebuk!

2009-05-24T15:04:00.003Z

No en tinc de feicebuk, i no me'n penso fer: la idea de viure una vida lluny de l'anonimat, a l'aguait de tothom que passi per allí en busca d'una raó de ser, no em crida l'atenció. La integritat que tinc em serveix per anar tirant endavant, sense el support d'altres que recerquen els 5 segons de fama als ulls dels demés internautes. No obstant això, de tant en quant m'arriba algun recordatori de què tal o qual em vol agregar al seu espai de feicebuk. Vet aquí, que l'altre dia - llegiu setmana - em va arribar un recordatori d'una noia amb la que vaig coincidir a una entrevista de feina a Barcelona, durant uns 20 minuts, a finals de febrer del 2007. Vam intercanviar adreces electròniques, i recordo que ens vam escriure per preguntar què tal havia anat l'entrevista. Vet aquí que, d'un temps ençà, m'envia un recordatori dient-me que em vol afegir al llistat d'amics de feicebuk...PERÒÒÒÒ, per què coi em vol agregar, si no ens coneixem i no ens hem vist des del febrer del 2007, i no hem continuat en contacte, PER QUÈ voler agregar-me al feicebuk! Ho trobo una veritable pèrdua de temps!

No ho sé, potser abans no era tan sarcàstica, potser serà cosa de si algú ho sap que m'enviï un recordatori del feicebuk aclarint-m'ho...

Curiositats de les llengües...

2009-04-22T06:58:00.003Z

Als diaris del dimecres passat vaig trobar un articulet interessant que, tot i ser un exemple tràgic d'alguns dels mecanismes de la societat d'avui en dia, em va fer reflexionar sobre l'ús metafòric i la interpretació malauradament, ho repeteixo, equivocada que en fem d'aquests mecanismes figurats d'expressió: Un senyor de la zona de Barcelona, prop de l'edat de jubilar-se, ha passat a disposició policial perquè al seu pis es dedicava a practicar ''operacions quirúrigiques''. Una de les seves especialitats eren els augments de pit, a només 250 euros, que practiva al seu domicili brutet i ple d'animals domèstics de tota mena. Es veu que venien noies de tot el país a fer-se la ''intervenció'', ja que el preu assequible cridava molt la seva atenció. No obstant això, el poc professional de la salut, simplement les injectava silicona al pit amb una xeringa industrial, sense anestèsies, i preocupacions higièniques de cap mena. Tot i que s'ha de ser molt mal informada per emprendre semblant operació en la que la silicona, que quedi dit, s'injecta sota la pell, no em puc deixar de plantejar si la llengua en la seva existència metafòrica afavoreix aquestes situacions, ja que qui no haurà sentit mai comentar:

...Me he puesto silicona...
...Se ha puesto silicona...

Noies tràgicament estúpides i enganyades pels mecanismes metafòrics de la mateixa llengua, han acceptat malvendre el seu benestar pel preu d'estar a l'altura de l'idioma que les vehicula pel món i que les va transportar a Barcelona, al pis d'un professional de la insalubritat...

La veritable cara de la gent...

2009-03-06T10:09:00.004Z

Els monstres, ens han ensenyat, només viuen en els contes de fades, no obstant això l'educació, com a institució basada en un principi de creativitat humà, comparteix les seves mancances: els éssers humans mentim, i el sistema educatiu (i no només parlo d'allò que s'ensenya a classe, sinó que també dels valors que ens formen i que rebem d'altres fonts) conté mentides!
Gran part de la nostra educació la rebem d'activitats socials i familiars, és a dir, de monstres qüotidians: monstres de múltiples cares amb els que formem enllaços de més o menys continuitat, i que ens vénen la seva suposada amabilitat al preu de quedar bé i sufragar el compte de la consciència que, omnipresent, demana molt més del que aquesta mena de gent pot arribar a oferir-li com a recompensa...No obstant això, arriba un moment que el 'quedar socialment bé' es demostra com aquell valor buit d'afecte que sempre ha estat i el monstre es revela en tota la seva lletjor!
Quedar bé per consciència és un camí sempre equivocat: una veritat ben sentida, encara que probablement de contingut dolorós dol menys a la llarga. El monstre cohabita amb nosaltres, i ens demonstra la seva poca substància diàriament...la qüestió és descobrir-lo i superar la seva poca substància!

-------------------------------------------------------------------------------------------
Post dedicat a un ésser molt estimat que ahir només es va trobar amb monstres!

QUAN LA MORT ÉS L'ÚNICA OPCIÓ HUMANA...

2009-02-10T16:24:00.006Z

Eluana Englaro ha mort...per fi, després de disset anys de ser simple carcassa humana buida d'humanitat. La mort assistida torna a obrir el debat sobre les possibles justificacions morals de l'eutanàsia. És correcte ajudar a algú a morir? La resposta sens lloc a dubte és que SÍ, un SÍ en majúscules, sense lloc a discussió ni malsentesos.
Un poeta molt conegut exposa en un llibre que ell en temps recents m'ha confessat que és una obra forçada, en comparació amb la resta dels seus llibres que han nascut per una sort d'inspiració, com deia exposa molt bé la diferència entre la calma i la pau. Es tracta de dos estats ben diferents que rarament es creuen benèvolament pel nostre camí: la calma és aquella especie de quasi felicitat que s'alça amb nosaltres els dies que ens llevem tard i no tenim res a fer, i ve molt condicionada per les circumstàncies. Poques vegades condueix a la pau que és un estat més rebuscat i menys disposat a prestar-nos la seva benevolència. Durant els últims disset anys, Eluana Englaro ha viscut la calma imposada per les circumstàncies; per fi ha arribat a la pau.

Sovint li dic a la meva mare que si mai em passi res semblant que no em tingui així, en estat vegetatiu esperant que un dia deixi de ser una carcassa buida de la persona que sóc. No som el nostre cos, la carn i els ossos no són allò que fa que la gent ens estimi, sinó aquella llampegada d'esperit que es coli pels nostres ulls i s'enfili per la nostra llengua. Quan això deixi d'existir i només quedi el cos, la forma exterior, el paper físic que faig en el món, per què mantenir-me en estat vegetatiu. No seré jo, sinó només una carcassa buida de la que vaig ser!

El somriure només és la "huella dactilar del alma" quan aquella ànima encara està personificada!

Coses que em pregunto...

2009-02-09T19:26:00.007Z

Fa dies que em pregunto per què els 'artistes' (i ho poso entre cometes, ja que em sembla un terme que es fa servir massa a la 'ligera', és a dir, sense massa fonaments) són cada dia més plàstics. Aquest matí navegant m'he trobat una imatge recent dels germans Jonas (d'aquí l'ús qüestionable del mot 'artistes') i, la veritat, el pose, l'enorme falta d'expressivitat, el cabell massa estilitzat amb gomina, la seva mirada patèticament poc seductora...els feia semblar manequís, substituts pseudo-humans de cartulina que anaven a no sé on a fer el paper (en el sentit quasi literal del terme si ens hem d'atendre al seu aspecte cartulínic forçat). I és més, posats a comparar, i que consti, no és que em fixi massa, sinó que és tan sols una observació sarcàstica de les que faig, si comparem una foto dels germans Jonas amb les seves rèpliques de cera, és complica la cosa: QUI ÉS QUI?

Vegeu i compareu:

PRIMERA IMATGE: CERA. SEGONA: ELS ORIGINALS...O NO? I VICE VERSA!

Potser si fos una noieta adolescent amb les hormones a flor de pell saltaria a la defensa d'aquests aspirants a artistes, que no ho seran mai...Encara que, coneixement-me com em conec, ho dubto!

Com pot ser que l'espècie humana hagi deteriorat al punt que allò que sembla de novel·la (el salt d'aquests 'artistes' [ejem] a la fama, etc), ens cridi més l'atenció pel suport de paper compartit (les revistes que ho expliquen i la seva aparença inexpressiva de cartulina) que les 'persones' [ejem] que ho encarnin? Molt baix hem caigut amics, molt baix.

------------------------------------------------------

Boicot als robots del pop: pòsters en viu amb el somriure a punt per les càmeres i les vendes!

Time out!

2009-01-29T08:07:00.004Z

Dimonis...

2009-01-29T07:59:00.003Z

Feia temps que no em trobava cara a cara amb un dimoni del meu passat: quatre llargs anys que no ens havíem vist...però de cop i volta allí estaves de nou, tan encissador com sempre, forma sinuosa de líquid apestant, amarg, però dolç per curar problemes quan una se sent a la vora del precipici...ahir, ahir, ahir...després de quatre anys de no tastar-te, et vaig acostar vas de substància caramelosa, negra i amb sucre i gas, als meus llavis i vaig beure gustosament, per a oblidar, per a sentir-me com abans, autodefinida, forta, correcta en el meu posissionament vital...
Ara a refer el camí trencat ahir per un moment de debilitat, ara a recuperar la fortalesa, però el món alegre que m'havia edificat se m'ensorra al voltant, tots presentim quan alguna cosa no rutlla, la acció i la paraula són en aquest sentit enemigues confesades i per això, ahir, Cola-cola del meu desperdici et vaig acostar als meus llavis i vaig entregar-me al glop negre de la desesperació i vaig beure amargament el perdó de la mortalitat.

Sarcasmes de l'era postmoderna: barbaritats en nom de l'art...

2008-12-11T07:52:00.003Z

El que es fa per 'amor' a l'art: un bon dia, no fa massa, un senyor d'origen valencià, músic afamat, amb molta pasta, como no?, va decidir que, tot i haver-hi crisi, i tot i que el planeta està a punt de petar, faria un ben sentit homenatge, en nom de l'amor a l'art?, a un pintor que tampoc fa massa va deixar enrera els problemes de si hi ha crisi o si el planeta està a punt de petar...si em seguiu. I que va concloure fer, en nom de l'homenatge simpàtic i ben sentit, aquest senyor músic amb moltíssima pasta...
Doncs, retre homenatge també a la crisi i al planeta que no pot més cremant un 'monument'(??) fet de dotze pianos, i el que potser és més alarmant, fet a base d'una inversió econòmica, quan no hi ha calers, i de fusta, quan la deforestació en algunes zones està al màxim a no poder més.

Cuando abandonamos las riendas del asunto...

2008-12-04T09:46:00.004Z

Notícia, notícia...blogger ocupada abandona el seu blog a un altre usuari perquè pengi algo que no sigui tan polèmic, però que igualment faci bonic o no...escriu el meu alterego:

Salutacions, soc l'alterego de la Lulú. Com que ara mateix hi han molts nervis per culpa de certa tesi doctoral, avui em toca a mi complementar i adornar aquest blog, i prometo intentar no ser excessivament crític.

M'agradaria parlar sobre l'economia, en general, i com va el païs avui en dia. I es que ara estem en crisis, el govern ho va reconeixer oficialment, pero com hem arribat a aquest punt? Ens hem de remuntar a l'1 de gener de 1999. Falta un any per canviar de mil·leni, i perdem la pesseta i el duro per aconseguir els centims i els euros. Quin gran canvi! Bé, això m'agradaria dir, perquè tot i la coneguda equivalència de "1 euro=166,386 pessetes", els preus no van seguir-la pas, l'equivalència. Els preus en general van pujar, i el que abans costava 100 pessetes es va convertir automàticament en un euro, i el que abans eren 75 pessetes (com per exemple un tallat) es va convertir en 75 cèntims. I els sous? Fins al últim maleït i punyeter cèntim es van quedar iguals.
Com a primer resultat: Cobrem el mateix i les coses surten menys cares. Quin gran canvi!
Més tard, van començar a correr els rumors de que el petroli estava a punt d'exahurir-se, així que el barril va començar a pujar com l'espuma, i es clar, si el petroli es car donçs el transport puja i els preus en general, segueixen pujant. El govern no treu ninguna llei ni regula res, així que la gent pensa "si tot es més car, perquè coi no puc fer jo el mateix?". Segueixen pujant els preus, els interessos, l'EURIBOR... I arribem a la crisi. Per què? perquè som idiotes, tots plegats.
Com a exemple, l'altre dia, en un bar qualsevol, un simple menú típic per dinar, em va costar 8 euros. Això en pessetes son unes 1300 pessetes, i jo recordo que abans els menus eren de mil peles i menjaves com un marquès. On arribarem a aquest ritme? Farà algú alguna cosa per millorar la situació? Jo dic que no, que ens n'anirem tots a la merda. A veure què passa...

Salutacions de l'alterego de la Lulú, que passeu bon dia i intenteu estalviar que fa falta.

In the closet...feminist!

2008-11-06T08:15:00.006Z

L'Obama ha guanyat, i em pregunto, irònica de mi, si la seva victòria es deu tan sols al seu missatge elaborat (és a dir, als seus bons escriptors), a la seva joventut, al seu carisma...o al fet que els votants van coincidir a veure que la Sarah Palin, si mai arribés al poder, causaria tal disbauxa que valia més votar al primer candidat negre, que a McCain que, ja és grandet i, en cas que morís, deixaria el futur del país en les mans d'una dona estúpida. Que si algú li ha perdut la campanya és aquesta!

La seva dèria era atraure a la població americana benestant, de la classe mitja, amb els valors religiosos i polítics molt ben arrelats, però li ha sortit el tiro por la culata, ja que la dona, de tant ruc, predicava el que no podia oferir: els nens han de nàixer als pares casats (ups, i la seva filla de 17 anys que s'ha quedat en estat i encara no té marit!). I tota aquesta xorrada - per falta d'una paraula millor, perdoneu, però a aquestes 'hores' de la setmana als lletraferits com jo ens queda ja poca inspiració lèxica -, el que deia, tota aquesta xorrada de tenir els nens encara que surtin malament, bah, banalitats, que ja som prou gent en aquest planeta! A més a més, què és tenir fills si no propagar la línia successòria bona. Dec ser progre, però a mi si em diuen que un nen que tindré sortirà malament, no m'enredo en cuentos, de si esto o lo otro...
Em subscric a l'ateïsme des d'una edat ben pregona, i tot i que em sentia no massa feminista, en qüestions així em rebelo, ja que no pot ser que al segle XXI encara hi hagin estúpides - per falta d'una paraula millor, que quedi dit - que vulguin tirar a terra tota la infraestructura de drets que van elevar totes les nostres padrines! Amén que no hagi sortit elegida!

Creences que consolen. Homenatge a una gran persona.

2008-09-03T08:13:00.003Z

Hi ha creences que consolen. Hom digué que les creences nasqueren de la necessitat humana de projectar-se en el món exterior per entendre'l: en aquest sentit, els déus que 'regeixen' un percentatge del pensament col·lectiu no són altra cosa que una extensió figurada de la seva personalitat. Si bé el catolicisme consola amb la seva promesa de la resurrecció de la carn i sobretot dels sentits, que són allò que la persona més valora, la idea d'una regressió paulatina, a través de moltes identitats diferents, a allò que un dia vam ser també alegra a aquells que ens quedem aquí, per ara, tot s'ha de dir. Reconforta aquesta idea de què els éssers que estimem i perdem a la mort segueixen pertanyent-nos d'alguna forma: la mosca que ens emprenya quan fem feina, el gat del veí que sempre ens ve a veure quan sortim de casa, etc., i així, apartem de la nostra ment, durant uns segons, el terrible reconeixement que la mosca només busca emprenyar i que el gat només pidola menjar.
Fins que les persones tornen a la seva realitat física i ens tornem a trobar reencarnats al cap dels anys, les vides i les formes a què el pas del temps ens condena.

Avui és el primer aniversari de la mort d'un amic que jo estimava molt i, tot i el dolor que encara arrossego per la pèrdua, em reconforta pensar que potser els budistes tenen raó, i d'alguna manera o altra segueix aquí al meu costat, reencarnat en una altra forma.

--------------------------------------------------------------
>Fill meu Rogelio, aquesta va per tu!<

Felicitats XD!!!!

2008-08-04T21:27:00.004+01:00

Felicitats Zp!!!

----------------------------------------
Qui tingui curiositat que consulti el post del 4 d'agost del 2006, el que té la foto del Castro XDDDD!!

D'aparells i tècniques...

2008-07-27T14:28:00.003+01:00

La tècnica immortalizada en un aparell és un dels fills de la humanitat més pregoners: sense l'aparell no hi ha creació, però per fer-lo servir correctament calen una sèrie de tècniques que, de tant en quant, a qualsevol se li poden escapar. Què en seria del telèfon, el televisor i la ràdio, sense aquells coneixements tècnics que ens permeten manejar-los perfectament...ni cal dir que no ens en sortiríem amb el que ens proposéssim, i això, els els passa a tots aquells que dominen, o no, l'aparell, però manquen la tècnica sufient per aconseguir el que persegueixen!

Què és l'aparell sense la tècnica? és un no rotund!!

Mare.

2008-05-25T13:45:00.005Z

Fa uns dies em vaig comprar l'últim CD de la Madonna, Hard Candy, i mentre anava pujant cap al Carrefour, anava pensant en l'American Life, que també es va donar a conèixer al mes d'abril, ara fa 5 anys. Recordo que, com havia passat fins a les hores, em devien faltar 4 ó 5 euros per poder comprar-me el disc - la meva adicció a la música no ha minvat amb els anys -, i ma mare, sabent com el volia, em va prestar els diners. Ara, però, les coses han canviat, ma mare ja està malalta, més malalta que llavors, i mentre feia camí al supermercat anava rumiant aquestes coses, com solc fer, i pensant com canvien les coses d'un moment a l'altre.

Diuen que la música és emoció, que és la forma més profunda de conectar i d'alliberar els sentiments que tens adintre, una manera de conèixer-nos i d'aprofundir-nos. La Madonna en aquest sentit no és l'artista més emblemàtica, i ara que ma mare està decididament malalta, potser em ve més al cap, per mitjà del cor, la música enlairada de l'òpera de Vivaldi, la Música Sacra, que s'enlaira com si mai haguéssim de morir, i, el que és pitjor, reconèixer la mort en la figura d'un ésser viu!

Amb retard!!

2008-05-06T06:28:00.004Z

Avui fa dos anys i un mes que vaig obrir aquest espai, per treure a 'debatre' tot el que tinc al pap... El temps no ha transcorregut sense cap víctima, però...la primera a caure va ser la 'poetissa', que era molt postissa, qui sap quan de temps durarà la Lulú...

Quan una música sona molt forta...

2008-04-14T06:27:00.003Z

A vegades el cap no va per feina, es distreu, i no només parlo dels sorolls que arriben des del carrer...hi sona com una música interna que t'impedeix pensar i que, amagat-hi on t'hi amaguis encara sona, més i més. Vas a donar un tomb i la música et segueix, et refugies en el lloc més tranquil i callat de la casa, la música encara sona...
Es libera, d'aquesta manera, una batalla entre l'àngel i el demoni, que agafen les seves posicions d'honor, un a cada banda del coll: l'àngel representa el somni, el dimoni s'ha afiliat a la banda de la musiqueta, i ja comença l'estira aronsa...Tu voldries compaginar les dues opcions, però, en el fons, saps que només pot guanyar una...
Nowhere to run, nowhere to hide (...), God knows I've tried! I la música agònica segueix sonant...

Entitats separades.

2008-04-07T06:26:00.003Z

Dec fer cara de llibre...m'ho he plantejat amb certa freqüència al llarg dels últims 3 anys...Allà on hi vaig, al correu, als sms, a les trucades, on inclús no se'm veu la cara, dec fer cara de llibre, i deu de ser tan contagiosa aquesta cara de llibre que s'ha estés a la meva veu i als meus textos.

SITUACIÓ:

Vaig pel carrer tan tranquil·la amb l'MP3 a punt, i em trobo amb algú que no he vist durant força temps...La primera pregunta, infal·lible, la que mai es deixen de fer-me...Com va la tesi?

RESPOSTA:

'Gràcies estic molt bé', fent-me la llonguis.

Quan se n'adonarà la gent que la tesi i jo som entitats separades que tan sols convergim en algun punt, durant unes hores, d'aquest breu somni!

Lo que los turistas se llevaron...

2008-03-31T08:25:00.004Z

En nom del progrés finalment ha caigut un dels màrtirs culturals de la Guerra Civil, el record d'una persona que apreciava, i la memòria d'una figura que em va inspirar a arribar on sóc ara!!

FORA immigrant, fora!!!!

2008-02-08T09:08:00.001Z

La campanya política està començant a ensenyar les urpes, tots els posibles candidats es treuen els secrets, les hipocresies, les homfòbies i els pensaments xenòfons d'aquell lloc més o menys pregon, on fins ara els tenien amagats...un parla d'immigració, i l'altre, per fer-se igual de potent, també en parla... Per les sendes secretes de les consciencies electorals, comença a alçar-se un crit magnànim...si em votes, faré fora als immigrants!!!

"Fuera imigrante, fuera" empieza a sonar en todos los medios de comunicación... pero abrigada con buenas palabras, en les telenotícies, en el programa que et desperta a quarts de set del matí...

PERÒ, i aquest és el gran quid de la qüestió:

PREGUNTO: 'SI FEM FORA ALS IMMIGRANTS, QUI LI NETEJARÀ EL CUL AL PAÍS?'

Paradoxes

2008-02-06T10:21:00.001Z

Venen les eleccions, els polítics comencen a vendre les seves promeses al públic elector...des del departament d'educació arriba la proposta - sempre futura, per donar lloc a la 'marxa enrera' si tot falla - de fer un 10% de les classes de les carreres en anglès...la promesa d'una civilització multicultural i multilingüe comença a aflorar en la ment política...No obstant això, el candidat dermocristià, deixo noms de banda, però comparteix el cognom amb una capital de província, promet reduir la immigració, sota el lema 'A Catalunya no hi cap tothom'... Fer aquestes classes en anglès, però, suposa professionals en la matèria amb alts coneixements de l'idioma, e inclús, nadius, que, aquí, segons la propaganda política abans aludida, no hi caben...aleshores, el 10% de les classes serà en catanglish, o espanglish, i no pas english...

L'un es contradiu amb l'altre, i el sector escèptic i irònic del poble, només veu la promesa de futures promocions d'alumnes amb titulacions simbòlicament multilingües...

La primera dama presidenta...

2008-01-09T10:03:00.001Z

Aquest matí els reportatges estan plens de la notícia, a New Hampshire ha guanyat la Hilary Clinton, per un 3% de vots més que el que, des de fa uns dies, s'ha convertit en el candidat demòcrata favorit...la il·lusió fràgil i encara més improbable de què arribi al poder comença a fer la seva vida! Però, siguem realistes, de la mateixa manera en què la idea del primer president americà negre, d'origen patern musulmà, arribi al poder, sigui inverosímil, també pinta igual d'improbable que la que va ser primera dama de la Casa Blanca ara es faci primera Presidenta de la Casa Blanca. I ho repeteixo, no és que sigui femenista, perquè no ho sóc, si no una simple realista que, vist el cas de França i la Ségolène Royal, creu que el canvi és factible, però que tant canvi només es dóna als contes de fades...
Com amb tot, el temps ho dirà!

Que quedi dit!

2007-11-26T07:36:00.002Z

Li decoro el mòbil?

2007-11-16T09:35:00.002Z

Últimament està molt de moda decorar les coses, això va per èpoques, com tot, i vet aquí que d'un temps ençà es deixen veure molt els penjolls als mòbils, o com li vulguis dir, que de ben segur alguna casa de modes d'aquestes super chic li inventirà tot un repertori de vocabulari igualment pijo i superflu...quina pèrdua de temps. I tot just quan algun diccionari de prestigi, no diré noms, que cadascú es quedi amb el que més li peta, reaci a deixar-se permear pel vocabulari que realment fa servir la gent, decideixi obrir les portes lexicogràfiques i admetre la família lèxica, ja s'hauran passat de moda aquests penjolls...en fi, així és la vida.
Bé, a lo que anava, resulta que fa uns dies, puix que Lulú ja no passa tant per aquí que està molt ocupada, em va arribar a casa una propaganda d'una casa de productes estètics a la que estic 'afiliada', intentant sostreure'm els diners durament guanyats amb promeses de super regals, entre els quals hi havia un penjoll tonto d'aquests pel mòbil, però em sento inclinada, si hi passo per la botiga, a declinar la seva generosíssima oferta, ja que, simplement, el meu mòbil no és vanidòs...

Bart Simpson...

2007-11-07T07:33:00.001Z

Tinc un despertador Bart Simpson, que em van regalar uns amics dels pares quan tot just començava a contar les edats en dos xifres. Encara funciona, i encara el faig servir, val a dir més com a objecte de decoració, ja que dubto que em despertaria perquè dormo amb taps. És una relíquia d'aquella època en què ma mare no s'havia cansat de les peripècies 'Simpson', i encara me'ls deixava veure a la petita pantalla, amb força assiduitat...
Malgrat això, corre el temps i aviat se'ns passa l'època d'aquestes coses: l'altre dia passejant pel Carrefour de Reus, ja que mon pare ens havia arrosssegat per mig país en busca d'una impressora específica, vet aquí que vaig veure un ninot Bart Simpson que es venia amb una bossa també de la mateixa família. Quina il·lusió m'haguera fet tenir-ne un...però malauradament ja sóc massa gran...

Conseqüències conceptuals.

2007-09-25T14:12:00.001Z

M'he plantejat força sovint la possibilitat d'una ideologia d'esquerres bicolor, això és, d'una ideologia on es pot ser vermella i verda alhora. Però, fins ara, no m'ha convençut mai, ja que és probable, encara que no segur, que arribats a cert punt, un color acabaria dominant sobre els interessos de l'altre. Per aquesta raó, de moment escullo només atenir-me a un sol color, el verd, deiexem el vermell per un futur hipotètic en què la situació trista de l'ideologia d'esquerres faci efecte...El canvi només és factible després d'un desencís enorme que provi la viabilitat del mateix. En el fons, ho reconec, sóc una enamorada perduda de la reflexió; Voltaire era un model racional de primera joventut? No ho sé pas, però tinc certa tendència a rumiar les coses.
Segueixo una ideologia verda al peu de la lletra, i al contrari del que faig amb les demés ideologies, qüestiono, però al cap i a la fi, accepto, i no intento convèncer, em plantejo la conveniència de promoure activament el canvi en aquella gent que passa de temes ecològics. Passo de portar una pulsera de plàstic i cutre d'aquelles, estil 'Salvem el planeta', ja que així no farem res, sinó el ridícul...Les ideologies arran de la màniga, molt bé, però amb raó.

He estat mirant els posts de l'últim any, que no han estat força, però m'he fixat que el tema verd segueix apareixent. Crec que està dintre de les possibilitats de tothom fer l'esforç ecològic, i no estic pas parlant de llançar-se a l'abisme dels que, en temes de tractaments de residus, s'apropen als nivells d'un amor 'friquista'...
És simplement un gest que està dintre de les nostres capacitats, però reconeguem-ho, siguem sincers, que moltes vegades no fem, no per ignorància, sinó per gandularia!

L'art de ser tu mateixa.

2007-09-17T09:03:00.001Z

You can call me a sinner
You can call me a saint
Celebrate me for who I am
Dislike me for what I ain't

Put me up on a pedestal
Or drag me down in the dirt
Sticks and stones will break my bones
But your names will never hurt

[Chorus]
This is who I am
You can
Like it or not
You can
Love me or leave me
Cus I'm never gonna stop
No no>>

'L'art de ser tu mateixa' és un post que he tingut al cap durant força temps, i que tot just ara veurà la llum del dia. Potser és hora de penjar una declaració de caràcter, per posar punt final a certs comentaris que m'han arribat a la bústia de correu. I, de fet, no m'he presentat mai en aquest espai, a part de la informació que he posat al perfil. Així que aprofito la lletra d'aquesta cançó de la Madonna per introduir el tema.

Sóc veïna de la província de Lleida, i passo pel meu últim any d'estudis universitaris (si tot va bé!). Políticament sóc d'esquerres. No sóc comunista. Crec que la Ségoléne Royal no va ser elegida a les eleccions franceses perquè era una dona, no perquè representés una ideologia d'esquerres. No sóc feminista. No acostumo a parlar massa de política, però tampoc em callo les opinions. No em deixo influir per les opinions d'altres persones. Tinc una ment pròpia, i la faré servir!!

Sóc molt independent, i vaig completament a la meva bola. No segueixo les modes, faig el que em peta.

Sóc atea, no agnòstica. No hi crec en cap divinitat. M'atreuen els conceptes del budisme i la kábala, però en qüestions de religió, com amb tot, no em deixo tòrcer el braç, i em limito a observar amb curiositat, però no pas creure.

Sóc ambidextra segurament per un accident de l'atzar, ja que quan tenia 7 o 8 anys em vaig trencar l'húmer dret, i vaig haver de portar una mena de guix durant 6 llargs mesos. La conseqüència més immediata d'això: vaig aprendre a fer-ho tot amb l'esquerra. En els darrers 4 o 5 anys he estat majoritàriament esquerrana.

Sóc totalment racional. Tot i això, em guio pels instints.

Estimo la música, no puc viure sense ella. Els meus gustos, emperò, coneixen uns límits: no m'agrada el jazz, encara que els concerts de jazz en directe són encissadors. El que fa perdre el CD i l'MP3! Visc l'emoció dels concerts en directe! L'MP3 sempre el porto a sobre.

No m'aventuraria a afirmar que m'agrada l'òpera, ja que només hi he anat una vegada, però està bé.

La tele m'impacienta, no escolto a la ràdio, i quant a les pel·lícules, un sisè sentit molt desenvolupat acostuma a espatllar-me sempre el final. M'agrada llegir el diari, bé m'agrada llegir i punt.

No soporto els estúpids, ni la gent superficial que només se'n recorda de mi per interès. Sóc molt bona amiga dels amics! I, ja per acabar, m'agrada provocar, ja que suposo que és el que més m'infla l'orgull que, tot i que l'amago, acostuma a estar ben visible a la màniga. Us invito a continuar passant per aquí, fins que jubili l'espai que, al pas que anem, podria ser ben aviat, i si hi trobeu quelcom que us desagrada, què hi farem!, ja que, com diu la cançó abans citada de la Madonna, 'this is who I am, you can like it or not...

Apa, salut a tothom i ja ens tornarem a veure algun dia d'aquests!!

Creació.

2007-09-17T08:42:00.001Z

El fred tenebrós recorre les meves venes, em pren la força i l'ànima, m'entrego, tinc por,...

-Mare!!! Què faig? Tinc por...

- No cuiteu, fill meu, és tan sols la mort que et ve a reclamar, no tingueu por, ha arribat la vostra hora, no tingueu por...

- Mare!! Fa fred, un fred intens, no em sento ja, la vida se m'escapa, l'aire se m'evapora, els pulmons el reclamen, no puc més...No m'abandondeu, mare, mare, mare...

- No cuiteu, fill meu, no t'abandonaré mai, sempre estaràs amb mi, sempre viuràs en el record d'aquells que t'han conegut, i t'han tingut al costat. No cuiteu, fill meu, amb mi sempre estaràs, no tingueu por, no tingueu por...

El crit eixorbit posa fi al patiment, la força abandona els membres, la ceremònia s'acaba. <>.

------------------------------------------------------

Fa dues setmanes s'ha mort el meu amic Rogelio. El teu record viurà amb mi ara i sempre!

Foto perfil

2007-08-26T23:53:00.001Z

Com que blogger no em deixa penjar una foto al perfil, i la gent fa temps que demana que hi posi una de recent al bloc, aquí en teniu una de la setmana passada!

El meu nou amic íntim

2007-08-26T23:35:00.001Z

Des del febrer d'aquest any tinc un nou amic, que des que sóc a Madrid s'ha convertit en més d'íntim: el Sr. Ventolín (vegeu foto !) Oi què és maco! No en va m'està 'matando Madriz' ! Un bon atac de tos cada matí ja m'estableix pel dia! Tinc ASMA, i molt sovint ara m'ofego. És una sensació ben estranya el d'ofegar-se! De debò! I quan no m'ofego tinc pitidos i respirant faig més soroll que un aparell d'aire acondicionat! Sempre havia estat tan activa, anava a córrer, feia bicicleta...mil coses, i ara, sobretot a la ciutat que hi ha molta pol·lució, encara que sembla que no, l'aire em falta, noto que se'm constreneix el pit i ja a buscar pel bolso el ventolín. Dos puffs i un altre bon atac de tos, de rigor, i ja em començo a sentir bé, però no és com abans! Unes velles del poble se'm van posar en pla 'és un càstic diví' per no anar a missa els diumenges (però si jo els diumenges dormo que aprofita més), i és que jo tampoc crec en el meu Déu, el seu Déu o el de qualsevol altre, i no em convertireu que sóc d'opinions molt firmes i, al cap i a la fi, faig el que em peta. No sé, a aguantar els ofecs suposo, fins que torno al poble...si aquest dia arriba.

¡Me mata Madrid!

2007-08-26T23:02:00.001Z

Ahora que estoy en Madriz me ha dado la vena para dedicarle un pequeño homenaje:

Conceptes/preferències

2007-08-02T09:21:00.001Z

Moltes vegades m'he plantejat que el meu veritable amor és la música i no pas la literatura, tal i com afirma un amic poeta en una entrevista. La música és esencial, no puc viure sense ella...una vegada vaig aguantar uns sis mesos, una quasi abstinència, però els efectes negatius segurament es deurien medir...

La pista de ball s'agafa de mà amb la música, m'encanta ballar, el ball anega el món, i tots els seus conceptes, el ritme és una droga que penetra fins a la mèdul·la i esborra l'entorn. No existeix res quan sóc a la pista de ball (les preocupacions, les manies, les pors, les edats, car, el problema amb les edats i el tenir-les sempre en compte és que al final no et quadren les sumes...).

Quant a la música no miro noms ni gèneres, em capturen les cançons amb independència de qui les canta o compon. Car, tinc artistes preferits, però estic ben segura, i ho tinc comprovat, que d'entre els meus preferits n'hi ha cançons que no m'agraden, i d'entre els artistes que no m'agraden n'hi ha cançons que m'encanten, així és la contradicció que forma totes les mentalitats!

Ja ho deia Pink, 'if God is a DJ, the world is a dance floor!', i nosaltres els mortals, no fem més que ballar la cançó vital!

The world is not enough...

2007-06-07T07:53:00.001Z

Ressucito aquesta coneguda cançó del grup escocès garbage, perquè em sembla un manifest de posició molt adequat a la situació que es viu aquests dies. La cimera del G8 es celebra a Alemanya, on s'han reunit polítics del món suposadament civilitzat per parlar amb serietat, entre copes d'un xampany exportat de París, un equisit aperitiu d'una varietat de salmó en vies d'extinció, i fruita exòtica de l'altra punta del món, tot servit en plats i gots de plàstic reciclat i reciclable, perquè no es resenteixi ningú per les 'aire miles' i la tan esmentada, avui en dia, 'individual carbon footprint'...Què trist! I no us enganyeu, amics meus, que de ben segur que per arribar-hi a Alemanya, no hauran pas viatjat amb un bitllet turista, sinó més aviat un vol personal, o almenys personalitzat. I, no obstant això, aquesta gent, que de segur que no agafa tot el reciclatge de la setmana els dissabtes al matí i l'arrossega d'una punta del poble a l'altra per tal de repartir-lo entre el contenidor de paper, vidre o plàstic, com deia, aquesta gent, que de segur agafa el cotxe abans que l'autobús, encara que promou que la gent faci servir el transport públic, aquesta gent s'ha reunit per parlar del futur del medi ambient en termes d'economia i indústria, és a dir, en termes de quants diners perdrà la indústria del seu país si retalla les emisions i promou altres energies...

Mentrestant, magnats com el Richard Branson planejen com fer el primer viatge turístic a la lluna...

Playing God?

2007-05-03T11:53:00.001Z

En el programa d'Horizon que van emetre per la BBC2 abans d'ahir a la nit, van treure a debat les utilitats i les possibles conseqüències catastròfiques de posar en marxa el 26 de novembre d'aquest any, el que es coneix simpàticament com LHC, o 'Large Hadron Collider'. Aquesta màquina que ara està en la seva fase última de construcció es localitza a les dependències del CERN, el gran laboratori nuclear d'Europa, que està a Suïssa. El 'Large Hadron Colllider' és un accelerador d'uns 27 km. que es troba en uns túnels sota terra. L'objetiu del projecte és, entre altre coses, descobrir l'anomenat component 'Déu' de la creació, que esperen localitzar quan recreen el suposat 'statu quo' immediat al 'Big Bang'. No obstant això, les fortes corrents magnètiques, les implosions de protons a altes velocitats i a baixa temperatura, l'enorme possiblitat de què la quantitat d'antimatèria creada formi un forat negre que es mengi el planeta, més el factor desconegut associat a qualsevol experiment, ha dut alguns científics a senyalar que, en deu anys de funcionament, hi ha un u en 50.000.000 possibilitat de què faci volar el planeta. No obstant això, la necessitat de trobar una energia neta i alternativa als productes d'origen petroler, impulsa als científics congregats en torn d'aquest projecte, a jugar a ser Déu. Només el temps dirà, si aquest projecte portarà el final del problemes energètics, i les guerres que es fan a costa d'ells, o el final dels problemes del planeta.

2007-05-03T09:58:00.000Z

El racó de la poetessa Lulú: Playing God?

2007-05-03T09:56:00.000Z

El racó de la poetessa Lulú: Playing God?

La moda i l'anglès.

2007-04-17T06:57:00.001Z

Avui dia està molt estès l'ús de lemes en anglès a la roba, però, ull viu!, segons el lema, cal anar amb una mica de precaució, ja que ens podríem estar deixant oberts a qualsevol tipus de situació... Fa unes setmanes, a l'hospital provincial, a la sala d'espera hi havia una dona d'uns seixanta anys, que damunt la seva enorme pitolera lluïa el següent lema: "Touch me". I una es planteja, com hauria reaccionat aquella mateixa senyora, si algun despistat, tot i fent ús del seu anglès, se li apropés i complís amb la tan ben lluïda invitació? Aquella senyora cridaria als quatre vents que s'havia comès un crim de pseudo acosament sexual? Però, em plantejo, qui seria el culpable d'aquest hipotètic crim? El que no es reprimeix l'instint, o la tonta que tan obertament l'invita, perquè al comprar la camiseta s'ha fixat només en les "lentejueles", i no pas en el missatge? Tot s'ha de dir...
Uns dies després, una altra dona pululava per la ciutat amb un altre lema ben vistós i cridaner: "Queen for the day". Car, l'ambiguitat de l'anglès permet aquí una doble interpretació del mot "queen". De trobar-se aquesta senyora a Estats Units, de segur que optaria a algun dels premis Glaad, per la seva adhesió al col·lectiu.
La qüestió podria anar-se estirant fins que caigués en estupideses del tipus de la següent escena: la Cayetana amb un top que lluís el següent lema: "Beautiful", però no cal anar als extrems del mal gust...
Conclusió: cursos intensius d'anglès a les padrinetes perquè no comprin aquesta mena de coses al mercat, o on sigui, tot i que això ens treuria el plaer de riure'ns un bon rato de les propostes que, sense adonar-se'n, fan...

Narcisismes...

2007-02-27T11:12:00.001Z

Hitler volia ser Déu: va robar relíquies, va prendre nens de les famílies polaques per constituir la seva raça ària, identificada amb números de sèrie tatuats sota el braç i va violar la història en general practicant el genocidi massiu dels jueus. Aquest pintor de cases d'ascendència austríaca tenia un complexe de narcisisme: volia dominar el món en tots els nivells possibles i conjecturables, i fins ara no demostrats, de l'existència. Aspirava a molt, a massa, i el van derrotar. El món ha canviat molt des d'aleshores, o potser no tant, potser només ha canviat el concepte profund de narcisisme que fa que passegem pel món, convençuts de la nostra importància, amb les ideologies a la màniga, i la saliva a flor de pell!

Pensaments i curiositats fatalistes.

2007-02-21T10:17:00.001Z

Existeix el destí?, em pregunto. Hi ha gent que sembla estar convençuda que sí, entre ella un poeta -- cuyo nombre no revelaré --, que ens diu, i cito de memòria "que mucho antes de que nosotros nos lo imagináramos, la arroz se repartió, la moneda cayó". Però, és possible de debò que tot estigui escrit en les pàgines de la conciència universal, el Deus revelat del que en parla Juan Ramón Jiménez en un llibre realment il·luminador, tant per a ateus com m'imagino per a creents, que es titula Animal de fondo? Si m'atenc a la pespectiva fatalista de la vida, això vol inevitablement dir que en un lloc està disposat que,
1- Gos que em trobi, gos que faci tot lo possible per mossegar-me.
2- Gat que em trobi, gat que faci tot lo possible per pujar-me a la cama, a la falda, o ja, després de seguir-me pel camp, a casa mateix.
3-Persona necessitada d'apunts, acudeixi al meu dispatx a pidolar-me'ls.
4- Moment en què surto jo de la Universitat, o que baixo del bus, moment en que es posa a ploure. No obstant això, un cop pujat a l'autocar o arribat a casa, deixi miraculosament de fer gotes.
5- Dia que hagi d'anar al banc, dia que l'autobús arriba tard a Lleida, o ja senzillament no arriba.
6- Quan ha de trucar algo, sempre sóc al lavabo o veient la sèrie preferida.
7- Dia que m'he d'alçar molt aviat, nit que no dormo.
8- Dia que he de ser puntual, dia que no em funciona el rellotge.
9- Diumenge al matí que tinc molta feina, diumenge al matí que passen els testigs de Jehovà, i és que algún dia o altre sempre m'acaben enxampant, per molt que desconecto el timbre.
I, per no allargar-me massa...
10-Dia que tinc inspiració per escriure, dia en què em demanen de tots els cantons, dia que no hi ha llum per tempesta, la companyia, etc, o dia que el veí fa molt soroll!

Mare meva, si això és el destí...val més quedar-se al llit, on s'està calentet.
Un tema de debat futur: Són compatibles l'ateïsme i el fatalisme??? Aquí està la GRAN pregunta.

L'extinció de les humanitats.

2007-01-29T07:49:00.001Z

Companys, companyes, camarades de carrera! Ja és hora d'agafar les nostres pancartes i plantar cara al govern, si no la cosa realment pinta malament! Les humanitats ja no atreuen, les filologies pertanyen al passat, i estan a punt de quedar-se enterrades si s'aprova lo que tenen pensat els "entrajats" del Govern autonòmic. A la Universitat de Lleida ja no s'arriba al mínim de 15 alumnes que ha fixat la Generalitat, per tal de mantenir oberta una carrera, i les lletres a Lleida amenacen amb ser una cosa del passat. Ja ni podem regalar les carreres en una tòmbola! És qüestió de fer-les més atractives? No ho crec, aquestes coses passen, ja que, com afirmava el personatge apògrif, Juan de Mairena, del Machado: "les actituds d'una societat es regeixen per allò que està en boga", i simplement les lletres no estan ja en boga. No podem pretendre fer campanyes de sensibilització i de defensa, perquè la moda seguirà regint, encara que els quatre gats que encara sentim una inclinació per les lletres en aquesta província, sortim al carrer amb cara de guerra, vestits amb les pancartes que manifestin les nostres inquietuds... Però, algo s'hauria de fer, almenys per deixar testimoni que ens importava un pepino el nostre futur immediat!

L'ADAPTACIÓ DE L'ANATOMIA HUMANA A LES NOVES TECNOLOGIES.

2007-01-18T11:22:00.001Z

La mania televisiva.

2007-01-12T07:46:00.001Z

No em va la televisió, sinó que em mola la música! No segueixo les peripècies del Doctor House, ni les burrades de El Gran Hermano...no em consola la televisió, sinó que m'avorreix. Ni em distreuen les pelis, les analitzo molt abans de què s'hagi desenvolupat la trama i, un cop vistos els fallos de la història i el guió, perdo interés, m'aixeco de la butaca i me'n vaig a rondar. Miraré documentals, sí, però a la primera propaganda començo a fer zapping i me'n vaig cap a les cadenes de música. És lo meu, és inevitable...les emocions es condensen millor en una melodia que en un diàleg, que s'extreu d'una melodia: la canço misteriosa d'unes mòmies trobades al desert no és el mateix que una música original, el ritme d'una vida al límit, però igual de previsible, d'una persona imaginària que té els trets d'un Superman indistructible -no obstant, això, inclús el superman, en minúscules, l'actor, era mortal i, com a tal, la vida li va passar factura...

L'altre dia un conegut em va preguntar si havia vist no sé què a la tele, però enrecordant-se de què jo no la miro massa, va i em diu :"Ah, no, que tú no miras la tele, que la tele es para tontuelos". Ay, què llestos que som, però no podríem estar més lluny de la veritat. Hi haurà gent molt intel·ligent que es fon amb la tele, i no és que consideri que aquest de què parlo sigui tontuelo, ni molt menys, però a mi no m'atreu la caixa buida, a mi només em cau la baba amb els vídeo-clips!

Un Nadal casi blanquet...

2007-01-09T07:46:00.001Z

I was dreaming of a white Christmas...i, de bon matí, el dia 23 de desembre em vaig trobar amb aquesta escena. Encara que el canvi climàtic sigui una veritat indiscutible (i indiscutida per la majoria de països, llevat dels Estats Units que, com els alemanys i el tema de l'holocaust, neguen que s'hagi produït, i potser la Xina i la vella Unió Soviètica d'entre els més propers), fa gràcia que la metereologia encara sàpiga treure el conill del barret i sorprendre'ns a tots amb el seu somriure albi de misteri irònic!

Un ojo de la cara...

2006-12-14T08:06:00.001Z

Seguint amb la temàtica ocular que vaig encetar fa un parell de setmanes (o potser una mica més), valdria a dir que un ull de la cara és el que et costa un queixal del seny: 170 euros!! I qui diu que els dentistes no es fan riquets! "Obre fort, mentre t'arranco mitja mandíbula, i a sobre pagar pel plaer!" "No res això dona, un cap de setmana sangrant a boca plena, una setmana més relacionant-te amb el món del menjar a través d'una canyeta, i després menjar tot lo que vulguis mentre sigui fred o tou!!"

També, val a dir, l'extracció dels queixals del seny va acompanyada de tota una espècie de mitologia popular, resulta que tothom té una historieta esgarrifant, de por i terribles patiments, que t'imparteix sense cap tipus de remordiments, amb detalls i tot, abans del dia de l'extracció. I per molt que tu, bona persona i tot cortesment, els els insisteixis que no cal que es prennguin la molèstia, ells, estupenda gent d'una bondositat increïble, et comenten entre rialletes de sarna i plaer: "Se t'omflirà -- que així parlen a aquesta comarca -- la cara, nene!! No estaràs pas tan bonica quan te l'hagin extret !! A ma filla se li va omflar la cara que no vegis, no podia parlar durant una setmana! Altres bones persones et donen consells: "Pèsols, nena, t'has de posar, si no se't ficarà enorme. Agafa d'aquells paquets petits que venen al Dia". Altra gent t'explica com serà l'extracció: "Et començarà a sortir fum de la boca quan et cremin l'arrel (Quan em cremin l'arrel, però si me l'han d'arrancar ^^). Lo que més aviat em passava és que em sortia fum del cap!!!

Renuncio a explicar la meva experiència, i d'anar asustant la gent amb històries esgarrifants. Va ser soportable, i lo que més mal fa són els 170 euros, molt més que l'extracció, que has de pagar a canvi: Un veritable ull de la cara per un queixal de la boca!

El correu electrònic, una manera tan eficaç de mantenir el contacte, però no a la UdL...

2006-11-24T07:56:00.001Z

Massa spam a la UdL ha fet que es colapsés el correu..., convertint aquest sistema tan eficaç de comunicació en un veritable llastre. És patètic que, a aquestes altures tecnològiques, un correu electrònic tardi més a arribar que una carta normal. De manera que un mail, enviat de Barcelona el dia 26 d'octubre, comunicant-me l'acte de cloenda de les Jornades Doctorials a la mateixa ciutat el 8 de novembre, al que ja he assistit fa un parell de setmanes, només em va arribar ahir al matí! Només podria passar això aquí!!!

DE POETES!

2006-11-15T08:06:00.001Z

Amb una mica de retard, aquí teniu una instantània del II Festival Internacional de Poesia- Mahalta, que es va celebrar a Lleida els dies 26 i 27 d'octubre. Tanta bona poesia, sota "El mateix cel"...

Ojos que no ven...

2006-11-02T07:55:00.001Z

De debò, tots els llunàtics es precipiten al carrer de bon matí. A primera hora, desfilen pel món, es pujen al cotxe com aquell que es respatlla les dents i...es posen a circular per la carretera tan tranquil·ls amb una mà al volant, i l'altra, sí, sí, creieu-vos-ho, tapant els ulls!!!!! Ha tornat el conductor "Casimiro", que si arriba a tenir un accident, podrà dir amb tota tranquil·litat i bona fe "És que no l'he vist!"

La (im)maduresa dels gustos.

2006-10-26T13:05:00.001Z

Començar de nou i amb més determinació que mai: viure és un acte de reconstruir-se parcial o totalment cada dia: la que era ahir ja no existeix, és una estranya, que no tornarà a existir mai més. Quan van debutar els Red Hot Chilli Peppers a la MTV, maremeva!!!, correidona'm el mando que he de canviar de cadena... No obstant això, la "im"maduresa dels anys, ja que crec que, de fet, els nens poden a arribar a ser més madurs que els adults, i que el fer-se més gran implica un procés de tornar-se petit, doncs, com deia, la "im"maduresa dels anys m'ha fet reconèixer l'error de la meva antipatia sobtada davant la música dels Red Hot, i és que ara he d'aconseguir els dos discs d'Stadium Arcadium a tota costa... He après per ara a deixar els vicisestúpids de la meva joventud, he après la lliçó, per ara, i fins que hi torni a caure... Una, a vegades, no és tan dura com li agradaria ser... No més cafeína, un aigua sol sense gel ni "condementació", que en dic jo. M'he plantejat matar a la Lulú, que ja no se sent tan "poetissa", però per ara la deixaré com una màscara més de la meva personalitat múltiple: Lulu és la que soporta escriure un diari, ja que, jo, persona de veritat, o no, ja que lo que es planteja la peli Matrix no és inconcebible, no pot posar-se a escriure un diari, no em surt, ho trobo una xorrada... Què hi farem! Fora lo vell, i benvinguts a lo nou!

Els mots d'un experimentat.

2006-10-17T09:07:00.001Z

El dissabte a la nit vaig agafar les crispetes imaginàries i em vaig colapsar a la butaca, davant la tele, cosa que no faig massa, ja que la tele, a part de les cadenes de vídeo-clips i el meu estimat Garfield, no m'atreu, i em vaig posar a mirar una peli, The Island (La isla ?, no ho sé, ja que la veia en anglès), i em va cridar molt l'atenció el que un dels protagonistes va contestar a la pregunta del clon Lincoln 6 Echo "Què és Déu?"
"Déu és el que, quan tanques els ulls i fas un desig, no et fa cas!"

Els significats que no signifiquen.

2006-10-13T12:33:00.001Z

De cop i volta, tots som dislèxics! És una altra d'aquelles etiquetes que la bona gent que circula per aquest món t'imposa i s'imposa. Recordo que la meva tutora de tesi, que no ho va ser més d'uns 9 mesos, quan estava a classe i es confonia les últimes dues lletres del nom del lingüista "Humboldt", deia que era perquè era una mica dislèxica... No obstant això, no s'ha de presumir ser allò que no s'és, ja que un dislèxic de debò mai es permetria el "luxe" de confondre una cosa tan banal com dues lletres, sobretot si ha arribat ja a nivell universitari... Els dilèxics ho porten tot controlat, saben de memòria l'ordre exacte de cada combinació estranya de lletres, saben de forma milimètrica la distribució dels mesos i dels dies de la setmana i de tot el que hi han de fer, dominen tot el que volen dominar, ja que es construeix la seva fràgil existència sobre una terrible por a ser descoberts, a què algun "listillo" se'ls hi apropa i els espetega daban dun eror tant ovbi conm es comfondre les lletres o fe faltes dortografia ke es dizlecix...
No ens enganyem , no és cosa d'una creiexent epidèmia de dislèxia el fet de confondre les lletres a l'hora d'escriure, sinó que és un fallo de memòria que fem pagar a una altra manera d'aprendre el món, ja que els veritables dislèxics mai es rebaixarien a cometre errors tan inútils!

Fotos!!!!

2006-10-04T06:56:00.001Z

The she-devil who hides within.

2006-09-08T13:14:00.001Z

A casa tenim una ràdio dels anys 70, i és un encant de màquina: quan l'engeges s'il·lumina la pantalla amb els noms de les principals capitals radiofòniques d'aleshores: Stuttgart, Viena, Luxembourg... Ja no arriben aquestes emisores, la major part perdudes entre el temps, però el cacharro encara rutlla bé. Com que té connexió d'auxiliar, li hem engantxat un CD vell que tenim a casa, i a vegades m'escapo allà a escoltar la veritable potència de la música. La màquina resucita al so d'artistes com Madonna i Pink, i el to de les reproduccions va pujant i pujant, mentre el component maligne del meu caràcter es va escapant i va apujant la música al màxim que pot soportar, per tocar els nassos a una veïna que es queixa quan sent que mon pare toca el piano. Ja tinc ganes de veure com reacciona amb els Red hot chili peppers!

La nostalgia del temps.

2006-09-06T08:20:00.001Z

És estrany tornar a veure'ns les cares després de tant temps: quasi dos anys després de la nostra última trobada, i ens tornem a veure aquí a la universitat... quina nostalgia: la meva millor amiga de l'època de carrera em ve a veure. Estem profundament diferents: una altra vida ens separa, però tot i això, encara ens coneixem. L'amistat encara viu, però l'esperit d'abans s'ha cobert d'una lleugera capa de nostalgia, que entorbirà el record d'ahir. Així és la vida, la separació d'alguna forma o altra és obligatòria: les coses mai tornen a ser iguals, la distància entorbeix, dóna lloc ample i generós a la nostalgia i inclús mata el vincle. Però, tot i això, encara ens fa molta gràcia tornar-nos a trobar! Recordem gustosament els vells temps, "¿te acuerdas de ése?", "ésa siempre hacía una pinta"..., alhora que exposem el present.

Al suplement El viajero aquest matí, mentre estava organitzant la premsa, com faig cada matí, m'he trobat a primera plana una fotografia que m'ha despertat un altre tipus de nostalgia: la dels llocs als que fa temps que no he tornat. A la imatge relluïa la cala de La Jobera i el poble emmurallat de Tamarit de la Costa daurada, on vaig passar bon tros de la meva infantessa... i que ara fa uns 9 anys que no visito.

Els vídeo-clips i els CDs oblidats de temps ençà, que després et tornes a trobar, fent de "maruja" per casa, desperten un altre tipus de nostalgia, que et fa plantejar com et podria haver agradat tal o qual grup... els gustos canvien. Una cosa semblant se't passa pel cap, quan fas memòria dels nois que t'han fet gràcia, i que, per sort, ara estan perduts entre les terranyines dels anys.

En fi, aquesta nostalgia del temps forma part de la meva història, i no la canviaria per res del món.

EUREKAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!

2006-09-05T06:44:00.001Z

Per fi!!!, he acabat The poetry of experience , el fill mental del Robert Langbaum, que és un (però només un) dels pitjors llibres que he hagut d'empassar al llarg dels anys d'estudiant. Ja està, ara la tesis la tinc a la butxaca, com aquell qui diu, ha, ha, ha, ha, ha (riure nerviós, tirant cap a molt HISTÈRIC), només, NOMÉS, em cal posar-me a escriure-la... Però, una promesa és una promesa: em vaig jurar que un cop acabat el tirant cap a inintel·ligible desperdici de paper, em prendria uns dies (llegeix setmanes) per apagar els focs del cap que se m'ha quedat veritablement cremat!

¿Buen o mal gusto?

2006-08-31T07:52:00.001Z

Aquest dibuix el vaig trobar a la contraportada del diari Bon dia, del dimarts, 29 d'agost, acompanyat del lema "Montilla diu que l'Onze de Setembre deixarà de ser ministre" i em va cridar l'atenció: barreja un veritable enginy amb un sarcasme obert per aquells de nosaltres de ment més oberta, i, pels més sensibles, és d'una enorme dosis de mal gust. Serà una qüestió de trobar l'equilibri personal entre els extrems de sensibilitat? No ho sé, potser és més aviat una qüestió de posar la mateixa imatge en un diari neoyorquí dintre d'un parell de setmanes... He dit alguna vegada que m'agrada "tocar els botons" a la gent: acció i efecte, provocar i a veure com reaccionen?

Adéu a la innocència!

2006-08-31T07:36:00.001Z

Homenatge a Lolo Ferrari.
Fent zapping un divendres a la nit cap al tard (tantes cadenes, però mai fan res, i és encara pitjor la televisió que pagues, molts més canals i encara més brossa), vaig acabar entre els canals de documentals, mirant estudis de crim estil F.B.I. El següent programa que feien, un cop creuat el mar interminable de la propaganda, estudiava les circumstàncies de la mort d'una dona francesa, de nom Eve, que va adoptar el pseudònim de Lolo Ferrari. Semblava interessant i, com que no feien res més, m'hi vaig apuntar. Eve va néixer en el sí d'una família que no l'estimava, i aquest rebuig la va marcar durant tota la seva curta edat adulta. Abans dels 20 es va aparellar amb un narcotraficant, acabat de sortir de la presó, i aquí va començar també la seva devallada vital. L'ideal estètic del seu home es basava en els dragqueens, i l'Eve va abandonar el seu cos a les seves mans: es va posar implants, els implants més grans del món, per esdevenir la dona amb més pitolera que mai hagi exisitit. Segons ella, el tamany desproporcionat la consolava de la manca d'afecte matern, que havia començat des del moment en que la seva mare es va negar a amamantar-la. Després del pit, van començar les remodelacions de la cara: silicona als llavis, nas retocat, etc., i cada vegada més adquiria l'aparença d'un dragqueen.
Mentrestant, la seva ínfima fama començava a sofrir, ja no cridava gens l'atenció a la televisió provincial francesa: ella i el seu home es trobaven en una situació de veritable penúria. Solució: el seu home va facilitar que vengués el seu cos, primer com a prostituta, i després com a estrella pornogràfica, ja que com diu Bukowski en un dels contes de Se busca una mujer, "a veces es más rentable tener un coño que una polla". El sexe els va ajudar a anar tirant. El seu debut mundial va arribar un dia que va treure la pitolera a Cannes, en sec estava a les pantalles de tothom, programes de música, va treure un disc... Però, quan ja havia caducat l'atracció de la seva novetat, va decaure ràpidament la seva fama. Poc després es troba morta a casa seva, i la policía encara es debat entre dues possibles causes: ofegada per culpa del pes dels implants sobre els seus pulmons, o estrangulada per les mans del seu home, que s'havia desil·lusionat en el moment en que la fama va morir.

The streets are paved with gold.

2006-08-25T08:46:00.001Z

Aquest matí la vida em somreia: he sortit de casa a dos quarts de vuit en punt, i he anat baixant xino xano cap el bus, hi ha un xòfer substitut, tot és baixada, i no cal patir, que aquests dies no hauré de sortir de casa amb l'esmorzar a la boca, com aquell qui diu. Baixant per l'última costa, en sec una llum cegadora s'eleva des de la porqueria del carrer: O!, un euro, i jo gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí cap a la parada.

Dos autobusos i una hora més tard ja sóc a Lleida, camí a la Universitat: creuo el semàfor i vaig pujant per la vorera cap a l'entrada principal, i allí al costat de la gespa, en sec, una visió meravellosa: un bitllet de 10 euros, i encara més gustosament l'arroplego, i segueixo el meu camí amb la seguretat de saber que durant una horeta la vida m'ha somrigut!

La VIOLACIÓ dels drets humans, que entre tots permetem.

2006-08-23T08:47:00.001Z

Denúncia i absència d'apologia: dramatització d'un cas real, llarg temps callat i desconegut.

Tot just comença a eixir el sol, hi ha una cua que es forma des de fa hores: homes, dones i nens esperen pacientment, ja que l'espera potser aportarà l'anhelat tresor: la possibilitat inverosímil d'una vida millor. L'ubicació de la trama és una oficina que s'encarrega dels assumptes d'immigració, d'una ciutat de l'interior del país. Com animals, entre barreres, esperen les nacionalitats del món: humillats, degradats... però, què més dóna, només són estrangers, no es mereixen cap respecte, si volien respecte, haver-se quedat als seus països d'origen.
La cua es forma, cada dia de l'any, menys festius religiosos, que els bons cristians que hi treballen a l'oficina miren d'acatar. L'oficina obre a les 9 del matí, alguns ja hi porten allí, fent cua, des de les 5. Però l'espera no garanteix que aquell dia seran atesos, ja que els funcionaris treballen hores estrictes, a les 17 hores en punt tanquen, i qui està al final de la cua sobre les 14 hores, ja presenteix que aquell dia no l'atendran, per molt que desitgi que sí. Què hi farem, l'esperança és l'últim que es perd!

Però no cal fer cua... si s'està disposat a vendre l'ànima a un gestor, que farà cua per a tu i els teus, mentre li paguis uns 90€ per persona. Ben mirat, el somni d'una vida millor, els treurà o els diners o el temps, però què més dóna, si només són estrangers...

A vegades hi ha sort, arriben en un parell d'hores al capdavant de la cua. Aleshores, l'ofensa dels policíes: no els miren als ulls, els parlen mirant als peus, amb despreci... hi ha massa complicitat en el contacte visual, a més a més, ja és sabut, els ulls parlen molt. Però només són estrangers...

Després comença la feina de debò: paper per aquí, certificat per allà: "No, ya se lo hemos dicho, no nos creemos que ésta sea su hija. Ya, ya, muy bien, nos han traído el certificado de nacimiento y el de bodas, pero no prueban nada, tan sólo confirman que dos personas se casaron y que una niña nació. Tendrán que ir al Consulado de su país para que les haga un certificado, conforme ésta es su hija." Però el cònsul que es forra fent certificats a punta pala, com sap si li estan prenent el pèl o no? Igual ni li importa.

Fets els tràmits, l'espera perquè Madrid verifiqui tot i retorni els papers amb el seu vist-i-plau. Més cues, més hores perdudes perseguint un somni que es fa molt de demanar... Però, només són estrangers...

Quan tot ha estat verificat, més cues i esperes davant una altra oficina. Quan arriba el torn, entren els estrangers, dit índex i fotos preparats. I el tio que introdueix la informació pertinent a l'ordinador, si té mal dia, canvia la data de naixement a uns quants estrangers, què més dóna... "Mira, ésta no me hace demasiado buena pinta, le voy a cambiar la fecha de nacimiento. ¿Y qué más da si durante tres o más meses, debe soportar las miraditas y risitas de todo aquel que le solicite el carné de identidad y compruebe que, por tener más de 80 años, se conserva impecable? ¿Qué importa?, tan sólo es una extranjera más..."

Segons han anat comprovant els científics al llarg de dècades, sembla ser que, en un principi, tots érem estrangers, però no intercontinentals, sinó que interplanetaris. No creieu que comença a ser hora de que, en el món suposadament civilitzat, aquestes aberracions socials no tinguin lloc?

Y el diluvio cayó...

2006-08-16T08:47:00.001Z

Ahir, des d'un punt de vista meteorològic, va fer un dia de "perros": una nuvolositat tranquil·la es va estendre sobre la comarca garriguenca, acompanyada d'un vent traveser durant tot el dia. Jo estava amb el meu amic Langbaum, lluitant contra un atac seriòs i debilitador de falta de concentració i ganes, provocat per un acostipat d'enveja i un deliciós matí matant neurones davant la tele, quan en sec els núvols benèvols del firmament comencen a mudar, com a veritables cameleons demoníacs, el seu to blanc i amigable, pel negre de l'infern atmosfèric. Em miro l'hora al mòbil, i veig que són quarts de nou: tot just tornava a ser amiga de la concentració, i jo i el Langbaum ens anàvem entenent... i comença a caure gotetes. Segueixo llegint, pensant que serà una típica tempesta d'estiu: una mica de broma durant 20 minutets, i ja tots tranquil·ls i en pau un altre cop. Però, en sec, tot i el Langbaum, i els taps, i el mòbil sense cobertura, el diluvi es llança sobre el meu poble garriguenc...i s'inunda el meu carrer, i baixa el torrent llampant, entre els trons i les descàrregues elèctriques i els miols de la gata que està espantada, i no sap on ficar-se, per la costa del forn de pa que està davant de casa meva. Em trec els taps, per què insistir-hi més amb el Langbaum ?, de fet ja havíem estat lliutant tota la tarda, i em poso a contemplar com el diluvi entra a casa de la veïna del davant, i miro com puja el seu cunyat molt teatralment per la costa, cridant als quatre cantons que farà pagar a l'Ajuntament els desperfectes que ha causat l'aigua del diluvi...i em poso a contemplar aquest món tan imperfecte, on el diluvi entra i fa malbé a les possessions dels rics, mentre que a les menys econòmicament afortunades com jo, que viuen a terra una mica més alta, l'aigua no en fa cas i s'escorra costa avall...

EL 4 D'AGOST: EL MEU VINCLE AMB EL ZAPATERO...

2006-08-01T06:59:00.001Z

Vés per on, jo i el José Luis Rodríguez Zapatero compartim el dia de cumpleanys... ell es farà molt vell i jo encara seguiré el meu camí per la dècada dels 20. Què vull que em regalin, el món obviament... però dubto molt que arribi. Doncs, res, a seguir-lo perseguint, com sempre.

O, polèmica!

2006-07-28T06:48:00.001Z

Anem a veure quines controvèrsies es troben al món aquests dies:
Els forofos de la música sabreu que últimament la MTV ha anunciat aquells 100 vídeo-clips més polèmics de la nostra era. El primer lloc se l'ha emportat la Madonna amb el seu Like a prayer del 1989, cosa que no és cap sorpresa, ja que tirar-se un sant negre en una capella sembla raó per escandilitzar-se, i més faltaria esperar altra cosa d'aquesta artista consolidada i especialista en tocar els botons als més sensibles. El quart i cinquè llocs del rànking també se'ls emporta amb Ray of light i Vogue, respectivament. Però, la veritat, no hi veig el punt polèmic en aquests vídeos, almenys que no s'és un veritable psicoanalista, i mirar el sentit abstracte de les representacions, és a dir, que en el primer es simbolitza les presses de la societat consumidora, i que, en el segon, es popularitza un estil de ball que s'estava desenvolupant als discos gais. Però això és controversial? O és que simplement s'ha d'arribar a la conclusió que donat l'ampli ventall d'escàndols, i la impossibilitat d'ensenyar els més polèmics Erotica i Justify my love, o inclòs What it feels like for a girl, en hores diürnes, ull, que això és la televisió anglo-americana, i s'ha de vigilar molt la moral dels espectadors..., han decidit escollir dos vídeos menys polèmics per contrarrestar l'exposició sumament nociva dels espectadors a l'escàndol? És clar que m'enfoto, només faltaria.
I no ens oblidem de la pobre Britney, que no pot ser menys que la Madonna, o almenys no es pot donar la impressió de què sigui menys que ella, i per això l’han ficat en el segon lloc del rànking amb la cançó Baby one more time. Però, em pregunto, és realment tan polèmic el fet que una menor d’edat es passeja davant les càmares vestida de col·legiala "provocativa"? A mi, la veritat, el vídeo em deixa ben igual, però potser jo no sóc el tipus de públic al qual es dirigeix. No obstant això, ens vol fer creure la MTV que el somni d’un grapat d’espectadors ha pogut generar tants vots com per elevar la Britney a la segona posició? En resum, avui en dia, sembla que en el món de la música, la qualitat de l’escàndol es medeix segons el nom de l’artista, i no pas en funció de les seves capacitats de tocar botons visuals. Encara que, de totes maneres, el sexe ven ...
Els forofos del ciclisme estareu al tant de la polèmica que s’ha aixecat aquests dies, al voltant de la pressumpta victòria del ciclista nord-americà de l’equip Phonak, Floyd Landis: ha donat positiu de testoterona a l’etapa en què va ser protagonista d’una brillant resurrecció, gràcies a la que va recuperar uns 8 minuts de cop. Si torna a donar positiu a la segona prova, la victòria passarà a mans del gallec Óscar Perreiro, que, tot i ser molt content, entrarà a la història del ciclisme com aquell que va guanyar la 93ª Tour de France per defecte, perquè, ja res de nou al món, un americà va fer trampes.
Ara més a prop de casa, al meu parer, cal destacar dues notícies:
Els lectors del Bon dia us haureu donat compte que, en aquestes terres, ja s’ha ideat una nova manera de pescar: fora l’antiquada canya, que requereix paciència i força temps lleure, fins i tot en el cas del més adestrats, i benvinguda a l’estimat llexiu ... 33 litres de llexiu al riu, i un miler de truites mortes, més els danys irreparables que s’hauran causat als delicats ecosistemes fluvials, però, tot plegat, què més dóna si tenim un parell de truites per dinar, i tres o quatre més per sopar, que vénen els parents de no sé on... Són ben lletges les accions que la gosseria suscita als éssers humans.
Un altre crim lleig, contra la naturalesa i que no hi surt al Bon dia, que és fruit, en aquest cas, de l’hipocresia, s’ha donat al meu poble fa un parell de dies: els qui em coneixeu, sabreu que tinc certa debilitat pels gats, en tinc una entremaliada a casa, i s’ha donat al cas que, als que no tenen casa, els he donat menjar de tant en quant, ja que em sap greu que es morin de gana. Resulta que uns veïns prepotents també ho van trobar bonic de donar-los hi menjar, i compraven sacs de pinso, per després poder fer gala de la seva extrema bondat. Aquest acte caritatiu ha durat dos anys. Durant aquest temps, els gats que venien "mendigant" s’han incrementat en número, i, al final, han començat a fer vida social a la seva escala. Solució: contractar a algú que vingui quan ja sigui fosc, que els reculli, i que se’n desfaci. No hauria estat més fàcil, des d’un bon principi, no proclamar als quatre vents la seva solidaritat amb la causa animal, dir que pertanyien a tal o qual associació benèfica, i passar dels animalons, en lloc de guanyar-los-hi la confiança per després, quan ja s’havien cansat, sellar-los-hi el destí ?

El meu amor GARFIELD+ ic

2006-07-26T08:13:00.001Z

M'encanta Garfield, el podria mirar durant hores i hores, i a casa en tinc tres volums, l'únic que perd una mica quan es tradueix. No em puc creure que aquest invent d'en Jim Davis, amb el seu sinicisme amigable, estigui ideat per entretindre només als petits... Gaudiu!!

La Sang d'ORTXATA...

2006-07-20T06:50:00.001Z

Després d'unes supervacances del món blogger, perquè he estat, i encara estic a desgrat meu, molt ocupada amb un tochón que es titula The poetry of experience, del que faré 5 cèntims el pròxim dia, un amic que puja al bus amb mi cada matí a les Borges, m'ha despertat del letargi (es diu així?), amb el seu graciós "sang d'ortxata" que el fa ser imà de tots els mosquits de la rodalia. No li puc acompanyar amb el sentiment, ja que a mi no em piquen els mosquits... hahahahahaha, quina sort que en tinc!! Apa, salut a tots els meus companys, o no, i ja nos veremos las caras dentro de unos días, quan us explico com un americà tarrat trenca els fonaments del coneixement... Salut!!!!!!

THE POETRY OF EXPERIENCE.

2006-07-19T06:56:00.001Z

Així es titula l'obra principal de la bibliografia de la meva tesis doctoral. Una obra, un assaig fantàstic (en el sentit substantiu de la paraula, ja que no es pot pas colmar-lo d'adjectius), fruit de la ment d'algun americà tarrat, Robert Langbaum, que n'hi ha uns quants, que es posa a filosofar sobre un alter coneixement. Trenca totalment amb els fonaments de la sapiència establerta, per donar una visió de l'experiència poc associada al que el comú dels mortals, la tradició establerta i morta com diria ell, tenen per experiència. Amb aquest assaig m'hi embolico de tarda en tarda, fins que les neurones em diuen prou, i em vaig familiaritzant amb un sub coniexement, anti establimet, que neix de la divisió expressa entre pensament i sensació/ sentiment. Anem a veure breument el que diu aquest bon senyor sobre l'experiència:

1- L'experiència neix com a resultat d'una percepció extraordinària anterior al pensament. Aquesta percepció es veu afectada per la perspectiva vital de l'observador, i trenca amb la idea tradicional que té d'un objecte. Aleshores, per tal de poder entendre aquell objecte, es veu obligat a endinsar-se mentalment en ell, mitjançant l'imaginació, una facultat que no té res a veure amb el que la tradició entén com a imaginació.
2- L'incorporació de l'imaginació al procés actúa conjuntament amb la seva perspectiva vital, i dóna lloc a una evolució, on es rescaten conceptes claus i es desenvolupen en clau dramàtic.

3- I és aquesta evolució que constitueix l'experiència pròpiament dita. Qualsevol raonament posterior posterior a aquesta persepció, aquell abstracció d'allò que se sent que s'ha percebut, esdevé problemàtic, perquè s'allunya d'allò que podem comprovar sensualment.

Resumint, es podria dir que el procés que ens descriu aquest escriptor desocupat no és cap altra cosa que el camí de l'experiència, és a dir, la forma en què fabriquem la nostra opinió sobre el món que ens envolta. No és, per tant, una poesia que presenta experiències de la vida quotidiana de l'escriptor, sinó que una lírica que explica el procés de creació d'aquesta experiéncia.

Des d'un punt de vista totalment sincer, es podria dir que és una veritable menjada de coco que m'estic llegint a ritme de comptagotes, i que encara ocuparà el meu temps, segueixo insistint, molt a desgrat meu, durant un bon número de dies. Quan l'acabi, que l'esperança és l'últim que es perd, tot s'ha de dir, em plantejo llegir quelcom lleugeret, com un tractadet de metafísica ...

LA VIDA EN PARADOJA

2006-06-26T08:31:00.002Z

No es un error, presiento, ni obstinación siquiera
esta forma fatal de estar en compañía,
como al corro de niños.
No es juego, ni un destino.
Es refugio de corros más sombríos
y al fin, después de tanto,
es pánico a las sectas y es aversión al grupo.

Este tiempo letal sin religiones,
este mundo infernal de banderas caídas
no convoca a los hombres alrededor del fuego
por nada ni por nadie,
pero los hace vanos, mortales como siempre,
los incendia por dentro,
enreda sus arterias con el viento.

Arrastra el individuo en este tiempo,
sin filiación ni dignidad ninguna,
en un rincón cualquiera sus cadenas
con la sombra partida.
Y esa inercia social,
ese afán de nivelar no se entiende
si ya no quedan metas ni pautas colectivas
ni el eco visceral que dejan, por la fe,
las voces de los mandos convencidas.

Por eso huyo con otros de las catervas ciegas
que la Historia al caer nos ha traído.
Y porque nos juntamos, parecemos unidos;
pero es, presiento, un pacto para salvar la piel:
la vida en paradoja nos aleja
de amargas soledades
y nos protege y libra de morir confundidos.

No sé què té aquest poema del Leopoldo Alas, però m'emociona cada vegada que el llegeixo. Crec que potser és molt sintomàtic amb el clima polític que estem vivint de moment.

Super + rídicul...

2006-06-23T06:39:00.001Z

Ja és oficial, ha començat l’estiu: hores i hores de claror infiltrant-se en les vides de tots nosaltres. Una nova època, unes modes estúpides reciclades...com la que s’ha deixat veure des d’un temps ençà, des d’aquells primers dies en què el sol es començava a fer-se notar: portar les ulleres de sol, però, ull viu!, dintre dels edificis, perquè justament és a dintre on el sol més molesta, car es cola per aquelles escletxes que l’home, en la seva voluntat infinita d’estalviar electricitat, va creure convenient posar en mig de les parets: les estimades finestres. Està àmpliament documentat que el sol pot arribar a ser dolent, i que els raigs ultraviolats són capaços de danyar, no només la pell, sinó també la retina, però, Mare Meva!!, no pas estant a dintre dels edificis!
És per aquesta raó que he decidit fer homentage a tots aquells fashion, que van per allà fent-se els xulos perquè van a la última amb les seves ulleres de sol dins dels edificis. Però, com amb tot, la meva bondat té cara malèvola, ja que també voldria remarcar que, a dintre dels edificis no fa sol, i que no deixin de semblar ridículament patètics quan s’han d’empegar a la pantalla d’un ordenador de la biblioteca, perquè no hi veuen res per culpa de les ulleres de sol !

Perquè no ens tornarem a veure...

2006-06-09T07:54:00.001Z

i et trobaré a faltar. Pel record del meu estimat amic Jenaro Català, que va morir la matinada del 8 de juny del 2006. Al final has aconseguit eixir del tumult que tant de temps vas experimentar i que, a ratos, vas compartir amb mi. Pau...

Crítica cinematogràfica: Diario de una becaria.

2006-06-05T06:36:00.001Z

Aquesta pel·lícula espanyola retrata la vida d'un grapat de becaris que van a treballar un estiu en una empresa mediàtica: la CNC (d'on podrien haver tret aquest nom?), una cadena de ràdio. Hi ha els típics protagonistes: la femme fatale, la tonta, el ninfòman, que realment és un verge d'arrelades fantasies sexuals frustrades, i la rebel amb causa que lluita contra la injustícia d'aquest món de becariat: la precarietat laboral, l'obligació de fer tota la feina, sense cap garantia de contracte al final dels mesos de calor. El cap de l'emisora és un fill de veí, un mandamás, que ja comença a ser un tòpic en aquesta mena de produccions, que no sorprèn a aquelles persones acostumades als tòpics. La rossa tonta, la femme fatale, aprofita la seva caballera tenyida i cos de somni per arreglar-se un contracte fix, mentre li acalenta molt més que la ment al cap, que s'empassa tota la jugada pensant que, si li dóna el contracte, acabaran al llit. Però la tia és molt espavilada i, quan ja té el contracte, li deixa clar que s'ha acalentat tot solet, i que ella no li ha promès res. L'altra gran protagonista, en una pel·lícula que, en certa manera, imita l'estil de La Colmena del Cela, degut a la quantitat de protagonistes, cosa que embolica la trama i pot arribar a marejar a l'espectador, com deia, l'altra gran protagonista, la morena, és una rebel, que volent fer les coses bé, les acaba embolicant més. No es penja de les faldilles del cap, com fa la rossa, sinó que més aviat li toca els nasos. Conseqüència, la fa fora dos vegades. Un locutor de la cadena la exigeix com a ajudant, perquè veu en el seu esperit voluble una promesa de futur, però al final acaben els dos al carrer. No obstant això, tot acaba bé al final, a l'estil de lo millor dels Grimm, ja que el locutor s'assegura una nova feina als dos. No s'arriba a aclarir que els hi succeix als altres becaris, un marxa emprenyat de l'empresa, una aconsegueix un contracte fixe perquè clava la daga a l'esquena d'una de les altres becàries... En fi, una pel·lícula de trama molt tòpica, que ja s'ha vist milions de vegades, i encara que ja se sap que no hi ha res nou sota el sol, aniria bé una petita innovació de tan en quan.
En resum, una pel·lícula no massa bona que retrata allò que tots sabem: que no hi ha una manera ràpida i fàcil d'aconseguir la fama i un contracte en els cercles mediàtics, ni en cap altre.

L'ORGULL FRIKI!!

2006-05-26T14:46:00.001Z

Segons he llegit al suplement EP3 d'El País del divendres passat, ara resulta que aquells de nosaltres que viatgem pel mar d'aquesta vida, amb els nostres interessos a la màniga som frikis. És curiós, però, des de què naixem, la gent ens va posant etiquetes: primer, els pares, ens otorgen l'etiqueta de pertinença, aquest/a és el nostre/la nostra fill/a; després, els mestres ens hi afegeixen la d'alumne, a la qual, més endavant, hi afegeixen altres qualificatius, bo, dolent, traveser, vago, etc. I ara, és la societat, o almenys aquella part de la societat sense afeccions de gaire monta, que en reparteix una altra d'etiqueta: Friki

. Però, jo pregunto, qui és més geek, la persona que porta la samareta oficial de Star Wars, o la que duu lo últim del Bennetton o Zara? No seran, sinó, tendències dintre del món poc precís, intransferible i comú del fenòmen friki? Visca el "frikisme"!, però sense cap descriminació.

Si et ve de gust prendre un descans...

2006-05-15T06:41:00.001Z

hi ha qui t'ho facilita. És sabut que la raça humana destrueix, d'una forma o altra, volent o no, el medi ambient i el seu balanç natural. No obstant això, val a dir que per cada espècie que destruim, introduim un altre. L'altre dia quan estava corrent, em vaig donar compte de la varietat de noves espècies que floreixen en qualsevol indret més o menys net: hi ha, per exemple la flor-sofà, una varietat ben estranya de planta que es presenta de múltiples maneres, sense pètals coixins, amb espines molles...I és curiós, però allò on floreix una d'aquestes misterioses flors, al cap de poc temps el camp es colonitza d'elles i, entre les flors-sofàs broten altres espècies boniques i igualment rares, com l'arbust bossa de deixalleria que, quan escampa el su polen, omple el camp d'una riquesa cromàtica inigualable...
En fi, no ens cal patir pel mal que fem a la naturalesa, ja que si destruim una espècie, introduim una de millor que ofereix més possiblitats d'acomodació a les nostres necessitats!

La clonació ideològica.

2006-04-29T09:18:00.001Z

És un fenòmen àmpliament vist, a totes les ciutats, a tots els pobles, de totes les comarques, regions i països, sempre hi ha algú que protesta contra algo: els immigrants, els maltractes, el bar de la cantonada, la nova cimentera que extendrà un element cancerígen per mitja comarca, i bona part de la del costat, la caserna pel poble, etc. Des del moment en què un veí penja un cartellet al balcó, com a clons comencen a aflorar pancartes i escrits de totes les finestres i portes i qualsevol forat viable, dels demés edificis del carrer. És igual si, de bon principi, tots pensaven igual, el cas és que tard o d'hora, tots hi cauen: n'hi ha que s'adhereixen dissimuladament, amb un paperet mig amagat darrera la persiana trencada, d'altres que es llancen amb més ganes a l'empressa entre mans, i sota el lema de s'ha de ser solidari, cobreixen totes les superfícies cristal·lines amb cartells i pancartes d'última generació, que el cosí o la tieta del veí de la casa de vacances, han fet en 5 minuts amb el seu ordinador nou... Però, solidaritats a part, sembla que abandonen les seves pròpies ideologies per apuntar-se a la moda, perquè els fa por que si exposen la seva vertadera opinió la pròxima manifestació escrita serà Fem fora al veí de la casa de la cantonada, que no opina el mateix que nosaltres... No cal anar tan lluny, tothom té la seva opinió, això és el que ens distingueix dels altres i ens fa interessants, que si tots fossim iguals, què avorrit que seria lo món... Evitem a tota costa la simple clonació ideològica!!!!!!

Els límits de l'eternitat.

2006-04-26T06:38:00.001Z

Els sintagmes per sempre, para siempre i forever quin valor tenen? Quantes vegades hem relacionat un concepte etern amb la nostra vida? Amigues per sempre? pues, no, perquè a la mínima me n'aniré amb una altra que em promet no sé què, que de totes maneres al final no caurà, i ja ni cal que parlem de l'amor. Al món de la música, quants artistes es pensen que duraran per aquesta quantitat sumament subjectiva de temps que és "sempre". Ara estic pensant en l'últim disc, de fa un parell d'anys, que van treure al mercat les Spice Girls - Forever, potser de lo millor que havien tret -, no les va garantir l'eternitat, ja que sense la Geri, molts consideraven que no valia la pena comptar per sempre amb el seu disc entre la seva col·lecció. Donada la precarietat de l'existència humana, avui estan molt de moda els músics virtuals, o semivirtuals, tipus Gorrillaz o Gnarls Barkley, que acaba de robar el número 1 gràcies a la seva difusió per internet. No obstant això, quan la generació dels 80 i 90 ja no existim, quedarà rastre d'aquests grups ultramoderns...no ho veig tan clar. Sembla ser que alguns artistes més consolidats entenguin l'eternitat des de la perspectiva del canvi continu, quan mor un del grup, que s'apunti algú que encara té les espectatives d'eternitat intactes, com han fet tan sols l'any passat els australians INXS, encara que això va ser una fita impossible en el cas del Freddie Mercury (o Faruk Bulsara, com millor el coneixia la seva família). D'altres, per trobar continuitat, es veuen obligats a modificar parts del repertori per trobar l'esperança d'eternitat dintre de societats més conservadores, on les paraulotes i al·lusions al sexe són una innovació, com és el cas dels Rolling Stones a la Xina; però dubto molt que això faci durar el seu record per sempre. D'altres, com la Madonna, es pensen que recular figurativament en el temps, els guardarà plaça...
Per sempre, para siempre i forever, doncs, són praules i sintagmes que s'usen amb freqüència, però quin valor tenen? L'altre dia paralava amb el meu tutor de tesis, i li demanava que em recomanés un diccionari de símbols, perquè volia tenir un a casa para siempre, però aquest para siempre quin límit té? dura fins que m'acabi d'adonar d'una vegada que el chollo de les lletres no té futur, i que val més que em dediqui a lavendera o charlatana, que sembla que paguen més; o que em fiqui al món del periodisme o la crítica literària, que cremen molt, encara que tot crema, fins i tot la tesis doctoral últimament...
I quan vaig a la consulta d'oncologia amb ma mare, i li diuen que els seus nivells tumorals estan en augment, i que restaran així per sempre, això vol dir que continuaré tenint mare durant dos setmanes més, que arribarà a la meva lectura de tesis, o que demà estarà morta. Algú té una resposta?

Més Woody...

2006-04-19T06:51:00.001Z

Jo vaig ser expulsat del col·legi
per copiar en un examen de metafísica;
vaig mirar dins l'ànima del company
que s'asseia al meu costat.

Woody Allen.

Al·lèrgia a la primavera...

2006-04-18T06:37:00.001Z

Contemplant el matí que m'espera a la feina, que des de què han canviat els rellotges comença una hora abans, reflexiono sobre la meva al·lèrgia a la primavera, mentre intento veure aquesta pantalla a través d'una conjuntivitis de copón, i les teranyines que tinc als ulls de no haver dormit gens. Embriagada d'antihistamínics, que no sé ni quin dia és, porto un acostipat de polen al damunt que quasi em fa imprescindible comprar accions en la companyia més gran de mocadors de paper (per no dir una marca comercial molt difosa, i que quasibé tothom, menys yo, fa servir). Aquests dies al anar a córrer pels camins al voltant del meu poble, tots els mosquits, les mosques, vespes i demés insectes m'han localitzat, com si portés un imà al cos... I em plantejo, si tot plegat és possible ser feliç quan ets mil vegades més cegata del normal, no pots respirar ni engulir, i, si fossis susceptible (que no és el meu cas, a part de amb les vespes),tindries el cos ple de picades...Sort que no estic enamorada, sinó crec que se m'acabaria d'enfonsar el món!

Els avantatges (i inconvenients) de ser atea...però de molt bon rotllo!

2006-04-12T15:26:00.001Z

Tot just començar l'escola als 4 anys, tot just la primera setmana, em vaig trobar amb una assignatura totalment nova que no em va inspirar massa confiança: l'educació religiosa...Era un tema del que mai s'havia parlat en el sí del nucli pagà de casa meva. I com que sempre he estat de naturalesa preguntona, amb cert gust per abusar de la paraula per què, em vaig posar a interrogar, tot i només tenir 4 anys, a la pobre professora sobre aquestes criatures de conte que vivien per sempre i et perdonaven tot... La veritat del cas és que vaig descobrir ben aviat que no perdonaven res, ja que la meva curiositat em va guanyar el càstig per preguntona. De cara a la paret, i amb un bon cabreo al damunt em vaig posar a rumiar la qüestió de si faria espai a la meva vida per un tema que plantegés tants dubtes i tantes preguntes... Per tallar una història molt llarga, vaig arribar a la conclusió de què apostar per l'ateïsme regnant a casa no era mala idea, i és per aquesta raó, després de tants anys de plaer ateïsta, em plantejo els avantatges (i els inconvenients) de la situació:
Avantatges:
1. Pots dormir els diumenges al de matí, i tots els altres dies de festa religiosa en què els fidels van a l'església;(penseu com es queixen en Homer Simpson o el protagonista d'Ana Karenina)
2. T'estalvies un munt de peles, perquè no cal fer la teva reserva al cel;
3. No et cal fer pilota als capellans, perquè ells et facin la reserva;

Inconvenients:
1. Tens un amic menys amb qui confiar, però si de veritat et van el rotllo dels amics invisibles, sin comentarios;
2. Tot cristi fidel intenta convertir-te a la seva opinió, perquè els fa por que no entraràs al cel i et condemnaràs per una eternitat...però tant se val, ja que jo aposto per aquesta vida provada...

Les coses que et trobes en un autobús...és increïble això, però ben cert.

2006-04-06T13:48:00.001Z

Com a usuària regular del transport públic, més que res perquè mon pare és un d'aquells que es morirà amb el volant ben agafat entre les urpes!!, em vaig fixant en lo que la gent es descuida en els seients. I vet aquí, que l'altre dia em vaig trobar una peluca, una mata de cabells grisos en un dels seients. Ara bé, es poden perdre moltes coses en un autobús, però mare meva, la perruca, això és el colmo! Tinc un molt bon amic que només fa que deixar-se el paraïgues a l'autocar, i que deu gastar una mitjana de deu paraïgues a l'any, fins i tot si li regalo un, com a ànima caritativa qué sóc, el perd de costum ja. També algun espavilat o espavilada, podrà aprofitar per perdre alguna altra cosa a l'autocar...sempre que tinguin un conductor que només té ulls per la carretera i no pels entreteniments dels viatgers... PERÒ LA PERRUCA, LA PERRUCA... això és molt greu, vet a saber què feia el bon senyor o la bona senyora per perdre's la cabellera postissa. I després, al carrer, no es devien plantejar Coi, si que passa corrent, com és que al meu cap passa tant aire...
La veritat, la gent és més descuidada, si es deiexen la perruca a l'autobús, ves a saber de què se n'obliden si et vénen a veure a casa... Ai déu meu, quina gent!

No em fa por la mort...

2006-04-06T13:24:00.001Z

sinó que és la quietud allò que m'atemoritza. Quan diuen que només comences a valorar la vida de debò després d'una experiència (o més d'una, perquè hi ha alguns que reincidim) de mort, és ben cert. Fa uns quants anys malgastava el meu temps, una hora, un dia, una setmana, mesos i mesos sense fer res productiu...només pel simple fet que et penses que hi ha molt de temps. Aleshores, un bon dia una simple infecció (primer), o un abús del cos (segon), et porten cap allà on mai esperaves arribar de tan jove: i et trobes amb la mort, o més ben dit, no te la trobes, perquè jo no vaig experimentar absolutament res en el temps en què vaig estar clínicament morta... Serà que de tan jove, encara no havia abonat prou diners per fer el típic episodi de vol sobre el meu cos, que quasibé tothom que ha passat per la mateixa experiència descriu, tampoc vaig veure cap espectacle lluminós, ni cap ésser esperant-me amb els braços oberts (ni, per descomptat, cap dimoniet amb la forquilleta cremant)... simplement durant un temps vaig trepitjar el terreny de la no existència. No fa por la mort, deixes d'existir i no t'enterres, fins després quan veus les cares preocupades, la gent al teu voltant aguantant-se l'alè... i quan obres els ulls, inconscient de lo que ha passat, les llàgrimes de felicitat...
En fi, morir no és emocionant, només ho és pels espectadors, per aquells quatre gats que pateixen per aquell qui ja no pateix res... no obstant això, t'empega una necessitat d'aprofitar el temps, i de valorar tot el que tens al teu voltant, per nimi que sigui... i és que ara no paro quieta, he d'estar tot el dia amunt i avall, coneixent gent, fent coses, veient lo món, acumulant experiències... per aprofitar aquests quatre dies al màxim. Però tot sense cap compromís a llarg termini, ja que només em prendrien la llibertat, cosa que ja em farà la mort quan em vingui a veure de forma definitiva.

Un parell de cites...

2006-04-06T13:14:00.001Z

"I once took a speed reading course and read War and Peace in 20 minutes.
It's about Russia."
Woody Allen.

"Long stem roses are the way to your heart,
but he needs to start with your head."
Madonna: "Express Yourself".